El retorn de l'entorn

Aquesta setmana Joan Oliver anunciava la noticia. La Junta del senyor Laporta nombrava Johan Cruyff president honorífic del Futbol Club Barcelona. La decisió, pel que sembla, va ser unànime (normal en la dictadura laportista). La junta va votar de forma unitària que l'holandès ocupés aquest càrrec dins el Club.

Per començar aquest és un càrrec inventat. Els estatuts ho preveuen sí, però en teoria el càrrec hauria de ser de consents. Hauria d'unir al soci. I justament fa al contrari. Genera polèmica. Si una figura com Casaus, respectat per tothom tant dins la òrbita blaugrana com fora, no va tenir mai aquest honor, per què ara li correspon a l'holandès?

Johan Cruyff divideix. Després de la marxa de Núñez i Gaspar, la candidatura de Laporta es va presentar com una opció trencadora entre nuñistes i cruyfistes. Núñez va abandonar "l'entorn" blaugrana. No va dir mai més una paraula més alta que una altra. Cruyff no pot dir el mateix. Cruyff no torna al Barça perquè mai l'ha abandonat. Des del primer moment ha estat a l'ombra. Escollint entrenadors, jugadors, càrrecs...Cruyff s'ha tornat en l'entorn que tant ell criticava quan dirigia el vestuari blaugrana.

Ara es dedica a escriure cada setmana en un diari. Comenta la situació del Barça i futbolística en general. L'holandès però aprofita aquest espai, que per cert el cobra molt bé, per criticar l'equip quan va malament. O per penjar-se medalles quan la cosa va bé. Fa servir la tinta per atacar jugadors i tècnic, que n'estan farts d'ell. Cruyff fa mal al Barça. Des del primer moment que va ser acomiadat per Núñez, ja llavors va denunciar el Club per acomiadament improcedent i al llavors president per injuries. El jutge no li va donar la raó.

El nomenament com a president d'honor cavarà altre cop les trinxeres que semblaven enterrades. Torna a obrir les ferides cicatritzades dels culers. I la culpa no és només seva sinó d'algú més dolent que ell. Joan Laporta. Si hi ha gent que vegi el Barça com a un instrument per a la promoció i l'interès propi aquests són Laporta i Cruyff. Un, ja plega i encara vol controlar-ho tot. L'altre arriba ara però no ha marxat mai...i si s'estimés el Club faria anys que no obriria la boca. Ara tothom estaria d'acord amb que Johan Cruyff fos president d'honor. Però no Johan, després de tot el que has fet i dit, no t'ho mereixes.

Per flipar!

Si teniu una estona morta, us avorriu i teniu ganes de passar una bona estona i flipar clickeu aquí. Es tracta d'una pàgina on un mag encerta el personatge que teniu en ment fent preguntes. Ja siguin cantants, polítics, personatges fictícis o esportistes el mag, tard o d'hora, els encerta. La base de dades deu ser enorme. Au a jugar! Ja veureu que no ho feu un sol cop!

Resum de la setmana

M'ha agradat: Com sempre: Leo Messi.
No m'ha agradat: Ibra. El necessitarem.

M'ha agradat: Pràctiques a Lavinia.
No m'ha agradat: La visita a La Romareda i tots els insults a Catalunya.

M'ha agradat: L'entrevista de la Terribas a Montilla.
No m'ha agradat: Zapatero tan mentider com sempre amb la Terribas.

M'ha agradat: L'article sobre un l'ídol de Zidane, el Principe.
No m'ha agradat: El meu anti-virus...va morint.

M'ha agradat: Que Palamós tingui llum...
No m'ha agradat: ...sospitar que per setmana santa les instal·lacions no aguantaran.

Resultats de l'enquesta

Qui se'n recorda del terratrèmol de Chile? I del de Haití? Res, ha passat un temps i l'enorme corrent informativa ens fa oblidar la realitat i posar la nostra vista en altres coses. Sovint menys importants. Avui per exemple, Obama és protagonista per l'aprovació de la sanitat pública als Estats Units. Tothom parla de Messi per la seva actuació a La Romareda. Ja ningú parla dels terratrèmols. Ningú envia diners a Haití. Pocs diaris parlen de com se'n surten a Chile.

L'enquesta de la setmana passada preguntava sobre si creieu que d'aquí una setmana algú se'n recordaria del terratrèmol de Chile. 2 persones van votar que no se'n recordaria ningú. 2 més que se'n parlaria però fins al proper terratrèmol. I un vot que creia que si se'n parlaria però només per parlar de les víctimes noves que van apareixent.

Ningú va votar per la opció que les portades de la setmana següent les ocuparia Joan Laporta. I s'ha demostrat que el públic estava equivocat. Ningú parla de Chile però més d'un mitjà parla del president del Barça i les seves clucades d'ulls a Reagrupament. Realment ens ho hauriem de fer mirar, tant els mitjans de comunicació com els que en som consumidors.

Un dia a Zaragoza

Foto: Claudio Chaves - MD

Ahir vaig estar a Zaragoza (o al pozo! com diria L'Eugenio). I dic Zaragoza perquè de Saragossa res. Vaig visitar la Romareda i la rebuda del Barça va ser lamentable. Insults al Club i a Catalunya perquè sí. Bufandes de: Esto es España i banderes de l'estat que eren aixecades, per senyors amb camisa i ben enclenxinats, quan els aficionats del Barça (Boixos) cantaven a favor del seu equip. També és cert que els ultres blaugranes van cantar un "a segunda a segunda!" però la resta del partit es van dedicar a animar els seus jugadors.

Em van fer llàstima. Portava la càmera per fer fotografies però no en vaig fer ni una. No valia la pena. Era la demostració que no ens estimen. No els hi agradem. No ens volen. Fem una cosa: que ens deixin marxar! Això sí, s'ha de reconèixer als "maños" que van aplaudir quan un jugador s'ho mereixia. Van aplaudir Iniesta, Milito o Pedro...però sobretot es van rendir a Messi. Déu. I és que els 30.000 aficionats sempre podran dir que han vist el millor jugador de la història trepitjar el seu camp.

Acabat el partit. Després d'insultar el Barça i Catalunya toca el de sempre: quedar-se a esperar als jugadors de Guardiola i babejar amb ells. Quins cullons!

L'endemà al matí marxem de l'hotel i esmorzem alguna cosa. En Miki, el meu jefe, demana truita de patates amb...pà amb tomàquet. Ai. La cara de la que servia va canviar per complet. I a sobre ens equivoquem i demanem un cafè amb llet en comptes d'un cafè con leche. Ni una paraula més. Mala cara tota l'estona.

Au doncs marxem que aquí no som benvinguts. Això sí...marxem amb 3 punts més i havent vist el millor jugador de tots els temps en plena forma.

La realitat de la deontologia

Foto: Lluís Capdevila

L'última classe de la carrera la vam fer acompanyats per 3 periodistes professionals. Xavier Barrena d'El Periódico, Bernat Fernando de TV3 i Enric Bañeres de La Vanguardia; venien a parlar-nos, en teoria, de deontologia dins la nostra professió. La veritat és que només l'últim es pot dir que és un gran orador mentre que els altres van deixar molt que desitjar.

Tot i aquesta falta d'oratoria dels ponents, alguns van descobrir una cosa que sembla que encara no se n'havien adonat: el periodisme fora de les classes és molt diferent. Només calia veure el que deia el de TV3, es passava algunes regles per la pedra i responia tant tranquil a preguntes d'alguns alumnes ofesos i sorpresos pel que estaven sentint (quina pell més fina que tenen alguns i algunes...).

El dia a dia t'obliga a treballar ràpid i a no plantejar-te si he de dir que aquest assassí és d'orígen tal o orígen qual. La vida és molt diferent i molt més complicada fora de les aules de la universitat on s'intenta educar als futurs periodistes en qüestions deontològiques. Però un cop a la feina hi ha mil coses que faran que haguem d'actuar de forma menys políticament correcte. Parlo de la línia editorial del mitjà en el que treballem, parlo de les ordres dels nostres caps, parlo del temps que tinguem per muntar una peça, parlo de la obligació de dir la poca informació que es té.

I és que al final un es posa el límit allà on creu i la censura en certa manera acaba sent autocensura, derivada del sentit comú. Caldrà veure d'aquí uns anys els que defensaven certes coses, molt políticament i deontològicament correctes, si són conseqüents amb el que deien en la seva etapa d'estudiants. Alguns ja desde l'etapa d'alumnes ja no hem defensat la perfecció perquè som conscients que aquesta no existeix (i ens hem hagut de discutir en debats contra la majoria de la classe) i menys si cada vegada hem de ser més políticament correctes, d'aquesta manera només hi haurà una víctima: la veritat.

Resum de la setmana

M'ha agradat: La nevada.
No m'ha agradat: Les conseqüències de la nevada.

M'ha agradat: que el Palamós no hagi perdut aquesta setmana...
N0 m'ha agradat: que el Palamós no hagi jugat aquesta setmana...

M'ha agradat: La xerrada de 3 periodistes a Deontologia.
No m'ha agradat: la falta de "labia" d'aquests vocalistes.

M'ha agradat: L'Olympique de Lyo.
No m'ha agradat: una setmana més: el Liverpool.

M'ha agradat: El final de la revista Xup-Xup.
No m'ha agradat: La despedida de Raul Flores (un grande) de la SER.

M'ha agradat: Messi. El Barça.
No m'ha agradat: el públic del Camp Nou tan pessimista com sempre.