INjusticia espanyola

El tiu que va agredir a José Luis Moreno ja està en llibertat. La justicia espanyola...mola!

P.D.: Afegir a aquesta frase el cas Mari Luz i les mil i una coses que ni tan sols sabem...

Nova cançó d'Oasis

Els fans d'Oasis, entre els que m'hi trobo jo i una quants amics, estan d'enhorabona. Pel que sembla el grup de Manchester segueix exprimint el seu talent i en un concert fa ben poquet a Taipei, la capital de Taiwan, Noel Gallagher va oferir als assistents una nova cançó que ell mateix va intepretar en solitari.

La nova cançó va ser gravada per un fan que la va penjar al youtube. Té ja 41453 visites. De moment encara no se sap el nom, ni gairebé la lletra, de la cançó que ja comença a discutir-se en els forums dels fans d'Oasis però el que no es discuteix és que els germans Gallagher tenen corda per estona, tot i que alguns s'entesten a dir que sempre fan les mateixes cançons...ja se sap, al món hi ha gent que es dedica a viure la vida i d'altres que es dediquen a veure com la viuen els demés i criticar-los.

Us deixo aquí el tros de cançó que hi ha penjada al youtube...sé que alguns l'escoltareu.

Faules actuals

Fa temps les històries entre animals, les faules, s'anaven passant de boca en boca. A prop de la llar de foc. Ara però no tenim llar de foc, ni temps per explicar el que fan uns animals amb personalitat humana. No tenim temps per parar-nos a pensar en la moralita (moraleja) del final de cada comte.

Actualment les històries s'expliquen de manera diferent, molt diferent. Però per sort els animals encara hi són presents. Us deixo en aquest video el que podria ser una faula del segle XXI, una història que ens deixa unes imatges brutals del que és el dia a dia en un parc natural de sudàfrica i del que és la naturalesa en si. La història la van penjar uns turistes americans i ha estat un dels vídeos més vistos l'any 2008.

Que cadascú pensi la moralina (moraleja) per sí sol.

Resum de la setmana

M'ha agradat: Acabar exàmens...
No m'ha agradat: ...que just acabar exàmens es foti a ploure 4 dies seguits.

M'ha agradat: veure com el Barça, sense fer un gran partit, guanyava ahir a Valladolid...
No m'ha agradat: veure com el Madrid, com sempre sense fer un gran partit, guanyava ahir a Málaga.

M'ha agradat: Que un grande com en Lluís Capdevila llegeixi aquesta secció (i espero que les altres)
No m'ha agradat: que n'hi hagin cardat 6 al Palamós.

M'ha agradat: Marxar uns dies a Amsterdam...
No m'ha agradat: que hi foti la rasca que hi està fotent...

M'ha agradat: El llibre que m'estic llegint: Fiebre en las gradas de Nick Honrby
No m'ha agradat: Veure totes les reunions dels grans mandataris per acabar amb la crisi del capitalisme i que no es reuneixin per acabar amb la fam al món...

Busos amb missatge

Ultimament s'ha posat de moda utilitzar els espais publicitaris per a emtre missatges ètics. Els busos de Londres i després de bona part de les ciutats del món van ser utilitzats per anunciar la provable no existència de Déu així que invitaven als vianants a viure la vida. Rapidament les associacions religioses van contraatacar i van utilitzar la mateixa tècnica amb un missatge radicalment diferent. Evidentment no van innovar en cap sentit...

El cas és que aquesta guerra absurda de posar missatges als busos ha arribat a internet. Com tot. Ara l'internauta pot posar a un bus el que vulgui. Gràcies a aquesta pàgina podrem posar el missatge que vulguem a sobre un autobus i així satisfer les nostres passions megalòmenes. El procediment és senzill: Cal posar un missatge utilitzant els tres renglons que veiem sota la fotografia del bus. Clicar Generate i llestos.

Una pàgina curiosa que deixa de tenir gràcia al cap d'uns quants missatges però té gràcia i és diferent. I tenir gràcia i ser diferent en aquest món mereix com a mínim la nostra atenció.

Está pintado así y así!!!

"Pero esto es una mierda! Pero si está pintado así y así (gest de petites pinzellades)!" aquestes van ser les paraules i els gestos d'una de les visitants només entrar l'exposició Joaquím Mir. Antològica 1973-1940. Davant d'aquesta frase la meva mare i jo vam mirar-nos amb una cara de incredulitat. No podia ser.

L'exposició que es pot anar a veure al Caixa Forum relata la vida del pintor impressionista català des dels seus inicis amb la Colla del Safrà fins al final dels seus dies a Vilanova i la Geltrú.

En la mostra es pot veure l'evolució del pintor i les diferents etapes dividides per sales, tot i que la meva mare i jo no perdem de vista la curiosa dona que ens ha fet canviar les cares només entrar a la exposició. La dona s'acosta perillosament als quadres. Molt perillosament. I ho fa a totes i cadascuna de les habitacions de la mostra on cada estancia representa una etapa del pintor i es pot anar veien la seva evolució des de un estil més modernista fins a un estil ja més impressionista. Evolució que en part ve marcada pels seus canvis de residència on Mallorca sembla el seu punt àlgid a jutjar per l'exposició. Com tots els impressionistes Mir utilitza de forma màgica els colors i fa el que feien tots, aquella obsessió que tenien per pintar les mateixes coses segons l'hora del dia. Un clàssic.

La dona s'acosta en excés. No para de moure's. I parla. Comenta els quadres. Se'ls mira. Però no pot ser una experta -diem la meva mare i jo- el primer comentari l'ha delatat. Descobrim al final que va amb un grup guiats per una noia. Són d'un centre per esquizofrènics o alguna cosa així. Desvetllem al final la incognita que ens tenia preocupats a la meva mare i a mi. Respirem tranquils. No ha passat res a cap quadre. A per cert, l'exposició bé. La podeu anar a veure fins al 26 d'abril i és totalment gratuïta.

España antes roja que rota!

En el dia de hoy cautivo y desarmado el ejercito rojo han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. LA GUERRA HA TERMINADO.

Així anunciava, Francisco Franco, tal dia com avui de fa 70 anys el final d’una guerra civil espanyola que seria el preludi d’una guerra mundial que esclataria uns quants mesos més tard.

Aquella guerra, com totes, va comportar l’aparició de vencedors i vençuts. De alabats i senyalats. Tot i que ja feia temps que es parlava de les dos Espanyas, la dels rojos i la dels altres, la realitat era que n’hi havia més de dos. El desenllaç de la guerra, la postguerra, i evidentment els 40 anys de franquisme que no van deixar aixecar al cap ni als vençuts ni als fills dels vençuts; van acabar per simplificar Espanya en dos. Segurament per allò que la guerra ho simplifica tot.

Tot i que semblava una simplificació de l’Estat espanyol 70 anys després las dos Espanyes estan més vives que mai. No hi ha prova més clara que veure el mapa electoral després d’unes eleccions generals. Una Espanya en blau i una Espanya en vermell. Tot i que la transició va confirmar allò que tothom sabia, que els nacionalismes perifèrics no tenien la força per independitzar-se, també va confirmar que tant Euskadi com Catalunya serien claus per a una estabilitat de la democràcia. Ara podem afirmar que aquests anys han estat un petit parèntesi i que els nacionalismes perifèrics, no l’espanyol, tornaran a passar gana.

Dos colors dominen per fi, Espanya. El vermell i el blau. Precisament el que ells volien. El primer pas va ser l’arribada dels socialistes al poder a Catalunya i precisament avui s’ha firmat el pacte entre PP i PSOE per confirmar que Patxi López serà el pròxim Lehendakari durant 4 anys amb l’ajut d’una Llei de Partits nascuda per això, fer fora els nacionalismes a Euskadi.

Enrera queda l’oblit que PP i PSOE no es puguin veure, queden enrera les diferències a la hora d’articular l’estat, les diferencies a la hora d’entendre el paper de l’Església. Enrera queda el paper que han tingut partits com CiU o PNV alhora d’articular l’estat espanyol. Tot queda enrera i no es té memòria. Tot sigui per el poder. I setanta anys després de que s’enfrontessin aquelles diferents Espanyes es confirma la vella i rància frase de: España, antes roja que rota.