Copa Catalunya

Que la Copa Catalunya té un problema fa temps que ho sabem tots. De fet, la Copa Catalunya és un problema i la xiulada que ha rebut el Barça al camp de la Devesa de Sant Carles de la Ràpita no deixa sinó d'exemplificar aquest problema.

Per començar aquesta copa molesta als dos equips de Primera divisió. Aquests dos equips entren en la competició directament a les semifinals i per tant juguen amb un cert avantatge. Tot i aquest avantatge principal els dos equips s'ho agafen com una molestia i el Barça fins i tot, no ha presentat ni un jugador del primer equip. Cert que els horaris i el calendari futbolísic és apretat i evidentment hi ha prioritats, però s'ha de ser més senyor.

L'Espanyol, finalment, ha guanyat el seu partit però el Barça ha estat derrotat per un Sant Andreu que hi ha posat més ganes i més ofici. Després directius i president s'omplen la boca que el Barça és un símbol de Catalunya i no sabem, ni volem, donar exemple a casa nostra. Com sempre els catalans volem donar la nostra millor imatge fora que no pas dins. Passa amb la selecció catalana també. Què costa que la selecció catalana jugui en un poble de la diferent geografia catalana, contra el club del poble, en comptes d'anar sempre a Barcelona contra un equip que tampoc vol venir?

Tot plegat ens porta a una sèrie reflexió sobre el nostre futbol i de si aquesta competició ha de seguir amb aquest format o fins i tot, plantejar-se la desaparició. Veurem si l'any que ve seguim parlant del mateix problema.

Viva la Vida

Són les 21:35 i s'apaguen els llums. Love in tecnicolor saluda al públic del Sant Jordi sota l'atenta vigilància de la Llibertat guiant al poble. Comença la nit dels Coldplay, perquè aquella és la seva nit. Torn per Violet Hill, el single de presentació del Viva la Vida. Tot seguit se senten acords molt coneguts. Els lásers acaricien la gent del Palau, això vol dir que sona Clocks i la gent, ja dins una atmosfera fora de lo normal, enbogeix. A partir d'aquí ningú toca el seu seient, cançons com In my Place, Speed of Sound o Lost! desfilen per un pavelló entregat que no para de fotografiar l'espectacle.

El grup anglès es va posar el public a la butxaca amb una posada en escena elegant i un saber estar a l'escenari que els coloquen al grup dels escollits pel que fa a la música. A més varen tenir detalls com tocar desde la graderia que el públic va saber agrair.

Coldplay té algo que els altres no tenen. No sé què però ho té. A part d'això té un líder que sobre l'escenari es mou com al menjador de casa seva. Chris Martin va demostrar a Barcelona no només que té unes cordes vocals privilegiades sinó també que ha nascut per estar sobre l'escenari i que és un líder de dalt a baix.

Martin i els seus van fer disfrutar a 15.000 persones amb moments àlgids amb temes dels seus anteriors àlbums com Yellow, The Scienciest o Fix You i temes que, tot i ser nous, ja són un clàssic, com Viva la Vida i sobretot amb un Lovers in Japan acompanyat de milers de papallones que saludaven al ritme del piano de Martin.

Davant la crisi no sembla que el millor sigui invertir en cultura, de fet no és mai indicat, però amb els temps que corren en la música invertir els diners en veure Coldplay és una gran inversió. Ni que sigui per dir d'aquí uns anys que tu vas estar allà.

Grups com Coldplay fan un favor a la música. Gràcies.

Cua per qualsevol cosa

Fer cua sembla el que més odia la gent que llegeix aquest blog. A jutjar, això sí, per l'enquesta que vam penjar fa uns quants dies. La veritat és que és bastant odiós i em solidaritzo amb la causa. La gent de poble no em fem tanta, però per la gent de la ciutat fer cua és part de la seva vida. Personalment les vaig conèixer (les cues) un cop arribat a Barcelona. A la ciutat comtal fas cua per tot. Per agafar un bitllet de tren, per pagar, per fer-te la matrícula...a més, sempre hi ha el llest que es vol colar, ho fa disimuladament, però ho fa. I el que directament es cola amb tot el morro del món; i el que no para quiet, i el que té la música a tope...la veritat és que sí, és odiós.

No sé qui em comentava un cop que al Japó la gent s'afegeix a les cues sense preguntar perquè. Simplement s'hi posen i un cop arriben al davant es plantejen si ha valgut la pena o no. Si s'hi queden o no. A mi això em va xocar, i molt!! Però ja se sap, són altres cultures i segurament a ells els xoca que menjem cargols o fem castells humans.

De totes maneres, què me'n dieu de quan envies un sms i no te'l contesten? Aaaaaagggrrr!!!

Setembre

1 de Setembre. Palamós. Ni una ànima (estrangera). Tothom ha marxat i ha deixat el poble, alguns fins l'any que ve, més tranquil que mai.
Enrera queda embrotir les platjes, conduir malament, aparcar on es vulgui, saturar el carrer major, dir o pensar que al poble depenem d'ells, l'estar-se en una terrassa parlant/cridant fins les tantes de la nit sense deixar dormir als veïns. S'ha acabat l'espatllar l'ascensor, i l'embrutir l'escala, i el no saludar als veïns. S'ha acabat la música a tope, la piscina instal·lada en una terrassa de dos metros quadrats, els crits, les cues al super, el passeig arrassat...

Avui moltes persianes estan tancades, poques llums a les finestres, pocs cotxes passen per la carretera. Torna la rutina. El carrer major buit, el passeig tranquil, l'Avinguda com sempre.

Però tornaran. L'any que vé tornaran. I amb menys calers que mai.

FUTBOL

Avui dia 30 d'Agost comença, per fi, la Lliga. Durant l'estiu el país ha hagut de sobreviure amb l'Eurocopa i els Jocs Olímpics i la veritat és que no és poc i aquest estiu ens deixa un regust d'esport molt bo. Però què són els dilluns sense llegir la crònica del partit? Els dilluns sense la polèmica? Les tertulies a la ràdio. Les polèmiques arbitrals. Els partits al bar amb els colegues i les estrelles (romàntic eh...). Els dimecres Champions. Declaracions calentetes i fora de to. Els mals de cap pensant amb el partit. Els nervis. Els gols. Necessito això. I crec que no sóc l'únic.

Torna la Lliga espanyola i ho fa amb poquetes novetats. El futbol, com tota la societat, se'n ressent de la crisi que encara sembla que ha d'arribar a cotes més altes. Pocs fitxatges, poques novetats. L'equip que més en presenta és el Barça: Dani Alves, Hleb, Piqué...entre d'altres han de servir per tornar a engrassar una màquina que fins fa poc rutllava d'allò més bé.

El vigent campió només s'ha reforçat amb Van der Vaart, gran jugador, però famós per estar casat amb una dona de bandera. Entre altres coses, el Real Madrid, s'ha dedicat al que fa cada estiu, vendre fum i omplir portades i portades que no deien res. Ni Cristiano, ni Silva, ni Villa.

Però el que més agrada del futbol és viure'l, estar al camp. Flairar-lo. Cridar, patir, guanyar, insultar...és per això que la gent paga el que sigui per estar al camp en un moment donat. Ser allà i llavors. Per això, entre altres coses, cada dos setmanes toca el Palamós. Aquí si que no ho veig gents clar. Han marxat homes clau com Carlitos, Cornellà i sobretot, en Jaume Duran. L'equip com a contrapartida no s'ha pogut reforçar i ha fitxat simplement a un tal Pinilla i un tal Garzón. Veurem si hi ha novetats al respecte.

La cosa no podia durar més. S'ha acabat de parlar de la Guerra d'Osètia. Dels pressupostos de l'Estat. De l'accident de Barajas. De la crisi immobiliaria. De les eleccions a president dels Estats Units. A qui li importa tot això? Comença el FUTBOL. Gràcies.

Una llàstima

Avui fa just un any que moria Antonio Puerta. El cor del jugador del Sevilla deia prou després de varis dies de lluita a un hostpital de la capital andalusa. Aquest fet, realment trist, va arrencar plors i llàgrimes no només a la afició del Sevilla sinó per tot Espanya. Fins i tot va servir per agermanar i llimar tensions amb l'etern rival, el Betis.

En aquests últims 365 dies hi ha hagut milions de persones mortes. A la Xina continuen torturan i matan gent que no estigui a favor del règim. A Estats Units es maten centenars de persones gràcies a la pena de mort. La SIDA ha acabat amb millons de vides d'adults i nens, sense que aquests poguessin fer res, sense que els països amb recursos facin res. La Fam ha consumit a millons de nens a països com Sudan, Costa d'Ivori, Burkina Faso...

La guerra ha destrossat cases, arrassat ciutats, i separat famílies. I evidentment s'ha endut infinitat de vides a Ossetia del Sud, Palestina, Zimbawue...

Antonio Puerta deixa una viuda i un nen amb la vida solucionada, per als altres no hi ha ni un record, ni dates d'aniversaris, ni llàgrimes que cauen, ni minuts de silenci, ni bufandes al vent, ni temps a les televisions. Una llàstima.

La ludopatia és malaltia

El 40% de la gent que ha votat, que no és molta, reconeix que és ludòpata. Que juga a tot. Un 2% juga a apostes esportives per internet, aquí m'incloc jo mateix, i l'altre 2% juga a algo més important que tot això. Juga a ser Déu. En general, com s'ha pogut comprovar, qui més qui menys juga a alguna cosa...tot i que no hi havia opció a votar que no es juga a res...

Sorprèn, si més no, un personatge que visita el blog i que ha votat la ruleta russa. Si visita el blog suposem que li han anat prou bé les coses en el famós joc de la pistola, tot i que el que queda viu perd la partida. Encantats que puguis anar visitant el blog. Se'ns dubte és una bona raó per seguir viu.