Si no ets dels que es posa histèric a l'avió, posar-te al costat de la finestra és el millor (rodolí). I si li poses una bona banda sonora de fons, ja és insuperable. Sona Madrid de Pereza. Gràcies a la petita obertura pots veure les carreteres i rius que semblen venes d'un cos humà. Les casetes. Els camps delimitats perfectement. I sobretot, els núvols. Sona Por mi tripa de Pereza. Impresionant. La sensació d'estar per sobre aquella immensitat. Amb aquella textura. Fent allò de buscar formes als núvols que recordin a alguna cosa o algú. Un clàssic.
Em giro i veig un gordo amb barba al meu costat. Una pinta de Madrid que no se la treu de sobre. Sona Windsor de Pereza. El tiu es mira l'assafata amb aquell somriure de l'home que no recorda com es folla sense pagar. Amb ganes de pagar 100 euros per amor a curt termini.
Aquesta imatge em mata. I el meu pensament fa un tomb. Miro a fora. I a dins. "És impossible que ens salvem" penso. Ara sona Sing de Travis. Si tenim un accident les possibilitats són mínimes. L'avió quedaria destrossat i nosaltes amb ell. Miro al meu davant. Les cames toquen la cadira del meu davant. I tinc menys de mig mentre entre aquesta i el meu pit. I com jo unes dos centes persones. Sona Reoffender de Travis. Apretades en un espai reduït. Amb sort si tenim un accident i no pico amb el cap al davant o al costat se'm clavarà part de la cadira del davant al pit. Penso en què faria si tingués l'accident. No dubtaria en trepitjar el gordo que tinc al davant per arribar al passadís. Això si el xoc no m'ha amputat les cames.
Torno a mirar la finestra. Ara toca moment sentimental. Canvio a Coldplay: Violet Hill (com m'agrada!). Començo a pensar en la sensació de volar. Amb la sensació que té un pilot amb un avió a les mans. Amb tot el cel al seu davant. El somni de qualsevol persona. Volar. I miro avall. Poblets de la España profunda. Que bé que viuen ells! penso. Amb el seu hortet, les seves cabres, la seva caseta. A sopar. Al bar. I la culpa de tot lo dolent és dels catalans. Quina sort em repeteixo i mentrestant sona Life in Technicolor de Coldplay.
Mentre decideixo escoltar una mica de música en català, em giro i veig el madrileño dormint. Descamisat. Penso en si salvaria a algú en un accident. Suposo que si. A ell no. En tot cas sóc del parer de Chuck Palahniuk. Posar-se la mascara d'oxigen mentre caigués l'avió no serviria per res. Només t'adorm. Molts però ja han mort d'un atac de cor. D'aquesta manera recordo trossos del llibre: em despero a Dubai. Em desperto a Nova York. Em despero a Manila. Em despeto a París. Gran llibre. Gran peli.
Estem a punt d'arribar. Fi de la travessia lennoniana. Fi dels contrastos. Fi de la paranoia macabra i fi del sentimentalisme. Tornem a la realitat, he de tornar a la feina. Som a terra i agafo els movils. Els tinc els dos oberts i cap d'ells ni apagat ni en silenci. Efectivament tornem a la realitat.
dilluns, 9 d’agost del 2010
Un dia a Madrid
Avui he anat a Madrid. Per feina. Es tractava de aconseguir alguna veu d'algun jugador del Barça parlant de les dates FIFA, de la poca preparació per la Supercopa, o d'enganxar en Cesc dien algo. M'aixeco a les 7 del matí. I vaig amb taxi al Prat per agafar el pont aeri. El de les nou i mitja està a reventa així que m'he desperar al de les 10. Normalment a les 11 estic a Madrid. Però no, arriba amb retard.
L'objectiu és anar a l'Hotel Melià Barajas que com ve diu el seu nom està a Barajas. Però no està a l'aeroport. Maneras d'arribari? -pregunto a informació- "Puede coger un autobus que pone el hotel. Llame diga el número de habitación i ya tendrá sitio en el autobus" em diu el noi d'allà. Li dic que no, que hi vaig per feina, que no sóc client. I el tiu em passa el número de telefon per parla amb l'hotel, dir el nom de la reserva i així tenir lloc a l'autobus que porta fins al Melià. Jo en aquells moments crec que el tiu m'està prenent el pèl. Me'l miro. No ho fa. I hi torno. "No, no, no tinc habitació, hi vaig per feina. No m'hi quedaré a dormir...de fet només hi estaré unes hores". Al final el tiu ho entén (ho he dit en castellà eh...).
Em diu que lo més normal doncs és agafar un taxi o el metro. El taxi però al ser tant aprop de l'hotel no em voldran portar. Així que el tiu insisteix amb el bus del Melià i diu que m'hi coli. Endavant. Però ja m'ha fotut nerviós i he perdut un temps excel·lent.
Vaig a la parada de taxis. Li dic al taxista que em porti al Melià. Mala cara. Entro al hall de l'hotel i 50 periodistes creuen que sóc algú. Ho sóc. Però no jugo amb la selecció espanyola. Vaig a pagar amb targeta i el taxista no em deixa -"campeón esto lo tendrias que haber dicho antes". Li dic al campeón que hi ha al volant que en els llocs normals es pot pagar amb targeta. Així que anem a buscar un caixer. Quan baixo a treure calers el taximetre està a deu euros. Al tornar, 2 minuts. Està a 16 amb algo. Jo vull matar-lo.
Seguidament em trobo amb cinquanta periodistes esperant la selecció. Un a un van passant jugadors però són secundaris. Interessen Cesc i els del Barça. El d'Arenys arriba i es monta un caos impressionant. Ni una paraula. Els blaugranes arriben mitja hora tard. Del mini bus a l'hotel sense dir res. I jo vull matar.
Torno a Barajas. I el taxista em deixa a la terminal de ponts aeris (pago amb targeta). Però no la dels d'Ibèria. Agafo un bus. Arribo a la T-4. Camino lo que no està escrit fins que em fan la targeta d'embarcament. El vol surt a les 15:45 i són les 14:50. Així que decideixo menjar algo. "Un bacon con huevo y una coca cola". Deixo el got a una barra i cau. Ni un glop. I jo vull matar.
A la pantalla el vol cap a Barcelona encara no té porta assignada. M'espero. M'espero bastant. Finalment és la J50, així que cap allà. M'espero. Es retarda l'hora de sortida. S'anuncia un canvi de porta, ara és la J48. Cap allà. M'espero. Es retarda l'hora de sortida. Torna ha haver-hi canvi de porta, i torna a ser la J50. M'espero. Finalment surt a les 16:45. Estem tots a l'avió quan anuncien que algú no ha pujat però si que hi ha la seva maleta...així que cal treure-la per motius de seguretat. M'espero. I un quart d'hora més tard volem cap a Barcelona. Arribo a Barcelona als voltants de les 6. I jo vull matar.
Ja a la ciutat comtal. Truco a RAC1 que em demanin un taxi. És el primer que faig perquè sé com van aquestes coses. Quedem a la parada de taxis del pont aeri. 5 minuts. 10 minuts rebo un sms que el taxi casi arriba. 15 minuts, truco al RAC per si han dit bé el lloc on estic. 20 minuts. 30 minuts. Em truca la dels taxis que ara venen, que el taxi està a l'aeroport. I jo mentrestant davant 40 taxis parats. Desitjant fotre el camp. Amb els seus amos flipant. Al final decideixo suar de la trucada i agafo un dels taxis d'allà i pagar-lo jo. I jo vull matar.
Arribo al RAC1. Primer toc amb Aleix Parisé (un grande). No hi ha massa per vendre. En tot cas, explicar el caos i l'hermetisme viscut. Ho faig. De fet ja ho tinc escrit. He tingut temps. Ho faig. Ho imprimeixo i...la impresora no va. I jo vull matar.
diumenge, 8 d’agost del 2010
Travis sense Travis
L'altre dia feia el gran exercici de recuperar cançons de Travis. Sempre van bé. Pels moments alegres unes i pels tristos unes altres. O simplement, totes a qualsevol moment del dia. El cas és que em vaig preguntar quan treuran un altre disc. L'últim va ser Ode to J.Smith. Que la veritat, no va ser el millor disc dels de Glasgow. Va ser un treball molt fosc, semblant al 12 memories. Potser hi havia cinc o sis cançons dignes d'un grup com els Travis. En tot cas, d'aquest últim disc ja deu fer dos o tres anys, així que ja toquen més cançons del grup.
Miro per la xarxa. Res. Males notícies: Travis ho deixen per un temps, fan un parèntesi en la seva carrera. Fins i tot, el bateria Neil Primrose es veu que ha començat la seva carrera com a pilot de cotxes. Qui no deixa la música, pel bé de la mateixa música, Fran Healy. El solista del grup de Glasgow començarà un nou projecte musical ell sol que es dirà Wreckorder, i de fet, ja fa dies que l'està gestant. Sortirà a l'octubre.
Tot el que fa el gran Fran Healy (autor de Sing, Side, Flowers in the Window, Why does it always rain on me, Love will come through, My eyes...i de moltes altres) es pot seguir a través del Twitter, on té més de 3 mil seguidors. A través de la seva pàgina web i per qui no pugui esperar més i vulgui sentir cançons d'un dels grans talents musicals que ha donat Gran Bretanya en els últims anys pot anar al seu Myspace. Allà podrà tastar dues cançonetes: Holliday i Buttercups.
Fran Healy pot deixar els Travis, o Travis el pot deixar a ell. Però quan un veu com explica les seves cançons sap que Healy no deixarà la música. Healy segueix, i es fa un favor a ell. Serà Travis sense Travis. En tot cas, que segueixi és una bona notícia. Molt millor per nosaltres. I molt millor per la música.
Cecs a la vista
Ultimament tinc una nova obsessió que comença a ser una paranoia. Veig molts cecs pel carrer. Sí, sí, no paro de veure gent amb bastó per Barcelona sigui el barri que sigui. A prop de la Monumental. A Diagonal amb Francesc Macià. A Passeig de Gràcia. Vaig a Palamós i em trobo una parella de cecs caminant pel Passeig. I la meva paranoia ha anat augmentant. I això em preocupa, i sobretot, m'ha fet reflexionar.
El mèrit i la capacitat de superació que té aquesta gent és brutal. Perquè si una persona amb vista ja té barreras en el dia a dia, una cega, en té vint mil més. Què me'n dieu d'agafar el bus correcte? De girar al carrer que toca? D'anar de compres i vestir-se com pertoca? D'anar al super? De llegir? De fer esport? Són accions que nosaltres trobem la mar de normals però que per aquest col·lectiu es pot convertir en un suplici. I nosaltres a més fem poc per ajudar-los. Els semàfors, per exemple, pocs, per no dir ni un, tenen la senyal sonora. A molts llocs no hi ha marques al terra que senyalin res. Tampoc audios informatius.
Res. Una petita reflexió sobre lo molt que ens queixem de tot i lo fàcil que ho tenim. També una petita crida en favor d'aquest col·lectiu del que ningú parla i a qui poca gent ajuda i té en compte. Podria dir allò de que potser som nosaltres els que no hi veiem...però queda molt i molt cursi.
Miraré de canviar de paranoia. Ho prometo.
El mèrit i la capacitat de superació que té aquesta gent és brutal. Perquè si una persona amb vista ja té barreras en el dia a dia, una cega, en té vint mil més. Què me'n dieu d'agafar el bus correcte? De girar al carrer que toca? D'anar de compres i vestir-se com pertoca? D'anar al super? De llegir? De fer esport? Són accions que nosaltres trobem la mar de normals però que per aquest col·lectiu es pot convertir en un suplici. I nosaltres a més fem poc per ajudar-los. Els semàfors, per exemple, pocs, per no dir ni un, tenen la senyal sonora. A molts llocs no hi ha marques al terra que senyalin res. Tampoc audios informatius.
Res. Una petita reflexió sobre lo molt que ens queixem de tot i lo fàcil que ho tenim. També una petita crida en favor d'aquest col·lectiu del que ningú parla i a qui poca gent ajuda i té en compte. Podria dir allò de que potser som nosaltres els que no hi veiem...però queda molt i molt cursi.
Miraré de canviar de paranoia. Ho prometo.
dijous, 5 d’agost del 2010
Una recomanació per si t'agrada llegir
No compartiria molt les idees d'Arturo Pérez-Reverte. De fet, defensaria tot el contrari del que fa ell. No vaig al Cafè Gijón de Madrid. Ni sóc tant intel·lectual com ell, però crec que les podria defensar prou bé amb un tallat al davant mentre ell fuma i parla d'una Espanya unida.
Però no escric aquest post per parlar del que pensa Pérez-Reverte. Ho faig per parlar del que escriu. Ara m'estic llegint El Asedio però recordava l'últim llibre que m'he llegit d'aquest escriptor/periodista: Territorio Comanche. Un llibre curt, però intens. 2 hores i el tens llegit. Però això no vol dir que sigui dolent. De fet, l'escriptor de Cartagena no en té cap, de llibre que no valgui la pena. Totes les seves obres són genials.
Territorio comanche situa el lector en la guerra dels Balcans. En l'escena en que un tanc està a punt d'arribar a un pont. I uns soldats passen a l'altre banda. Pérez-Reverte explica amb detall la situació. Una escena que pot semblar normal en una guerra, però el fet de viure-la multiplica per mil el seu significat. La seva importància.
Mentre explica com arriba el tanc repassa la ferotge guerra que es va viure a l'antiga Yugoslavia. On l'escriptor, en aquell moment periodista, cobria el conflicte (alguns diuen que bastant ben protegit i amb forces comoditats) per Televisió Espanyola. Sigui com sigui, Reverte la clava. Explica anècdotes i la vida real de la guerra. La pitjor que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial.
Res. Territorio Comanche. Una recomanació per si algú vol saber com és i què passa en una guerra. Ara m'estic llegint El Asedio. Pérez-Reverte no falla mai...excepte en les seves idees.
Però no escric aquest post per parlar del que pensa Pérez-Reverte. Ho faig per parlar del que escriu. Ara m'estic llegint El Asedio però recordava l'últim llibre que m'he llegit d'aquest escriptor/periodista: Territorio Comanche. Un llibre curt, però intens. 2 hores i el tens llegit. Però això no vol dir que sigui dolent. De fet, l'escriptor de Cartagena no en té cap, de llibre que no valgui la pena. Totes les seves obres són genials.
Territorio comanche situa el lector en la guerra dels Balcans. En l'escena en que un tanc està a punt d'arribar a un pont. I uns soldats passen a l'altre banda. Pérez-Reverte explica amb detall la situació. Una escena que pot semblar normal en una guerra, però el fet de viure-la multiplica per mil el seu significat. La seva importància.
Mentre explica com arriba el tanc repassa la ferotge guerra que es va viure a l'antiga Yugoslavia. On l'escriptor, en aquell moment periodista, cobria el conflicte (alguns diuen que bastant ben protegit i amb forces comoditats) per Televisió Espanyola. Sigui com sigui, Reverte la clava. Explica anècdotes i la vida real de la guerra. La pitjor que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial.
Res. Territorio Comanche. Una recomanació per si algú vol saber com és i què passa en una guerra. Ara m'estic llegint El Asedio. Pérez-Reverte no falla mai...excepte en les seves idees.
A day in the life...in Barcelona
Era una cosa que no descobriré ara. Però m'ha passat avui pel cap: Barcelona no està malament...si tens calers i temps. I avui tenia les dues coses. Així que aprofitant el meu dia lliure he anat a Gràcia de compres. Tot molt del rollo, com sempre. Botiguetes per Verdi, placetes, solet, fulles per terra i gent asseguda a les places. Magnífica postal del barri que podria servir pel nou single dels Amics de les arts.
Després a la Barceloneta. A fer el guiri amb la paella i el vinet amb amics d'aquells que duraran per sempre. No ha faltat la rumanesa que ens ha volgut robar la cartera i els telèfons. Però el balanç del dinar ha estat més que positiu. Els entrants un 7 i la paella un 8. Tot acompanyat per un vi blanc més que acceptable. Mentrestant gent. Guiris. Xerrades, riures i una mica de cagar-se amb tot i amb algú. O sigui: perfecte.
Després al Born. Barri genial que s'està tranformant en lo més cool de Barcelona. Potser per culpa de Txigrinski. Passejada pel barri de l'Església del Mar i l'última copeta a la terrasseta del DUB.
Tot això amb xancletes, pantalons curts i samarreta. Sense pensar en res. Sense pensar en ningú. Fent el guiri per Barcelona. Per la Barcelona que agrada a tot el món. A la seva gent i a la de fora. En definitiva, tot massa bonic com per no fer un post al bloc...
Després a la Barceloneta. A fer el guiri amb la paella i el vinet amb amics d'aquells que duraran per sempre. No ha faltat la rumanesa que ens ha volgut robar la cartera i els telèfons. Però el balanç del dinar ha estat més que positiu. Els entrants un 7 i la paella un 8. Tot acompanyat per un vi blanc més que acceptable. Mentrestant gent. Guiris. Xerrades, riures i una mica de cagar-se amb tot i amb algú. O sigui: perfecte.
Després al Born. Barri genial que s'està tranformant en lo més cool de Barcelona. Potser per culpa de Txigrinski. Passejada pel barri de l'Església del Mar i l'última copeta a la terrasseta del DUB.
Tot això amb xancletes, pantalons curts i samarreta. Sense pensar en res. Sense pensar en ningú. Fent el guiri per Barcelona. Per la Barcelona que agrada a tot el món. A la seva gent i a la de fora. En definitiva, tot massa bonic com per no fer un post al bloc...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)