Nacionalisme? No, avui és Història

Portava tot el Mundial desitjant que Argentina no guanyés el campionat. Fins i tot ho desitjava per davant d'Espanya. Ja sabeu com són els argentins. Però la selecció espanyola porta pocs minuts classificada per la final i ja estic pensant que anava equivocat. Serà pitjor aguantar molts espanyols pitant pel carrer que un argentí en una conversa dient que Diego és Déu per haver guanyat el Mundial com a jugador i com entrenador.

Realment Espanya ha jugat bé. Molt bé. Mereix estar a la final. Ho han celebrat a Madrid, Càdiz, Sevilla...i fins i tot a Barcelona. Sí sí, aquells que no miraven la selecció quan perdia ara ja tenen una excusa per emborratxar-se i drogar-se. Sí sí aquells que deien que Xavi i Puyol es tapaven la bandera dels mitjons de l'equipació espanyola ara parlen meravelles dels jugadors catalans. Els mateixos que xiulen el Barça i els seus jugadors ara descobreixen Amèrica.

Banderas, càntics, samarretes i algun contenidor cremat. Si fos pel Barça o per Catalunya en dirien nacionalisme. Avui però en diuen Història.

P.D. Felicitats al futbol i a la selecció espanyola.

Enric Juliana

Fa temps que segueixo a Enric Juliana. Escriu a La Vanguardia. N'és subdirector i està a Madrid. Viu a Madrid. I veu el que passa a Madrid. Fa cafès per Madrid. Conversa amb gent de Madrid. La gent de Madrid. Un català culte a la capital és massa com per deixar que les lletres que escriu quedin tapades entre dues pàgines d'un diari.

Juliana és analític. Sobradament culte. Que no sobrat. I analitza el país com pocs. Veu mapes. Relacions entre territoris. És expert en geopolítica espanyola. O ibèrica. Juliana parla, observa, escriu i deixa entreveure. I a vegades consulta a l'horacle...i aquest l'encerta.

El veterà periodista va escriure fa uns anys un llibre. La deriva de España. Una espècie d'analisi geopolític de la regió on tots i cada un dels territoris quedaven retratats. Inclòs la gran Madrid que poques vegades la gent s'atreveix a senyalar amb el dit. Juliana parla del corredor mediterrani com una solució econòmica. Pocs l'escolten. Fa anys que ho diu. Parla de la gran luxemburgo (Navarra i Euskadi). I de la gran andalusia. I de la Galicia que s'aparta. Parla de l'Espanya federal com el remei a tots els mals. Com allò que arribarà pel seu propi pes...diria que l'amic periodista morirà sense veure l'Espanya de Pi i Margall.

Juliana parla. Escriu. Analitza. Juliana és en realitat un horacle, que tots hauriem de llegir si volem ser una mica més savis. Amb estatut o sense, fan falta més Enrics Julianes.

Pirata

Tothom hauria d'escoltar Pereza de tant en tant...

Nova versió de Pirata. En el fons tothom és una mica Pirata

El final del lloro

Joan Laporta deixa la presidència del Barça. I està trist. Molt trist. No estarà a primera línia mediàtica...a no ser que la seva carrera política funcioni. Ja es va poder veure la nit de les eleccions: Laporta marxava a casa sol mentre Rossell passava la nit rodejat de periodistes i de gent.

El senyor Laporta podria haver estat el millor president de la història del Barça. Els resultats l'acompanyaven. Va portar a Rikjaard de la mà de Johan Cruyff i se'n va endur la Champions a París, cosa que després de catorze anys molts culers ja pensaven que seria impossible tornar a aixecar l'orelluda. També va portar Guardiola. I aquí es demostra que Laporta és un tiu amb sort. El va portar de parallamps. En una època en que mig club el volia fora, una moció de censura el va estar a punt de fer-lo saltar. Laporta va pensar en el Pep. Un tiu de conscents. Si ho feia bé Laporta es posava la medalla, si al de Santpedor no li sortien les coses la gent tindria paciència. Li va sortir bé...i no es va posar una medalla sinó vint. Però finalment no va ser el millor president de la història del club.

El que va matar a Laporta va ser l'apartat social. Per començar mai va ser la ruptura que va anunciar. Sempre va ser dels Cruyffistes. I en Johan sempre va estar a l'hombra...fins gairebé l'últim dia en que el van fer President d'Honor. Llavors ja estavem en la època del morir matant.

El Jan es posava en política. I amb ell arrossegava al Barça. Dia sí dia també deia la seva i el club era cada cop més odiat arreu d'Espanya on la caverna mediàtica ja tenia el seu nou Carod Rovira. Laporta es convertia en Juli Cèsar. La cadira el feia crèixer i crèixer.

I el soci cada cop més emprenyat. I el no soci encara més. Les entrades per la Champions, la nit de: "al loro!", la nit de Luz de Gas, el dia dels pantalons a l'aeroport, el "no me toques" del camp de l'Espanyol...i un llarg etcètera que anava desgastant la imatge del club a la vegada que amb UNICEF l'intentava netejar.

Molts valoren la seva presidència amb un notable. Però, hi si esportivament no hagués tingut la sort de tenir Guardiola d'entrenador? La nota seria la mateixa? Ho sento però jo li poso un 5 justet. Jan, no has evolucionat favorablement...

Degustar el Mundial

Avui comença el Mundial. I l’escric amb majúscules perquè això són paraules majors. Serà el Mundial del continent africà. El primer al continent negre des de que fa 80 anys es disputés la primera competició de futbol a nivell internacional. Només un punt de la llarga llista de coses que el món deu a Àfrica. S'ha parlat molt d'aquest fet i de l'importància que té no només pel continent sinó per un país com Sudàfrica. Però més enllà de infinitat de reportatges sobre el país, Mandela, trompetes sorolloses, Apartheid o violència i corrupció hi ha el futbol.

Reconec que des de que va acabar la lliga no he vist més partits de futbol. Va ser el Barça – Valladolid. I tot i que hi ha hagut partits de seleccions o amistosos no els he vist per una raó o una altra. Es pot dir que em reservava pel plat fort. El Mundial. I sí, tinc mono.

Perquè el Mundial s'ha de degustar. El Mundial és la mostra més gran que el futbol és quelcom més que un esport. Gent desplaçant-se a l’altre punta del món. Gent que es pinta. Gent que pateix. Gent que plora. Cors que van a mil per hora. El Mundial és futbol però també històries. Frases i noms il•lustres. Llegendes.

El Mundial és Pelé, Maradona, Beckembauer, Cruyff, Zidane. El Mundial és l’aconteixement esportiu més seguit del món, i per això caldrà degustar-lo com si fos un plat de Ferran Adrià, com si fos un petó de la Núria Solé (a càmera lenta) com portar un vestit d'Armani, com veure Casablanca, com beure el millor vi del món. És com això però durant un mes. Així que haurem de degustar-lo bé. Que així sigui.

Les 5 raons

Mourinho ja és del Madrid. Era qüestió de temps que acabés a la banqueta del Bernabéu. Si, segons Florentino, hi ha jugadors que han nascut per jugar al Madrid "Mou" va nèixer per entrenar-lo. De moment ja ha deixat alguna perla i algun missatge al Barça. Però no cal patir, us deixo amb 5 raons per no preocupar-se.

1. L'arribada del portuguès no fa res més que motivar al Barça. Ho va fer Cristiano i l'equip blaugrana ha fet més punts que mai. 99.

2. Mourinho és un gran entrenador. Un gran estratega. Potser més que Guardiola. Però en Pep domina altres camps igual o més importants: la motivació, el compromís, el component emocional...

3. Els jugadors del Barça estan amb Guardiola. Els del Madrid no estan amb ningú. Mou encara se'ls ha de guanyar.

4. Fitxi qui fitxi el Madrid, el Barça tindrà millor equip.

5. Guardiola ens va prometre que l'any que ve tindriem la Copa d'Europa. I si ho diu en Pep jo m'ho crec. Tu no?

L'home que treballa fent de gos

Reconec que sóc tossut. Em vaig negar a llegir la trilogia de Millenium i en general no suporto fer el que tots fan. Però últimament he caigut en la "vulgaritat".

Primer va ser Lost. I ara una cançó del grup preferit dels flipadets de Catalunya. Va ser escoltar-la un momentet a dins un cotxe anant a Palamós...i saber que era bona. A partir d'aquí a escoltar-la mil cops.

M'ho hauré de fer mirar perquè sinó acabaré anant als Verdi o al Primavera Sound. Mentre no arriba aquest dia, segueixo escoltant l'Home que treballa fent de gos i em sento satisfactoriament derrotat pels Amics de les Arts.