Jo hi crec!

Resum de la setmana

M'ha agradat: El Barça jugar aviat...
No m'ha agradat: ...les empanades que tenen els jugadors durant uns minuts cada partit.

M'ha agradat: Com sempre l'últim capítol de Lost...
No m'ha agradat: ...que aquesta setmana no hi hagi capítol.

M'ha agradat: Sant Jordi...
No m'ha agradat: ...la quantitat de gent que ven roses il·legalment com es queixava Sergi Pàmies.

M'ha agradat: veure un entrenament de waterpolo...
No m'ha agradat:...que fos a les 9 del vespre.

M'ha agradat: que Jordi Pujol em contestés una pregunta...
No m'ha agradat:...tenir mil micròfons xafant-me mentre la responia.

M'ha agradat: visitar l'escenari de RAC1 a Barcelona el dia de Sant Jordi.
No m'ha agradat:...que al costat hi hagués FlaixFM amb la música a tope.

M'ha agradat: Plans per canviar de pis...
No m'ha agradat: el fill de puta que està utilitzant el taladro a les 11 i algo de la nit.

Més partits de dia!!

Ahir dissabte el Barça jugava aviat. A les 6. Per una raó o una altra els blaugranes no havien disputat mai cap partit aquesta hora, casualment el seu rival dimecres jugava a la mateixa hora contra l'Atalanta. Jugar aquesta hora donava una atmosfera al partit que no es dona en altres hores.

Per començar era de dia. Feia temps que el Barça no jugava amb els llums del Camp Nou apagats. Amb la meitat de la grada amb ulleres de sol i gorra per combatre el sol. I això, la llum, va aportar color a l'estadi. No era com qualsevol dia. Hi havia infinitat de tons i colors que donaven energia a un Camp Nou tradicionalment fosc i apàtic.

Als colors de la llum del dia cal afegir-li els blaugrana, grocs o taronges de les diferents samarretes del club. I és que ahir tothom ja va marcar el primer gol a l'Inter i es va posar els colors del club com així s'ha demanat de cara al dimecres.

A tot això, juventut. Molts nens al camp, això és el que comporta jugar a aquesta hora. Els més petits anant a veure els seus ídols. Els pares i mares d'arreu de Catalunya van dur als fills al camp aprofitant que el partit acabava relativament aviat i no com normalment que finalitzen a les 11 o les 12 de la nit.

Va costar però es van treure els 3 punts. Una gran jornada per més d'un. Se'ns dubte caldria repetir aquest tipus d'horari ni que fos per veure de tant en tant la cara dels més petits veient els seus jugadors preferits. Però qui mana són les televisions i aquests faran el que sigui perquè l'ambient dels camps sigui cada cop més gris i avorrit.

El País més car

Avui vaig al quiosc (sí, sí, he comprat el diari) i he vist que El País costava 2'50 euros. 30 cèntims més que la resta. Una dona s'ha sorprès però l'ha comprat. Semblaré nostàlgic però encara recordo quan els rotatius valien 100 pessetes entre setmana. Després amb el canvi de moneda ho van arrodonir a un euro fins arribar a l'euro vint actual.

El preu ha anat pujant en tots els diaris al ritme que es redueixen els beneficis en les empreses editorials. I és que internet ha fet molt mal. Cada cop menys gent compra el diari.

Sempre però, ha estat El País el diari que ha anat pujant preus primer. En una barreja entre l'esnobisme del diari de PRISA (tota la seva claca es dona autobombo i autoprestigi) i els mals moments econòmics pels que passa l'empresa. Crec que és una exageració pagar 416 de les antigues pessetes per un diari.

O sigui, que a partir d'ara el que vulgui portar El País sota el braç, el que cregui que tot el que diu que va a missa, el que pensi que no s'equivoca mai, -i aquest col·lectiu us asseguro que existeix- s'haurà de rascar la butxaca els diumenges. Però és igual, en la majoria d'aquest col·lectiu paga el papa.

P.D.: Prohibit interpretar que tot el que compra El País forma part d'aquest perfil de l'últim paràgraf...que ens coneixem.

P.D.2: Prohibit interpretar que El País és un mal diari.

A càmera lenta

A les cròniques que fa el gran Jean Paul Desgrava hi ha certes situacions picants. L'il·lustre becari de la Competència ho fa, segons ell, per mantenir l'atenció de l'oient. Aquests parèntesis que fa solen tenir a Núria Solé, presentadora del TN Migdia de TV3, com a protagonista i sempre li passen cosetes força pujadetes de to. Això sí, sempre a càmera lenta.

Així que, per no ser menys que el gran Jean Paul, poso coses a càmera lenta. Un homenatge a un entès en la matèria.

Evitant malentesos

Em deia a través del Facebook un ex company de classe que era trist alegrar-me de la mort d'algú altre. I de fet no ho he fet. El comentari el feia per una frase que havia posat al meu perfil: Un feixista menys! Adéu Samaranch!. Ras i curt. Neutre. Una frase que no insulta i no destila alegria en cap moment. Per més que hi hagi signes d'exclamació. No hi ha cap Visca o cap insult.

I ara explicaré les dues frases perquè últimament veig que hi ha mooolta falta de comprensió lectora entre la gent. Aquí tothom interpreta el que vol (i no t'ofenguis Antonio que en realitat no ho dic per tu).

La primera part de la frase és una realitat. Samaranch va ser l'home de l'esport de Franco. I ningú mai li ha passat comptes. Com amb Fraga i com molts altres. Tampoc recordo que hagi demanat perdó als milers de víctimes. De fet aquest tema encara està latent, ho estem veient aquests dies, l'home que gosa plantar-li cara al franquisme està a judici (i també per dues causes més).
Samarach era un feixista. I va fer la seva fortuna durant i gràcies a aquest període que entenc que és fosc per la història d'Espanya. Potser altres no ho creuen. Més tard va ser un "demòcrata" quan quaranta anys més tard els espanyols van poder votar com un país del primer món.

A mi no em val que fos l'home que va portar els Jocs a Barcelona. Entre altres coses perquè aquestes coses no les fa una persona sola. No em val que fos un català internacional. El que em val és que aquest home va ser còmplice d'un règim que va firmar milers de sentències de mort i oprimir milions de persones. Això és el que em val.

La segona frase és Adéu Samaranch!. Res més simple que això. Aquest home deixa aquest món i em despedeixo.

El que hi trobi/dedueixi/llegeixi/intueixi alegria...fa temps que no recorda el que és ser alegre.

El resum de la setmana

M'ha agradat: Madrid
No m'ha agradat: Cornellà

M'ha agradat: La sensació de sortir guanyador del Bernabéu...
No m'ha agradat: ...la sensació de sortir empatant del camp de l'Espanyol.

M'ha agradat: que arribi la primavera...
No m'ha agradat: ...que la fred no se'n vagi del tot.

M'ha agradat: pràctiques a TV L'Hospitalet...
No m'ha agradat: ...començo a no tenir horaris.

M'ha agradat: Aquest reportatge per estar atents a tot el que està passant per culpa del volcà islandès...
No m'ha agradat: ...recordar que la naturalesa sempre és i serà més forta que nosaltres.

M'ha agradat: L'entrevista amb Richard de Lost...
No m'ha agradat: ...haver d'esperar una setmana més per veure el pròxim capítol.

M'ha agradat: saber que estaré al Camp Nou el dia de l'Inter.
No m'ha agradat: altre cop el Palamós...per què som del Palamós?

L'altra Catalunya, la blanc i blava

Lo de l'Espanyol no té nom. Confesso que a diferencia de molts culers, sobretot de Barcelona, el meu sentiment envers l'equip blanc i blau no era d'odi sinó d'indiferencia. Però això sospito que anirà canviant amb el temps. I és que ahir vaig estar a Cornellà. Anar al camp dels pericos en un derbi és com viatjar a una altra ciutat. Un altre món. A l'altra Catalunya suposo.

L'equip blanquiblau estrenava derbi a Cornellà i evidentment ho volia celebrar com la ocasió es mereixia. Calia esperonar el seu equip davant el màxim rival. Davant el seu enemic. "No sois un rival. Sois el enemigo" anunciava amb una pancarta la grada jove perica. I s'ha de reconèixer que Cornellà va ser una olla a pressió. Va funcionar. Es van sortir amb la seva. Perquè el Barça mai va ser el Barça.

Però una cosa és anar al camp a animar al teu equip i una altra molt diferent és insultar l'enemic i tot el que representa. Perquè si el Barça representa una Catalunya, l'Espanyol, em sap greu dir-ho, en representa una altra. És la Catalunya de les rodalies. La Catalunya de la diadema i el tanga per sobre els pantalons. La Catalunya castellana. La de Montilla. La Catalunya del complexe d'inferioritat. La Catalunya de la Ñ. La Catalunya resentida. La Catalunya desagraïda. La Catalunya de discoteca i pastilles al pàrking. A això cal sumar-hi els catalans de sempre. Els del seny. Però la barreja no els hi està sortint massa bé. Així que el club subsiteix però li falta ànima. Li falta saber què és, on vol anar i què vol ser de gran.

Total que van aconseguir el que volien. La seva lliga. Empatar a 0 contra el Barça. Tot un títol pels pericos que ho celebraven com si aixequessin una copa. Curiós objectiu el dels blanc i blaus. Quina estrena sí senyor! Una verdadera llàstima per un club que podria tenir més ànima i potencial del que té. Un club que té una massa social gran arreu de Catalunya. Un club modest que podria caure molt bé. Està per sota del que podria ser. És menys que un club. Però així és el futbol i així és Catalunya. I així ens va...i així els hi va.

El tret per la culata

Un enorme terrabastall m'ha despertat avui diumenge. L'edifici tremolava i els espetecs no s'aturaven. Intento sortir al balcó i abans d'obrir definitivament la porta distingeixo una colla d'homes en barretina disparant enlaire. No surto espantat. No fos cas que encara prengués mal.

Eren una colla de trabucaires, (amb una mitjana d'edat de 80 anys) que desfilaven per Travessera de Gràcia a ritme de trets i més trets. Pel que sembla rememoren la revolta de les quintes de l'Abril de 1870. Són les 12 de matí. D'acord, tots a aquesta hora hauriem d'estar d'empeus. Desperts. Però això no és excusa per fer tremolar tot el barri. A més m'ha sorprès una cosa: dubto que es complissin algun tipus de normes de seguretat. La gent passava propera als trabucaires que disparaben enlaire...però resulta que també hi havia gent als balcons. Molt de compte no tenien aquesta gent que portava aquesta curiosa arma a la mà.

Més enllà de la seguretat ens hem de plantejar una altra cosa. Amb el quiosquer ens ho hem preguntat: Cal? Cal desperatar tot el barri? Cal que tremoli tot Gràcia? Doncs sí. Sembla que sí. I és que Gràcia és un barri tradicional però també guay. I l'Ajuntament del districte ho permet tot. Ja siguin els actes civics com els incívics. Perquè Gràcia és "moderna" i "tolerant". Però hi ha un problema: aquesta modernor, aquesta tolerància envers tot xoca, amics trabucaires meus, amb el civisme. Em sembla lícit que es rememorin fets històrics però no a costa de la seguretat i el bon ambient del barri.

P.D: La pròxima vegada agafaré jo el trabuc i us dispararé a la nuca. Aviam si us agrada.

Madrid es xula

Aquest cap de setmana he estat a Madrid. I em va agradar. I és curiós després de tot el que m'havien explicat. Però de fet la ciutat no té la culpa del que diuen o fan els seus habitants.

Hi vaig anar amb l'AVE i la veritat és que és un luxe. 2 horetes i mitja i ja estavem a la capital d'Espanya. Eren les 10 així que teniem temps per veure la ciutat.

Madrid és capital. És gran. Té grans carrers. Monuments "monumentals". Grans avingudes. La ciutat gaudeix des del glamour més gran a la purria més baixa. "A mitad de camino entre el infierno y el cielo" que deia Joaquín Sabina. Madrid és jove i vella. Madrid és gran i petita a la vegada. Madrid és capital i és poble. Madrid és neta i bruta. Madrid és xula. Però xula amb gràcia.

Vam veure el més elemental. La castellana amb la seva deesa Cibeles i el seu Déu Neptuno. L'avenida de San Jerónimo amb el Congrés dels Diputats. La Plaza Mayor. La Gran Vía. La Puerta del Sol. El Prado (per fora). Atocha. El Metro. Moltes coses però et quedes amb la sensació que et queda un món per veure i per viure.

I a la nit l'altre Madrid. El del Bernabéu. El Madrid intolerant. El Madrid del "polaco que no bote!". El Madrid de l'insult. El Madrid de la xuleria...aquest cop sense gràcia. Allà vam treballar una mica i sobretot vam vibrar. Vam veure el Barça jugar com a casa quan jugava al camp més hostil que hi pot haver pels blaugranas. La veritat és que estava un xic cagadet, però res, al final el Bernabéu callat. Deprimit. Fós. El Bernabéu resignat tornant amb mala cara a casa. Res més gran que això. Gràcies Barça.

I després d'això tornar a Barcelona. Però Madrid està allà. I hi tornaré aquest cop sí...per fer un toc al Cafè Gijón..."Eres mi rincón favorito de Madrid".

Resum de la setmana

M'ha agradat: La bien o mal de Julieta Venegas.
No m'ha agradat: els canvis al youtube. Difícil insertar un vídeo a un bloc. Cada vegada més pegues.

M'ha agradat: els 2 gols de Bojan. S'ho mereixia.
No m'ha agradat: La gent que és covarda.

M'ha agradat: aquest blog. Gran per saber del dia a dia d'una ciutat com Londres.
No m'ha agradat: un viatge amb la Sarfa. Barcelona - Palamós. Etern i car.

M'ha agradat: Festa per setmana santa.
No m'ha agradat: la gent que plora per la imatge de Jesucrist.

M'ha agradat: Que torni el MIC.
No m'ha agradat: que els dos equips del Barça que participaven al MIC perdessin la final.

M'ha agradat: les columnes de Monzó raonant perquè no va al teatre.
No m'ha agradat: la designació de Cruyff com a president d'honor del F.C.Barcelona.

Nova cançó de Julieta Venegas. Bien o mal.

M'encanta. Per què no em trobo a Julieta Venegas pels llocs?