dissabte, 16 de maig del 2009

La nit dels museus

Aprofitant el meu cap de setmana a Barcelona vaig a la nit dels museus. Una jornada on un total de 22 museus de la ciutat comtal estan oberts al públic de les 7 de la nit a la 1. Així que em dirigeixo al centre amb música d'Oasis de fons i la meva primera parada és el CCCB. Allà s'hi celebra un concert d'algun país estrany que no consegueixo identificar. Però el concert no m'importa massa. Entro al recinte i tot buit. Tres, quatre ànimes corren pel museu però no masses més. I la veritat és que per mi perfecte però és una verdadera llàstima ja que el museu compta amb dues bones exposicions. Una millor que l'altre.



La millor és la dedicada a fotògrafs africans anomenada BAMAKO on s'hi exposen obres de fotografs tan bons com desconeguts. L'altre exposició, més concurreguda, escombra cap a casa i s'anomena Il·luminacions. Catalunya visionaria. Dins l'exposició em fan la petició més estranya del món...que no em posi la motxilla a l'esquena, o a la mà o al davant. Surrealista. Tampoc es poden fer fotos amb flash "es pot fer algo en aquesta exposició?" pregunto.


La següent parada és el MACBA. I està a rebentar. Gent i més gent que visita gratuïtament l'exposició Principi d'incertesa, un nom bastant adequat perquè després de uns quants minuts mirant desconec encara de què va la obra. No sóc l'únic, sento que visita el museu des de el personatge que fa un anys que no trepitja un museu fins al que utilitza paraules com: "eclèctic" "conceptual" o "inquietant". És un d'aquells reculls de quadres en els que no li veus el mèrit. Un quadre totalment negre. Un altre blau. L'únic que aprecio és una obra de Chillida a la que faig una fotografia...però evidentment tampoc es poden fer fotos. En general és art contemporani. Penso que el millor se'ns dubte és l'edifici, que potser dec ser jo que no entenc res. Potser m'he passat.


El museu Picasso del carrer Moncada i el Museu de la Ciutat eren els meus pròxims destins però una enorme cua em saluda a la porta dels dos museus i desisteixo. Lo faig aquesta cua ni amb la millor companyia del món. Així que passejo per el Born, amb la música dels Beatles de fons, i paro a l'Esglesia de Santa Maria. Inspiració del famós llibre de la Catedral del Mar. Una església feta per i pel poble de Barcelona. Sempre val la pena entrar-hi si passes per allà.



Mentre torno a casa busco la crisi per algun carrer estret o ample de la ciutat però no hi és. No n'hi ha a cap carrer del centre. No hi és...almenys a Barcelona.

1 comentari:

J. B. ha dit...

és ben veritat que hi ha certes exposicions o museus on et sents més cohibit que convidat a gaudir-ne, amb tanta norma absurda. M'agrada la teva banda sonora personal, Jordi. Però no estic d'acord amb una cosa: jo, amb una bona companyia, faria cua fins i tot sense saber per què és la cua.