Manifiesto por la lengua común

Ja fa un parell de dies que es va començar una iniciativa lamentable de el diari el Mundo. És el Manifiesto por la lengua común. Si hem de ser sincers aquesta iniciativa no ens sorprèn gens, i més vinguent d'aquest diari. Aquest tipus de manifestos, plataformes i actes anticatalans ja comencen a ser normals i per tant els catalans ja en som inmunes o indiferents.

La qüestió del cas, i el que em vull la sang és que aquest manifest ha estat signat, no només per persones anònimes de qualsevol ciutat o poble d'Espanya, sinó que a més ha estat firmat per personalitats del món de la cultura espanyola. Gent culte. Suposats intel·lectuals. S'hi han adherit noms tan il·lustres com el de Carmen Posadas, Miguel Delibes, Mario Vargas Llosa, Arturo Pérez-Reverte, Fernando Savater (un clàssic) o artístes no tan coneguts com Luis Feito, Gustavo Torner o Eduardo Arroyo, escultors.

Aquests supostats intel·lectuals haurien de saber que Espanya deu ser l'únic Estat del món on la cultura sembla dividir més que sumar. I ells, intel·lectuals amb miopia cultural estan promovent aquesta divisió. Diuen que no hi ha millor manera de reafirmar una identitat que buscar un enemic comú. A Espanya els enemics són Euskadi i Catalunya, que semblen posar en perill el castellà, altrament i mal dit espanyol.

Tant se val si l'anglès està present continuament a la nostra vida diària. No importa que el xinès sembli ser el nou idioma internacional. L'objectiu és el català, aquest si que posa en perill el castellà.

La falta de sensibilització per les diferents cultures i idiomes de l'estat espanyol és alarmant. Com també ho és la manipulació i les mentides que només fan que dividir el país. I més tenint en compte que a part de dividir també pretent ser una campanya de màrqueting per tal que el mundo recuperi els seus nivells de vendes, que sembla que han baixat ultimament. Realment lamentable. I ho dic en castellà per si algú no m'enten: Realmente lamentable. Posats així un al costat de l'altre no són tan diferents.

Fernanda Moruno, de Castellbisbal

L'anunci més votat és el de l'osmosis de la Charo Loriente i la Fernanda Moruno. No en dubtava.

Sant Iker

En el món del futbol per molt que passin els anys, i amb ells les generacions, un país segueix tenint la mateixa mentalitat. Itàlia sempre serà Itàlia, sempre sortirà a defensar i a fer un gol al minut 90. Holanda sempre sortirà a tocar la pilota i a atacar. Anglaterra sortirà sempre com una cabra boja a buscar el gol, i si pot haver-hi alguna baralla entremig millor. Brasil farà sempre espectacle. I Espanya sempre perdrà jugant bé.

El món viu molt depressa i hi ha molts canvis. I no sé què ho fa però el futbol també està visquent alguns canvis. Itàlia no guanya per penals. Holanda ja no surt a guanyar el partit. Anglaterra no va ni a l'eurocopa. Brasil fa pena jugant. I Espanya guanya, patint, però guanya.

No puc saber les raons que han portat a aquests equips a ser l'altra cara de la moneda del que eren, però amb Espanya podria dir algunes raons. La primera té noms i cognoms. Iker Casillas. Aquest tiu es mereix una estàtua a alguna d'aquelles places que tenen per Madrid. La segona també té noms i cognoms Luis Aragonés, que s'ha atrevit a no portar als tumors que arrossegava Espanya des de feia massa temps...Raúl, Michel Salgado, Cañizares...

El sabio de Hortaleza ha estat més sabi que mai i s'ha sabut envoltar de grans jugadors, joves i amb ganes de guanyar.

Per culpa d'ells dos haurem de tragar Espanya a la tele una setmaneta més. Els hi queda Rússia, i a la final. Jo pronostico que pot ser un estiu molt duret pels catalans.

A l'ombra de l'ombra

El passat 23 d'Abril a part de tots els Jordis, Ruiz Zafón era l'estrella. L'autor de L'Ombra del Vent tornava a l'escena literaria després de set anys de "silenci" i "exil·li" a Los Ángeles. La raó era la presentació d'un nou llibre, El Juego del Ángel.

Editorial Planeta s'hi va bolcar i en va editar un milió d'exemplars. Era el llibre de l'any. Del segle. Un llibre d'intriga i acció que, com l'anterior, està ambientat a la Barcelona dels anys 20; fet que sembla que li donava encara més carisma, gràcia o diga-li com vulguis.

Han passat un o dos mesos i m'ha arribat a les mans. Llegeixo el llibre i veig que és una història que podria haver estat ambientada a qualsevol ciutat del món. Llegeixo i llegeixo i no consegueixo trobar-li la gràcia. Llegeixo i passen coses, poques. Llegeixo i fins a les últimes cent pàgines no hi ha ni mica d'emoció. Llegeixo aquestes últimes cent pàgines i em costa lligar caps. Amb perdó, em perdo.

Sempre és bo llegir, i si pot ser bons llibres. Aquest no ho és. No és ni molt menys ni la meitat de bon llibre del que és el seu germà gran: L'Ombra del Vent. La veritat, no el recomano. Hi ha millors maneras de perdre el temps.

Anuncis de la ràdio

Arran dels insuperables anuncis que escolto a la ràdio, sobretot a Rac1, obro una gran pregunta quin d'ells t'agrada més. Jo personalment sóc partidari del Grupo Corsa, si si, el de la Fernanda Moruno de Castellbisbal. No sé vosaltres, jo he posat diferents anuncis que m'han vingut al cap. Si voleu comentar algun anunci dels que no he posat o qualsevol altra cosa d'aquests meravellosos anuncis aquest és el vostre espai.

El President...dels ineptes.

Mira que hi havia opcions. I bones. Montilla, de Madre, Cirera...entre altres. Presidents i vicepresidents del govern de la Generalitat, dirigents del PP, del PSC, d'ERC. Gent que saps a què es dedica, gent que no saps ben bé què fa. Gent que saps què defensen i gent que no en tens n'hi idea. Homes i dones.

Però de tots ells sembla que el gran Artur Mas és el més inepte de la política catalana a jutgar per la votació d'aquesta pàgina. Artur Mas, cap de la oposició. President de Convergència. Fill de casa bona i guapo (gràcies!!!) oficial de Catalunya. El "gran hereu" de Jordi Pujol. L'home que ha guanyat dues eleccions i no ha acabat manant. La principal víctima del tripartit si no comptem la població. El fill que no sabien a on col·locar-lo i el van posar en la política. Territori d'ineptes. Territori en el que sembla que éll, a jutjar per la vostra opinió, és el rei.

La Justícia injusta

Que la justícia en aquest país és injusta ho sabiem desde fa temps. El passat 28 van detenir a un jove estudiant d'Història de Terrassa per haver cremat una bandera d'Espanya 5 anys abans. Francesc Argemí, en Franki, va ser jutjat i condemnat a 2 anys i mig de presó per cremar una bandera d'Espanya i per tant ultratge al país. Que la cremés o no no es va arribar a demostrar mai, però això en aquest país no importa.

En Franki avui ha sortit de la presó, després de recorrer la sentència s'ha aconseguit que estigui en un règim de assistència al centre penitenciari de Barcelona de dilluns a dijous i poder estar tot el dia fora això si, controlat.
Aquest cas s'afegeix a la condemna per cremar fotos del rei o a infinitat de condemnes injustes contra actes totalment lícits atenent-nos a la llibertat d'expressió. Cremar fotos del rei o banderas d'Espanya sembla que és totalment il·legal i en canvi cremar les imatges d'en Carod-Rovira o senyeres no és cap delicte. Aquesta és la injusta justicia d'aquest estat.

Per aquests tipus de casos la Justicia és implecable, per els lladres de carteres que actuen dia a dia a la Rambles, no. Per als empresaris que roben milions i milions d'euros, tampoc. Ni per als empresaris que gràcies a les seves fàbriques contaminen i maten milers d'animals. Ni per als constructors que construeixen allà on volen. Ni per als que venen droga a la porta de instituts i escoles. Ni per als polítics corruptes. Ni per als pederastes i violadors que reincideixen. Ni...
Avui s'ha fet una miqueta de justícia. Esperem que se'n faci algun dia en milers i milers de casos i l'Estat rectifiqui i demani perdó alguna vegada. Això si que seria just.