Travis sense Travis

L'altre dia feia el gran exercici de recuperar cançons de Travis. Sempre van bé. Pels moments alegres unes i pels tristos unes altres. O simplement, totes a qualsevol moment del dia.

El cas és que em vaig preguntar quan treuran un altre disc. L'últim va ser Ode to J.Smith. Que la veritat, no va ser el millor disc dels de Glasgow. Va ser un treball molt fosc, semblant al 12 memories. Potser hi havia cinc o sis cançons dignes d'un grup com els Travis. En tot cas, d'aquest últim disc ja deu fer dos o tres anys, així que ja toquen més cançons del grup.

Miro per la xarxa. Res. Males notícies: Travis ho deixen per un temps, fan un parèntesi en la seva carrera. Fins i tot, el bateria Neil Primrose es veu que ha començat la seva carrera com a pilot de cotxes. Qui no deixa la música, pel bé de la mateixa música, Fran Healy. El solista del grup de Glasgow començarà un nou projecte musical ell sol que es dirà Wreckorder, i de fet, ja fa dies que l'està gestant. Sortirà a l'octubre.

Tot el que fa el gran Fran Healy (autor de Sing, Side, Flowers in the Window, Why does it always rain on me, Love will come through, My eyes...i de moltes altres) es pot seguir a través del Twitter, on té més de 3 mil seguidors. A través de la seva pàgina web i per qui no pugui esperar més i vulgui sentir cançons d'un dels grans talents musicals que ha donat Gran Bretanya en els últims anys pot anar al seu Myspace. Allà podrà tastar dues cançonetes: Holliday i Buttercups.

Fran Healy pot deixar els Travis, o Travis el pot deixar a ell. Però quan un veu com explica les seves cançons sap que Healy no deixarà la música. Healy segueix, i es fa un favor a ell. Serà Travis sense Travis. En tot cas, que segueixi és una bona notícia. Molt millor per nosaltres. I molt millor per la música.

Cecs a la vista

Ultimament tinc una nova obsessió que comença a ser una paranoia. Veig molts cecs pel carrer. Sí, sí, no paro de veure gent amb bastó per Barcelona sigui el barri que sigui. A prop de la Monumental. A Diagonal amb Francesc Macià. A Passeig de Gràcia. Vaig a Palamós i em trobo una parella de cecs caminant pel Passeig. I la meva paranoia ha anat augmentant. I això em preocupa, i sobretot, m'ha fet reflexionar.

El mèrit i la capacitat de superació que té aquesta gent és brutal. Perquè si una persona amb vista ja té barreras en el dia a dia, una cega, en té vint mil més. Què me'n dieu d'agafar el bus correcte? De girar al carrer que toca? D'anar de compres i vestir-se com pertoca? D'anar al super? De llegir? De fer esport? Són accions que nosaltres trobem la mar de normals però que per aquest col·lectiu es pot convertir en un suplici. I nosaltres a més fem poc per ajudar-los. Els semàfors, per exemple, pocs, per no dir ni un, tenen la senyal sonora. A molts llocs no hi ha marques al terra que senyalin res. Tampoc audios informatius.

Res. Una petita reflexió sobre lo molt que ens queixem de tot i lo fàcil que ho tenim. També una petita crida en favor d'aquest col·lectiu del que ningú parla i a qui poca gent ajuda i té en compte. Podria dir allò de que potser som nosaltres els que no hi veiem...però queda molt i molt cursi.

Miraré de canviar de paranoia. Ho prometo.

Waka Waka

M'ha acabat enganxant...porqué esto es África.

Una recomanació per si t'agrada llegir

No compartiria molt les idees d'Arturo Pérez-Reverte. De fet, defensaria tot el contrari del que fa ell. No vaig al Cafè Gijón de Madrid. Ni sóc tant intel·lectual com ell, però crec que les podria defensar prou bé amb un tallat al davant mentre ell fuma i parla d'una Espanya unida.

Però no escric aquest post per parlar del que pensa Pérez-Reverte. Ho faig per parlar del que escriu. Ara m'estic llegint El Asedio però recordava l'últim llibre que m'he llegit d'aquest escriptor/periodista: Territorio Comanche. Un llibre curt, però intens. 2 hores i el tens llegit. Però això no vol dir que sigui dolent. De fet, l'escriptor de Cartagena no en té cap, de llibre que no valgui la pena. Totes les seves obres són genials.

Territorio comanche situa el lector en la guerra dels Balcans. En l'escena en que un tanc està a punt d'arribar a un pont. I uns soldats passen a l'altre banda. Pérez-Reverte explica amb detall la situació. Una escena que pot semblar normal en una guerra, però el fet de viure-la multiplica per mil el seu significat. La seva importància.

Mentre explica com arriba el tanc repassa la ferotge guerra que es va viure a l'antiga Yugoslavia. On l'escriptor, en aquell moment periodista, cobria el conflicte (alguns diuen que bastant ben protegit i amb forces comoditats) per Televisió Espanyola. Sigui com sigui, Reverte la clava. Explica anècdotes i la vida real de la guerra. La pitjor que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial.

Res. Territorio Comanche. Una recomanació per si algú vol saber com és i què passa en una guerra. Ara m'estic llegint El Asedio. Pérez-Reverte no falla mai...excepte en les seves idees.

A day in the life...in Barcelona

Era una cosa que no descobriré ara. Però m'ha passat avui pel cap: Barcelona no està malament...si tens calers i temps. I avui tenia les dues coses. Així que aprofitant el meu dia lliure he anat a Gràcia de compres. Tot molt del rollo, com sempre. Botiguetes per Verdi, placetes, solet, fulles per terra i gent asseguda a les places. Magnífica postal del barri que podria servir pel nou single dels Amics de les arts.

Després a la Barceloneta. A fer el guiri amb la paella i el vinet amb amics d'aquells que duraran per sempre. No ha faltat la rumanesa que ens ha volgut robar la cartera i els telèfons. Però el balanç del dinar ha estat més que positiu. Els entrants un 7 i la paella un 8. Tot acompanyat per un vi blanc més que acceptable. Mentrestant gent. Guiris. Xerrades, riures i una mica de cagar-se amb tot i amb algú. O sigui: perfecte.

Després al Born. Barri genial que s'està tranformant en lo més cool de Barcelona. Potser per culpa de Txigrinski. Passejada pel barri de l'Església del Mar i l'última copeta a la terrasseta del DUB.

Tot això amb xancletes, pantalons curts i samarreta. Sense pensar en res. Sense pensar en ningú. Fent el guiri per Barcelona. Per la Barcelona que agrada a tot el món. A la seva gent i a la de fora. En definitiva, tot massa bonic com per no fer un post al bloc...

Degradant la política dia a dia

Espanya ha tingut grans polítics. Azaña, González, Pujol, Suárez en serien 4 exemples. Però la majoria són dolents. Mals polítics. Sense talla ni per governar ni per no governar. Vulgars. Mariano Rajoy n'és l'exemple més clar.

Aquesta setmana hem vist el líder del PP acomiadar-se dels seus seguidors a través d'un video web. Rajoy parla des de la part del darrera d'un cotxe. Sense corbata (o que proper i natural!) i sense cinturó! Perquè el senyor Rajoy no porta mai cinturó. N'estic convençut. I com que no se'l posa mai no se'l va posar en el seu moment. I com ell, els seus assessors, que no van caure en el magnífic exemple que donaria el seu líder.

El gallec arriba a la posició més alta del partit popular sense guanyar unes eleccions internes (o primàries). És escollit a dit, i això ja diu molt de la mentalitat del seu partit. A més, que una persona esculli a una altra té molts perills. Sobretot, que es pot equivocar. Aznar a jutjar pels resultats ho va fer.

Rajoy ha perdut dues eleccions. La primer es pot entendre. El seu partit va crear la mentida més gran després de la creació d'aquesta monarquia. A més, de portar el país a una guerra absurda i provocar l'esclat de les bombes als trens de Madrid.

Les segones eleccions les perd Rajoy per incompetent. El país començava una crisi galopant. Pujava l'atur i el preu dels aliments. El líder del PP ho recordava constantment en campanya...però no aportava solucions. Ni serenitat. No aportava res.

Pel darrera trifulques de partit protagonitzades pels barons del PP. Aguirres i companyies que volien que el gallec saltés de la cadira de la calle Génova. O alguna frase en contra del canvi climàtic...

A tot això cal sumar-li una "mica" de corrupció dins un partit anàrquic i desgovernat (curiós en un partit de dretes) i també sumar-li l'alineació del PP amb l'Esglèsia i l'anti catalanisme que no han fet sinó fer creure a la gent que un senyor com José Luis Rodríguez Zapatero és el bo de la pel·lícula.

Rajoy no té carisma. Rajoy no té aptituts. Rajoy no té actitud. Rajoy no té labia. Rajoy no té idees. Rajoy no té ningú que el recolzi dins el seu partit. Rajoy no té solucions. Rajoy no té vergonya. Si la tingués, tornaria al seu lloc de registrador de la propietat. D'on no hauria d'haver marxat mai.

Una discussió Monumental

Viure al costat de la Monumental té coses. Positives i negatives. Però sobretot fa que visquis més d'aprop el món del toreig (obligat o no), i que hagi estat més implicat en el procés de la ILP contra les curses de braus/toros.

No estic a favor dels braus/toros, però tampoc hi estic en contra. És torturar a animals, està clar. Però que no es torturen al circ també?

Crec que el fet de prohibir-ho farà revifar la tradició. Una tradició que estava morint poc a poc com ho fa un malalt terminal. És a dir, els toros a Catalunya tenien els dies comptats i prohibir-los els hi donarà aire.

El que sí em vaig fixar en aquesta lluita entre taurins i no taurins és en la manera de defensar una cosa. L'estratègia dels pro taurins va fallar. Van voler portar la lluita i el conflicte en els nacionalismes, i repetien una i altra vegada que ells eren catalans com el que més. Portaven més senyeres que ningú. A davant del Parlament només es veien banderes de Catalunya en la banda pro taurina. Primer error. No es tracta d'un tema de nacionalisme.

El segon error d'aquest col·lectiu és l'utilitzar el concepte: no em de prohibir les coses. Fals. Una societat ha de prohibir coses. Sinó, tothom robaria i mataria a la gent. Quan un col·lectiu/grup recorre a la frase: "prohibit prohibir" per defensar una cosa, està mort.

I efectivament va ser així. Les curses de braus/toros no es faran més, per culpa de no saber-les defensar com Déu mana. No tinc la poció màgica per dir com s'havia d'haver fet, però amb el prohibit prohibir i les senyeres no es va convèncer a ningú. Crec que ni molts taurins es van convèncer a sí mateixos dient el què deien.

Els toros ja són història a Catalunya. Ei, són història amb majúscules. Perquè el principat ha estat una de les zones més taurines de la península. I Barcelona una ciutat amb 3 places de primera categoria. No ho oblidem.