La realitat supera la ficció

Diu la llegenda dels germans Grimm que el poble alemany de Hamelin va viure fa uns 724 anys una plaga de rates insuportable. La gent del poble, davant tal problema, va contractar un flautista que deien que encantava les rates. El cas és que aquest famós flautista va complir amb la seva part i va ofegar les rates al riu Weser. No se li va pagar pels seus serveis i el flautista, tal com havia fet amb les rates, va encantar els nens del poblet alemany fet que va fer reflexionar a la gent del poble que el van haver d'acabar pagant.

724 anys després el poble d'Hamelin torna a tenir una plaga de rates segons les autoritats municipals. Sembla ser que els rosegadors s'han multiplicat i estan presents pels carrers de la localitat a causa d'un abocador de basura que està prop d'uns jardins. Els experts han pensat a posar verí als jardins però pel que sembla no s'ha acabat optant per aquesta opció. Potser hauran d'adoptar mètodes més extraordinaris i la llegenda es convertirà en realitat.

Malalts de Pacman

No sé si sabeu o us enrecordeu del personatge pacman, el típic comecocos, un dels primers videojocs que es varen inventar. Pacman és un personatge bastant senzill: rodó, boca i ulls (a vegades ni això). Res més. Doncs bé, hi ha malalts de tot i per tot. Us deixo la direcció d'una pàgina on es fa un recull de imatges que tenen relació amb pacman. La veritat, genial.

Cickeu aquí

Rodchenko: la construcció del futur

Una de les recomenacions del gran mestre, Pérez de Rozas, era la d'anar a visitar a la Pedrera l'exposició de Rodchenko. I evidentment els seus desitjos són ordres.

Aleksandr Rodchenko va neixer a Sant Petesburg el 1891 i va ser, i encara és, una de les principals figures de l'avantguarda del segle XX. Artista polifacètic va estar al capdavant del cosntructisme a la Rússia postrevolucionaria i va crear una nova concepció de la fotografia. L'artista rus es va dedicar tota la vida a crear a través de la frase que va fer seva "Cal destruir per construir".

Iniciat en l'art gràcies a les influències fauvistes va evolucionar cap al cubisme amb obres amb un marcat caràcter picassià. La pujada de l'obrerisme a Rússia i la Revolució van ser un xoc per a Rodchenko i va marcar un abans i un després en la seva obra. L'artista va posar el seu talent i el seu art al servei del proletariat creant il·lustracions i panflets polítics, apostant definitivament per una racionalització de l'art. L'objectiu era portar l'art a la vida quotidiana "despesa mínima, racionalitat màxima"

Amb l'esclat de la guerra civil el 1918 Rodchenko i els seus es van quedar sense materials ni llocs on exterioritzar l'art; la solució va ser aprofitar el món real per expandir la seva obra utilitzant edificis, parets o trens. "El nostre deure és experimentar" i Rodchenko ho feia. Juntament amb el poeta Maiakovsky varen crear el que s'anomena disseny soviètic a través de il·lustracions de llibres, fotomuntatges publicitaris i el que n'anomenaren constructivisme, o sigui, l'abandó de l'art de les dues dimensions per passar a les tres dimensions.

Amb la mort de Lenin i l'arribada de Stalin al poder va arribar l'etapa de repressió política, social i també artística. Comença així el servilisme dels artistes russos. Rodchenko no va ser una excepció. A partir de llavors la seva obra es veu reduida a fotografies propagandistiques o personals. Tot i que no és la seva especialitat, l'artista revoluciona la fotografia amb imatges de quotidianitat i treball, imatges arquitectoniques, indústrials...

Ja al final de la seva vida torna a la pintura, el seu camp preferit. Una "pintura d'esquerres" que dura fins la seva mort el decembre de 1956.

Fins al 5 de gener es pot visitar a la Pedrera l'obra d'aquest magnífic artísta l'obra del qual, tot i el pas dels anys, encara està present en la ment i el disseny actual. L'última que em ve al cap, la portada del segon disc de Franz Ferdinand, que per cert eren estudiants d'art de Glasgow, casualitat?

Oda a Pérez de Rozas

Un dels homes que més il·limina el nostre camí periodístic que acaba de començar és l'insuperable Carlos Pérez de Rozas. El gran infografista ens dona dia sí dia també classes magistrals sobre disseny de prensa escrita i ens porta a l'extasi col·lectiu amb les seves bromes, comentaris, corriguedes a munt i avall de la classe i els seus "fantàstic!". Navegant i buscant coses sobre aquest gran home, nét, fill i germà de periodistes; he trobat una oda a la seva persona, que qui el coneix sabrà que està del tot justificada. Recuerda mi nombre Carlos Pérez de Rozas. Fàcil, Fàcil Fàcil.

Ríes, saltas, gritas, apuntas, disparas, corres, enseñas, rozas
oh Rozas.

Vitalidad hercúlea en cuerpo curvilíneo.
Ese cinturón nunca será lo suficientemente largo par soportar tu grandeza.
Verborrea penetrante y oratoria decibélica.
Eres grande, rozas
oh Rozas.

Llegaste una tarde de otoño,
y mi corazón de paloseco estallará cuando desaparezcas con la llegada del frío invernal.
Mercury 12 perderá todo sentido, y la W de guó solo será un recuerdo de un sueño de verano.
Rozas
oh, Rozas.

Tu te irías una noche con la reina madre, más yo me quedaría toda la vida a tu lado.
Quiero ser el lid de tu titular en negrita.
La pata americana que sostenga el logo de Toni Casas.
Quiero ser el Reinhard Gade que tanto te enamora,
ser compacto sin resultar tabloide
y ser el suplemento de economía al lado de tu sabiduría formato sábana.
Rozas,
oh Rozas.

Rozas la perfección de una página milimétricamente maquetada,
dices que llevas tres decenios disfrutando en las clases;
yo llevo tres semanas y ya me parece una eternidad.
Déjanos ser el “Gardian” de tus amores. Danos la perfección del Independent para ser grandes. Haznos cambiar cual Vanguardia y País, y déjanos ser la chica de la página tres que Murdock y sus mujeres no pudieron quitar de ahí.
Rozas,
oh gran Rozas

BRUTAL!! FANTÀSTIC!! ESPLÈNDIT!!SENSACIONAL!! MAGNÍFIC!! FABULÓS!!GENIAL!!ORGÀSMIC!!!!!

La millor afició del món...

Avui ha jugat el Barça. 6-0 tot un espectacle i l'equip fent un joc sensacional. Tot bé. Menys l'afició...com sempre.

Corria la segona part i ja debiem anar 5 a 0, jo, com la resta dels espectadors contentissim per tot el que estavem fent. Tot anava perfecte quan sem gira l'home de davant meu i em diu: "Perdona et faria res no aplaudir tant fort que em fa venir mal de cap?" Si no eren aquestes mateixes paraules n'eren de semblants. S'ha de dir que l'home m'ho ha dit amb educació.

La meva reacció la veritat és que no se quina ha sigut. Crec que he fet cara d'incredulitat. "No podia ser que en un camp de futbol em diguessin això"-he pensat. Puc arribar a entendre que algú li molesti que el de davant s'aixequi, cridi o fumi, però que aplaudeixi??? La dona del meu costat, dona típica barcelonina de camp nou o sigui mitjana de cinquanta, amb l'home al costat i amb abric de pell; m'ha mirat i m'ha dit que no m'ho agafés malament. Imagino que la dona ha vist la meva cara d'incredulitat i de ràbia i m'ha volgut donar suport moral.

Així que burro de mi hi ha hagut un ratet que he aplaudit "fluixet" però que cullons he pensat. "Que el donguin pel cul!" el Barça estava jugant de puta mare i hi havien uns 60.000 tius que xalaven com jo. Al final tot bé, final feliç.

La prenguta és: "Per què cada cop que vaig al camp nou acabo indignat amb el públic?"

Miguel Gil: el primer en arribar, l'últim en marxar

El Palau Robert de Barcelona acull fins al 30 de novembre una d'aquelles exposicions que ningú es pot perdre: Miguel Gil el primer en arribar i l'últim de marxar. En ella podem veure nou material, fins ara inèdit, del reporter català a través de quatre pantalles que representen els territoris on Gil (1967) va realitzar la seva important tasca. Bòsnia, Chetchenia, Kosovo i el continent africà van ser els llocs on aquest llicenciat en dret va ser testimoni de les matances i les injusticies més grans dels nostres temps.

Miguel Gil Moreno, advocat que treballava a Barcelona, un bon dia va veure com una família bosniana enterrava al seu fill mentre era disparada per franctiradors, la seva vida a partir de llavors ja no va ser la mateixa. Va agafar la seva moto i amb una acreditació de prensa de SoloMoto va entrar al país balcànic per intentar ajudar la gent. Les experiències viscudes van fer que Miguel volgués ensenyar al món el que estava passant així que va aconseguir una càmera i diferents professionals que estaven cobrint el conflicte li van ensenyar els secrets per un bon maneig i per captar millor les imatges. Gil va acabar treballant per Associated Press, situant-se a primera línia i gravant les imatges més crues del conflicte. Va ser ell, amb la seva càmera, qui va demostrar el que tothom pensava però ningú s'atrevia a dir-ho amb veu alta: que lo de Srebrenica havia estat un genocidi.
Acabada la guerra dels balcans va anar a diferents països de l'Àfrica, a Chechenia durant el bombardeig rus on hi va arribar caminant entre les muntanyes durant l'hivern; i a la guerra de Kosovo. Quan jugues amb foc et pots cremar i això és el que va fer Miguel Gil a Sierra Leona l'any 2000. Ara tindria 41 anys.

Val la pena visitar la petita habitació on hi ha les imatges inèdites enregistrades per aquest home que com un company seu deia: "va morir jove però també molt gran."

Eleccions americanes

Avui 4 de novembre tot el món té la mirada posada en els EE.UU i no és per menys. Dels Estats Units en depen l'economia, la política i fins i tot la vida dels habitants de bona part de la resta dels països del món. La primera potència del món, encara, està de eleccions i el món posa els ulls sobre ells. De fet son unes eleccions en les que tots els ciutadans del món, per la seva repercussió, hauriem de votar.

La llàstima és no és així i ens hem de conformar amb la informació de milers de periodistes de diferents mitjans que s'han desplaçat sobre el terreny per informar del que sembla que és un canvi clar. El demòcrata Obama sembla que acabarà guanyant a McCain, almenys això diuen els sondejos, però clar, els també deien que guanyaria Gore o Kerry i finalment el president va ser George W.Bush. De totes maneres sembla que el canvi està assegurat perquè és impossible fer-ho pitjor que l'actual president, del qual fins i tot McCain se'n desmarca. Desde que Bush va arribar al poder el món ha canviat. El món és més insegur. Hi ha més violència. Hi ha més conflictes. Hi ha més morts. Hi ha més tensió. I a sobre sembla que entre el senyor Bush i els seus amics han sobrecarregat el sistema capitalista i sembla que això és el principi de la fi.

En el cas que Obama guanyi serà un dia històric, d'aquells com l'11-s en el que sempre recordaràs a on estaves. Serà la primera vegada que un president dels Estats Units sigui de raça negre i això és un fet que qualsevol de nosaltres comentarà d'aquí a trenta o quaranta anys en alguna taula envoltat dels seus fills i els seus néts.

A hores d'ara encara no sabem cap resultat definitiu de cap estat però les eleccions americanes són...americanes i com sempre guanyaran els bons.