El resum de la setmana

M'ha agradat: Madrid
No m'ha agradat: Cornellà

M'ha agradat: La sensació de sortir guanyador del Bernabéu...
No m'ha agradat: ...la sensació de sortir empatant del camp de l'Espanyol.

M'ha agradat: que arribi la primavera...
No m'ha agradat: ...que la fred no se'n vagi del tot.

M'ha agradat: pràctiques a TV L'Hospitalet...
No m'ha agradat: ...començo a no tenir horaris.

M'ha agradat: Aquest reportatge per estar atents a tot el que està passant per culpa del volcà islandès...
No m'ha agradat: ...recordar que la naturalesa sempre és i serà més forta que nosaltres.

M'ha agradat: L'entrevista amb Richard de Lost...
No m'ha agradat: ...haver d'esperar una setmana més per veure el pròxim capítol.

M'ha agradat: saber que estaré al Camp Nou el dia de l'Inter.
No m'ha agradat: altre cop el Palamós...per què som del Palamós?

L'altra Catalunya, la blanc i blava

Lo de l'Espanyol no té nom. Confesso que a diferencia de molts culers, sobretot de Barcelona, el meu sentiment envers l'equip blanc i blau no era d'odi sinó d'indiferencia. Però això sospito que anirà canviant amb el temps. I és que ahir vaig estar a Cornellà. Anar al camp dels pericos en un derbi és com viatjar a una altra ciutat. Un altre món. A l'altra Catalunya suposo.

L'equip blanquiblau estrenava derbi a Cornellà i evidentment ho volia celebrar com la ocasió es mereixia. Calia esperonar el seu equip davant el màxim rival. Davant el seu enemic. "No sois un rival. Sois el enemigo" anunciava amb una pancarta la grada jove perica. I s'ha de reconèixer que Cornellà va ser una olla a pressió. Va funcionar. Es van sortir amb la seva. Perquè el Barça mai va ser el Barça.

Però una cosa és anar al camp a animar al teu equip i una altra molt diferent és insultar l'enemic i tot el que representa. Perquè si el Barça representa una Catalunya, l'Espanyol, em sap greu dir-ho, en representa una altra. És la Catalunya de les rodalies. La Catalunya de la diadema i el tanga per sobre els pantalons. La Catalunya castellana. La de Montilla. La Catalunya del complexe d'inferioritat. La Catalunya de la Ñ. La Catalunya resentida. La Catalunya desagraïda. La Catalunya de discoteca i pastilles al pàrking. A això cal sumar-hi els catalans de sempre. Els del seny. Però la barreja no els hi està sortint massa bé. Així que el club subsiteix però li falta ànima. Li falta saber què és, on vol anar i què vol ser de gran.

Total que van aconseguir el que volien. La seva lliga. Empatar a 0 contra el Barça. Tot un títol pels pericos que ho celebraven com si aixequessin una copa. Curiós objectiu el dels blanc i blaus. Quina estrena sí senyor! Una verdadera llàstima per un club que podria tenir més ànima i potencial del que té. Un club que té una massa social gran arreu de Catalunya. Un club modest que podria caure molt bé. Està per sota del que podria ser. És menys que un club. Però així és el futbol i així és Catalunya. I així ens va...i així els hi va.