Què? Qui? Com?

Al llarg de la vida acadèmica d'una persona, un es va trobant amb persones noves, experiències, coneixements i alguns professors. Són aquests els que realment et motiven a seguir una carrera i, al cap i a la fi també són ells els que et guien a l'hora d'escollir-la.

En la meva (massa dilatada) experiència acadèmica m'he trobat de tot. Desde professors amb carisma fins a professors espanta ocells. Desde professors que són capaços de convertir el tema més insignificant amb el més interessant del món i mestres que amb un tema interessantíssim no són capaços de cridar l'atenció de l'alumne.

Tot i això aquest trimestre he descobert el que fins ara ha estat la màxima decepció. Aquesta decepció té noms i cognoms: Jaume Vilalta. A mi que sigui director

d'un programa de TV3 o tingui entrada al wikipedia no m'importa, no m'impressiona. No em treu la son. A mi que tingui un humor negre i provocador tampoc m'importa, no em molesta. Fins i tot m'agrada.

El que ja no puc tolerar és que un professor arribi a una classe sense cap tipus de discurs. Sense res a dir. Sense ni tan sols ganes de dir-ho. No puc tolerar que a la seva classe falti la meitat de la gent i encara sigui culpa dels alumnes. En una carrera com la nostra realment tenim moltes millors maneres de perdre el temps.

Així que per tot això i encara amb la ressaca de la nit dels Oscars el de pitjor professor de la meva vida va per a Jaume Vilalta. Pràcticament lamentable en tot.

Frijoles muérete!!

Portem un mes. Un mes parlant amb professors, managers, caps de prensa, encarregats de material...un mes. Un mes pensant un reportatge sobre la vida de Rafa Márquez. Possibles plans, possibles preguntes, possibles localitzacions. I tot per res.

Ahir després de un mes, el mànager de Rafa Márquez se'n desnetén de nosaltres, fa la vista gorda i ens ignora. És clar, no escribim al Mundodeportivo, ni al Marca, ni enlloc. És un simple treball. El temps posa a tothom al seu lloc.

El cas és que la idea principal del reportatge era un dia a la vida de Rafa Márquez, el reportatge tenia lo seu: jugador del Barça, immigrant però amb diners...prometia. De la idea de rodar al Camp Nou, a la ciutat esportiva i a casa seva vam passar a tenir només una horeta per fer-li una entrevista i només dins el Camp Nou i esclar, refés la idea i aprofita la horeta que et donen. Total: mal de caps, projectes a la merda i molt temps perdut.

Jo de gran ja se qui no vull ser: Rafa Márquez.

Brit pop weekend

Liam Gallagher no balla. Liam Gallagher no fa participar al públic. Liam Gallagher no saluda a la gent. No parla amb ells. Liam Gallagher no es despedeix. Liam Gallagher parla poc i ni se l’entén. Liam Gallagher no té la veu més neta del món. Però a Liam Gallagher li sobra una cosa a tonelades: Carisma.

Els britànics Oasis van tocar ahir a un pavelló Olímpic de Badalona plè a rebentar i durant un moment histèric per poder estar a la pista. Com a tots els concerts els “segurates” van tenir el seu moment de protagonisme però ahir els protagonistes eren els germans Gallagher: Liam i Noel.

Enfundat en la seva jaqueta Liam desprenia llum mentre que Noel feia plorar la seva guitarra a cada tema. I és que el protagonisme se’l van guanyar des del primer moment amb Fucking on the Bushes (la millor cançó que s’ha fet mai per començar un concert) i tant amb cançons noves del seu últim àlbum Dig it out your soul; com amb clàssics es van posar un públic que ja abans de començar estava dins la butxaca dels de Manchester. En definitiva un concert molt arreglat i cromàtic d’un grup que sap que d’aquí cent anys es parlarà d’ells.

Per els que creguin que estan acabats: I'm outta time, cançó de l'últim album

Molt diferent va ser la visita dels Travis a Barcelona. L’escenari, per començar, ja no era el mateix. Els de Glasgow es presentaven a Razzmatazz una sala molt més íntima on ells juguen com a casa. Cançons noves i meloses, que emplenen de sucre l’ambient. Tot això barrejat amb els seus clàssics però sense l’aura de divinitat que envolta els oasis.
Travis, que havien estat teloners dels germans Gallagher no criden, no són xulos, no són molt rockers...però abracen al públic amb cada cançó i els hi expliquen, per si hi ha algú que no ho sap, de què van les seves cançons. Molt més propers. Molt més Travis.

Sing, sing sing!!!

En el món de la música hi ha dos tipus de grups: els que toquen per ser famosos i els que canten perquè tenen coses a dir.

El grup escocès Travis, són dels que necessiten cantar perquè tenen coses a dir. I no ho necessiten per problemes econòmics sinó perquè sinó el seu cantant, Fran Healy, rebentaria. No fan el paperet, ni insulten, ni es barallen, ni fan declaracions més fortes que altres. Travis tenen una cosa que els altres grups no tenen, són tal com ells són. Travis són Travis. I les seves cançons són un mirall del que ells són. Temes com Flowers in the Window, My eyes o Re-offender estan plenes de situacions quotidianes que ens poden passar tant a tu com a mi. Nosaltres les vivim o ens les empasem, Healy les converteix en obres mestres.

Avui els Travis toquen a Barcelona, on presentaran el seu últim disc Ode to J.Smith. Un disc que no és com els altres, potser és una mica més fosc que els anteriors, però té temes com Last Words, Sarah, Friends o Lola; que valen molt la pena.

En tot cas avui faran el que més els hi agrada perquè sinó es moren. Tot i que ja té uns anyets penjo el video de Sing perquè és un dels temes estrella de la banda i és el que saben fer millor: cantar, cantar i cantar.

Els sikhs a Barcelona

En els últims anys s’han multiplicat les comunitats immigrants a Barcelona. Tot i que encara la gran majoria dels catalans no coneixem del tot la comunitat musulmana, les sud-americanes o la xinesa tenim unes mínimes nocions dels seus costums. Però, i de la comunitat índia?

La comunitat indi compta amb uns tres mils habitants a la ciutat comtal i nou mil a Catalunya. Tot i que la proporció no és molt elevada la seva cultura ha estat ben rebuda per la societat Catalana. Poc a poc el seu exotisme, la seva simbologia i les seves expressions mil•lenàries comencen a formar part del lleure i de l’art barceloní. Bona mostra d’això són que els restaurants de menjar hindú o les classes de ball Bollywood es multipliquen. I és que la Índia està de moda.

La cultura que se’ns mostra a través del ball o la cuina és només una de les moltes de que hi ha a la Índia. A banda de les tradicions majoritàries també hi trobem minories més desconegudes. És el cas de la comunitat sikh, que té diversos temples a la regió metropolitana. La religió sikh té milers d’anys d’història i malgrat les diferències de culte amb la religió hindú, no hi ha conflictes entre elles.

Segons Rajwinder Singh, el mestre del temple sikh que hi ha prop de la Rambla del Raval de Barcelona, "la major diferència entre les dues creences és que els hindús resen a qualsevol cosa, idolatren a pedres, fotografies i imatges mentre que els sikhs només creuen en un sol Déu i amb la creença del que diuen alguns gurus". El mestre, amb el mocador al cap i la típica barba llarga i negre que deixa créixer perquè és lo "natural" ens atent molt bé i li entusiasme parlar amb dos estudiants. La veritat és que la nostra visita al temple ha aixecat bastanta espectació i és que els "occidentals" no solen entrar molt per el temple tot i que ningú hi té l'entrada prohibida. Trobem un individu, d'aquí, bé, de Santander. El seu nom, almenys el d'ara, és Satdalsim Katsa i dedica tota la seva vida a meditar. Tot i que no se'n surt prova d'explicar-nos que hem d'abandonar el nostre actual "camí" i agafar el camí del "guru guay" per arribar en armonia amb nosaltres mateixos.

Al cap d'una estoneta i havent provat una barreja de mantega, ametlles, aigua i alguna cosa més, agafem el camí de sortida i marxem cap al món occidental, bé, cap al Raval.

Recuerda mi nombre: Sergi Roberto

Demanant per un jugador de futur dins la pedrera de can Barça tots inclouen en la seva llista a Sergi Roberto. Ja siguin simples aficionats o periodistes que cobreixen la informació del dia a dia blaugrana, tots parlen meravelles d'aquest nano de Reus que la toca com els àngels.

Tot i les mirades de la gent, les càmeres fotogràfiques i les de Barça TV en Sergi manté els peus al terra i és un noi tímid i que té "els mateixos amics de sempre" tret dels que ha fet nous en aquest curs al seu nou institut, en el que ha començat aquest any que s'ha traslladat a viure a la Masia. "Sempre és millor viure a casa amb la família però a la Masia hi estic molt bé" diu el migcampista que combina les seves actuacions amb el Juvenil B, el Juvenil A i amb la selecció catalana i espanyola.

Els seus pares confien en el club blaugrana i estan "contents" amb el tracte i el seguiment que li fan a la residència per futurs cracks que ha vist créixer jugadors com Guardiola, Amor, Sergi...i un llarg número de jugadors del Barça.

Aquest canvi sembla que esportivament li ha anat bé a en Sergi que està en el seu millor moment i juntament amb jugadors com Ettock, Dalmau o Gustavo, ha portat el seu equip al lloc més alt de la categoria nacional de juvenils guanyant els partits amb solvència, i fins ara només han empatat un partit.

Sense anar més lluny avui han guanyat al Castelldefels 5 a 2, ell no ha fet cap gol però no està massa preocupat. Espera fer-ne quan toqui, al Camp Nou si pot ser...i que jo li faci unes quantes preguntes, com avui, però a la sala de premsa del camp més gran d'Europa.

Bola de neu humana

Una bola de neu gegant i humana quee anés creixent al seu pas. Això era el que pretenien fer els de Improv Everywhere, amb la col·laboració del grup enmedio, aquesta tarda a Barcelona.

Improv Everywhere és una iniciativa popular que es dedica a fer performances participatives per diferents ciutats amb la intenció de sorprendre al vianant.
Aquest però no era un acte del tot secret i desconegut, així que no ha sorprès ningú; de fet aquesta performance ha servit de clausura dels actes culturals emmarcats dins els TheInfluecers2009 celebrats aquests últims dies a Barcelona.

El fet que fos un secret a crits ha provocat que un parell de centenars de persones, forces càmeres, i una desena de mitjans esperessin al Portal de l’Àngel amb Fontanella pels vols de les sis de la tarda per veure aquest acte “sorpresa” que havia de passar.

El resultat? Gent que s’anava ajuntant i anava agafant més persones per simular una bola de neu que com més avança més creix. El cert és que la performance ha portat més expectació del que potser al final es mereixia ja que ha estat poc vistosa si la comparem amb la famosa “congelada” de Nova York o el mirall humà al metro, performance comentada en el seu moment en aquest bloc.

Al final, tres senyoretes vestides com un espermatozoide negre s’han deixat veure pels carrers del voltant sense massa a dir…en fi, vint minuts diferents per trencar la rutina d’un dissabte a la tarda...