Don Quijote de Coldplay

Don Quijote de la Mancha inspira a Coldplay. Aquest seria el titular de la "nova" cançó que els anglesos van interpretar a Argentina el mes de febrer passat.
No és cap secret que Chris Martin visita Espanya de tant en tant, on la seva dona, Gwyneth Paltrow, va fer estades d'estiu a Talavera de la Reina i parla un castellà molt millor que molts de nosaltres.
Una d'aquestes visites a les terres que Cervantes va situar al mapa mundial debien inspira Martin. Ja m'imagino el cantant de Coldplay enmig de la Mancha llegint l'enorme llibre, visitant els famosos molins que desafiaven a l'ingenioso hidalgo, i escoltant a un home (amb escuradents a la boca i camisa descordada) dient-li que la pluja espanyola no mulla.

Perquè aquesta és una de les frases més repetides de la nova cançó del grup. Un tema dedicat al personatge de Cervantes. A Sancho Panza i Rocinante. Un càntic contra la soletat i favor de la bogeria. Una cançó que invita a canviar el nostre món particular. A llançar-se a aconseguir alguna cosa...ni que sigui la noia que hi ha al fons del tren.

Com sempre amb Coldplay, la cançó és més que acceptable. Us deixo el vídeo de la cançó i la lletra.

P.D.: Comenceu-vos a preparar pel pròxim concert dels anglesos. Hi haurà un nou càntic: Oé, oé, oé, oé...Coldplay, Coldplay...

So we left La Mancha ----Marxem de La Mancha
headed out for higher plains.------Ens dirigim a les planes més altres
me and Sancho Panza.----Jo i en Sancho Panza.

Looking for adventure---Buscan aventures,
Rocinante at the reins-----Rocinante porta les regnes

to the windmills answers.---trobant respostes als molins de vent.

You'll never be lonely-----Mai estaràs sol,
you'll never be lonely ever again--mai tornaràs a estar sol,

you'll never be lonely----mai estaràs sol,
you'll never be lonely again.--mai tornaràs a estar sol.

I heard you never get wet in Spanish rain.---Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla.

So they sent for a doctor-----Així que em van enviar al metge
for examining my brain------per examinar el meu cervell,
said: "he´s not too clever".---va dir: "no és massa intel·ligent".

When the world,--------------Quan el món,
when the world just seems----quan el món només et sembli
a little bit too cruel------------massa cruel
believe in better--------------creu en un de millor,

make one better.-------------fes-ne un de millor.

So tell that princess--------Així que diga-li a aquella princesa,
tell that princess-----------diga-li a aquella princesa
right down that train--------al fons del tren,
tell that princess-----------diga-li a aquella princesa
she'll never be lonely again---que no tornarà a estar sola mai més.

I heard you never get wet in Spanish rain----Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla,

I heard you never get wet in Spanish rain----Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla,

Will the people sing...--------El poble cantarà...

Ole, ole, ole!...--------------Olé, olé, olé...

I heard you never get wet in Spanish rain----Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla,

You'll never get wet in Spanish rain…---Mai et mollaràs en la pluja d'Espanya...

Jo ja ho deia!

Ibra marxa. Ahir al vespre els mitjans de comunicació anunciaven que el suec jugarà al Milan l'any que ve. Cedit. La seva falta de "feeling" amb Guardiola sembla que ha pogut ser la clau, però en tot cas Ibrahimovic no ha tingut massa "feeling" amb ningú. No ha acabat mai de ser jugador del Barça. No ha acabat mai d'adaptar-se.

Va començar molt bé. Venia amb un gran cartell. Avalat per la seva trajectoria a Itàlia i beneït pel mateix Guardiola. Els primers partits de lliga els comptava amb els seus gols, donava punts al Barça i l'afició es fregava les mans. I el suec es mostrava dia sí, dia també, "Molto contento!".
El temps però l'ha posat al seu lloc...com amb tothom. I el seu lloc ha estat la banqueta. Fins i tot Bojan, va donar més la talla la temporada passada. S'ha arribat a jugar amb Messi al mig de l'atac i aquest estiu s'ha fitxat a Villa. I és clar, el caràcter del suec, el seu ego, i el seu representant, això no ho han pogut aguantar.

Defensat per pocs i suportat per molts Ibrahimovic passarà per Can Barça sense pena ni gloria. Per uns encara tindria un lloc a l'equip per altres ja es veia a venir. Jo sóc dels segons. Dels que ara diuen "jo ja ho deia!". El seu caràcter i el seu joc no m'acabava de convèncer. Com a molts. Jo però aportaré proves, un post del 12 d'Agost del 2009. Aquí ho deixo...

Mónaco país de pobres i desgraciats

A Mónaco no esclatarà cap revolució. Almenys obrera. Ningú té pinta d'haver-se llegit El Capital. No hi ha estàtues de Karl Marx i la policia no ha de tallar els carrers perquè s'hi fan manifestacions.

Mónaco és glamour. Són cotxes. Vestits. Casino. Hotels. Vaixells. Operacions de bisturí. En definitiva, Diners, molts diners. És la vida viscuda fora de la vida real. Una vida que no surt ni a les pel·lícules.
És el país del glamour. Però té poques coses per visitar així que en territori dels Grimaldi, els visitants es dediquen a fer-se fotos al costat de Ferraris, Lamborginis, Rolls Royce o Masserattis últim model. És el que hi ha, i mai més ben dit.

Un dia a l'any es pot dir que a part d'això també hi ha Fòrmula 1. I també futbol. I justament era ahir, quan es jugava la Supercopa i jo estava allà. Alguns diran que es juga cada setmana, juga el Mónaco, però parlo de futbol de veritat. I ahir es va veure futbol de veritat.

L'atlético, en principi, inferior com sempre passa amb el campió de la Europa League (UEFA) li va donar un repàs a l'Inter. Un repàs de ganes. Un repàs de futbol. Un repàs tàctic. I una repassada a les grades, on els matalassers eren menys però com sempre van donar la talla. Aquest Inter sense Mourinho no és el mateix Inter. En dos mesos ja "beniteja" i ja fa el mateix que feia el Liverpool fa escassament uns mesos: la pilota crema, el mig del camp fa aigües i els jugadors de davant naveguen el solitari. Eto'o segueix a la banda i cada cop més endarrerit. Com troba a faltar Barcelona el camerunès...

El resultat 2 a 0 i cap a casa, que comença la lliga. L'Atletico de Madrid, un dels equips amb menys glamour del món (i ho dic en forma positiva) marxava de Mónaco amb la copa. Perquè no tot en el futbol és el nom. El que sí tinc clar és una cosa. Veient l'afició de l'Atlètic i com respon l'equip últimament, dos títols en 3 o 4 mesos, els matalassers són cada cop menys "el pupas".

P.D.: Després d'estar a Mónaco i a la final de la copa del rei. Ja sé per què són de l'Atleti...

De professió coolhunter

Una parella de Florència, Itàlia. Foto: Scott Schuman

Fa un temps us parlava d'una pàgina de referència en el món de la moda: The Sartorialist. Un dels blogs més visitats del món creat per Scott Schuman i considerat una de les pàgines més influents del món. El seu creador és el que s'anomena un "coolhunter". Literalment, un caçador de moda. El que fa Schuman és el que ens agadaria fer a tots. Viatjar i fer fotos. En el seu cas immortalitza a gent del carrer normal, com tu i com jo, que vesteix amb estil.

Aquest cap de setmana al Magazine de La Vanguardia entrevistaven a aquest personatge que va deixar de treballar per Valentino i Jean Paul Gaultier per fer el que més li agradava, buscar tendències.

Una entrevista interessant.

Diamants en net

Sóc molt d'esmorzar amb diamants.

Molt d'Audrey Hepburn

i sobretot,

de Holly Golightly.

Notícies mòvils

Els diaris estan en crisi. No és cap secret. Cada vegada més, qui es vol informar acaba acudint a internet. La xarxa dona la mateixa informació però és més instantania i pot complementar amb informació extra una notícia. Impossible de superar.

Per combatre tot això els diaris han fet de tot. Han regalat collarets. Tuppers. Ganivets. Suplements. Etc. Ahir però agafant i llegint La Vanguardia vaig veure una nova modalitat: la publicitat dins les noticies. S'havia incrustat publicitat dins el contingut d'un diari, però sempre la lletra era diferent. Com per captar l'atenció.

El que va fer ahir el diari del Grup Godó (i m'estic tirant pedres sobre el meu terrat) és posar com a notícia que Nokia treu al mercat un telèfon movil que combina pantalla tàctil i teclat. Diria que aquesta combinació pot ser una novetat, però en cap cas una notícia. A més, dins el contingut de la noticia, que és d'agència, s'especifica el preu del producte i les característiques. Un escàndol.

Aquest "anunci" té més espai que notícies com que un amic de la catalana desapareguda a la Índia identifica el seu cadàver, que la SER demandarà a la COPE, que un afortunat s'endú 20 milions d'euros gràcies a un sorteig de la ONCE i que la prova per entrar a la universitat serà voluntaria pels alumnes d'FP.

I pel que descobreixo, no és la primera vegada que el diari català parla dels models de Nokia.

Personalment crec que el que ha fet La Vanguardia, un diari que preten ser seriós i se'n vanagloria, és èticament discutible. Per no dir reprobable. Cal anunciar cada nou model tecnològic? Cal anunciar cada novetat i avenç en el món de les comunicacions? Cal dir la marca i el preu? Si us plau donem més línies a notícies importants i no tant a la publicitat encoberta.

Per cert, a Buyology, un llibre que tracta sobre el per què comprem, diu que la publicitat encoberta, aquella que ens colen mentre un famós d'una sèrie beu Coca-cola o llet Pasqual; té un efecte sobre el receptor del...0%. O sigui, tots aquests anuncis incrustats en un marc d'informacions totalment diferents no té cap tipus de influència. O sigui que, senyors de Nokia deixin d'intentar-ho i acomiadin al cap de màrqueting. I senyors de La Vanguardia, els anuncis a la part reservada a la publicitat, no s'hi val tot.

Por ti

Ja havia fet un post sobre el disc en sí, però no puc evitar posar aquest tema. Sóc molt d'aquesta cançó (el videoclip original, molt bo per cert, no el puc insertar però el trobareu fàcil al Youtube)

Y es que me salen rosas de la boca...cuando me preguntan por ti...

Salsa McCartney

Lo dels Beatles no té final. 40 anys després de la seva separació, el grup de Liverpool segueix venent discos. Samarretes. Bolsos. I qualsevol cosa. Segueix sent un grup de referència i com a tal se'n segueix parlant. 40 anys després encara surten coses dels "Fab Four" que encara no sabem. I que acaben sent "noticia".

La última (o penúltima) és que Paul McCartney va escriure Yesterday a Espanya. Tots els diaris se'n fan ressó (si us plau poseu a Google: Paul McCartney yesterday españa i veure-ho que mil diaris ho diuen, i tots igual. Copiat d'agències al mil·límetre). Pel que sembla, el baixista dels Beatles va treure la melodia un cop al aixecar-se del llit. I es pensava que l'havia copiat. La va anar ensenyant als seus amics, fins que li van confirma que no era de ningú. Un cop segur de ser l'autor de la melodia, feia falta la lletra. Fins aquí tothom sabia la història de Yesterday.

No va ser fins que va fer un viatge a Espanya amb la seva nòvia, Jane Asher, que la va treure. Macca conduia camí de Portugal. Al seu costat la seva parella dormia i ell va començar a donar-li voltes a la cançó, que llavors emplenava amb la lletra Scambled eggs Ous remenats. Va sortir la paraula Yesterday i a partir d'aquí, la resta de la cançó.

Tot això ho sabem gràcies a: Paul McCartney. La biografia. De Peter Ames Carlin. I no sé si creure-m'ho o no. Arriba a un punt que s'ha de seguir alimentant el mite. Perquè aquest es vagi fent gran i gran. I al músic britànic li encanta explicar anècdotes. Anècdotes que podria haver explicat en innumerables ocasions, Anthology inclòs, però que no ho fa. Les treu amb comptagotes. Van apareixent. Curiosament sempre són de McCartney. No n'apareixen de Ringo, Harrison o Lennon. La última, o penúltima, aquesta història de Yesterday, que va molt bé per promocionar la nova biografia de l'esquerrà dels Beatles.

La resta de la història tothom la sap. Un cop feta Yesterday, la va ensenyar als seus tres companys i a George Martin. Ringo va dir que ell no feia res amb aquest tema. No necessitava bateria així que se'n desentenia. Paul la defensava sol i va ser la seva obra mestre. La seva filla. El tema que va fer que els Beatles es fessin grans i deixessin de cantar ye-ye. Però això, ja ho sap tothom, així que millor posar-li una mica de salsa. Salsa McCarntey. Caducada.

Born to be back

Dos pintes, una de Calsberg i l’altre de Carling no han estat suficients perquè el Liverpool guanyés. Els reds anaven per davant dels gunners fins al minut noranta gràcies a un gol d’Ngog. A l’últim minut, errada de Reina i els dos primers punts perduts a Anfield. El Liverpool tampoc es mereixia guanyar-ne tres. Continua en la línia de sempre. No saben a què juguen. Tan sols Joe Cole, abans de ser expulsat, donava sensació de perill. Res més.

Amb la pena per l’empat marxo pel centre de Barcelona. Sol. És el que té tenir els amics de Barcelona ocupats, a casa seva, fent de becaris o aprofitant per marxar el cap de setmana. Però bé, tampoc necessito a ningú per no fer res. Camino. Em deixo perdre pel Born. Un barri que s’ha posat de moda. Molt de moda. Passo pels carrers on hi ha artesans. Pels carrers més plens de gent. On hi ha bars i restaurants de tapes. Pel carrer Moncada o el Princesa. Però també pels carrers més estrets. Més solitaris. Em deixo perdre.

Arribo a l’Església de Santa Maria del Mar i faig una parada. Sempre està bé entrar-hi i observar. No té gàrgoles ni grans decoracions. Potser no és la millor del món però els seus vitralls enamoren i gràcies a l’Església del Mar un li dona un valor extra al temple. Després el Fossar de les moreres. I més carrers. Botiguetes. Restaurants. Bars de copes.

Entro al Museu Picasso que avui és gratuït. Sorprenc a la noia del guardarroba ja que parlo català. Tela -penso. Només tinc temps de veure una part del museu, la de Russinyol i Picasso. I l'estada dels dos a Sitges. Una petita exposició amb diferents estris de diferents segles, alguns fets per Gargallo.

Abandono el museu que ja tanca les seves portes. Penso altre cop amb allò que dic sempre: ser guiri a Barcelona és un luxe. Està molt bé veure la Barcelona bonica. Passejar sense cap pressa. Sense dependre ni pensar en ningú. Al teu ritme. Em paro una estona a llegir. Buyology. Un llibre sobre el perquè comprem el que comprem. Interessant. (tindrà un post segur)

Llavors toca tornar a casa. Surto de la Barcelona bonica per anar a la normal. A la de sempre. Camino i arribo a la Monumental. Veig la Barcelona dels curiosos. La dels taurins i la dels antitaurins. La dels cotxes, el soroll i els carrers bruts. Sento crits provinents de dins la plaça. En definitiva, la Barcelona de sempre. Hauré de tornar al Born...

Sempre esperant

Avui he anat a Palamós. I per tant, he agafat el tren per anar fins a Caldes. I observant m'he fixat amb una cosa: feien obres a totes les estacions que hem parat i hem passat. A totes. I a més, el tren ha pitat cada cop que s'acostava a una parada i cada cop que la deixava enrera.

O sigui que el que va passar a Castelldefels la passada revetlla ha servit d'escarment. Ara ens posem les piles per acondicionar les estacions que, diguem'ho clar, feien pena. Per fer passos a nivell. Posar llums. Tanques. Senyals i altaveus. I avisar cada cop que un tren passa per una estació. Ara.

En aquest país sempre passa el mateix. Som el tercer món. Han de morir persones perquè ens donem compte de que una cosa no funciona. Com per exemple les festes majors. A la de Palamós vaig tenir la sensació que de tanta gent hi podia haver-hi una desgràcia facilment.

Esperarem que algú mori aplastat un dia a un vago de metro per posar un comboi més?
Esperarem a que algú mori per millorar algun carrer de Barcelona?
Esperarem a que algú mori en algun concert per acondicionar els llocs on es fan?
Esperarem a que algú mori per millorar la seguretat d'algunes discoteques?

Ja he dit, sense pensar massa, cinc llocs on pot passar-hi una desgràcia algun dia. Espero equivocar-me i que no arreglin mai ni discoteques, ni llocs on es fan concerts, ni les barraques de Palamós, ni el Metro, ni els carrers de Barcelona. Voldrà dir que no ha mort ningú.

P.D.: Esperem que mori algun polític per adonar-nos que la política no funciona...segur que aquí no ens posariem les piles ni així...

Demà el Ramadà

Demà comença el Ramadà. I entre moltes altres coses, comporta dejuni. Des de la sortida del sol fins que es pon, els musulmans no podran menjar ni veure. I això al mes d'Agost és dur.

L'any passat recordo que a la beca que vaig fer a la Cadena SER em va tocar seguir el tema. Era el primer any en molts, que el Ramadà queia en Agost. Ho farà durant 5 anys. I per tant, cumplir-lo era molt més dur.

Van saltar els sindicats reclamant que als musulmans se'ls hi milloressin les condicions de treball per poder estar bé físicament i no patir massa. Espectacular. Des del Consell Islàmic de Catalunya no demanaven res. Al contrari, que tothom seguís com si no passés res. "Si els musulmans hem de fer aquest sacrifici el fem no demanem res a ningú" deien des de la màxima autoritat islàmica del pais.

Ridícul absolut dels sindicats. Aquest any ni una paraula. Val més. Au bon Ramadà a tots. Sobretot al català de l'any: Mohammed Jordi.

Primer videoclip de Di-versiones

Visca la música freaky...són de Calonge

Una contracrònica lennoniana (macabra i sentimental)

Si no ets dels que es posa histèric a l'avió, posar-te al costat de la finestra és el millor (rodolí). I si li poses una bona banda sonora de fons, ja és insuperable. Sona Madrid de Pereza. Gràcies a la petita obertura pots veure les carreteres i rius que semblen venes d'un cos humà. Les casetes. Els camps delimitats perfectement. I sobretot, els núvols. Sona Por mi tripa de Pereza. Impresionant. La sensació d'estar per sobre aquella immensitat. Amb aquella textura. Fent allò de buscar formes als núvols que recordin a alguna cosa o algú. Un clàssic.

Em giro i veig un gordo amb barba al meu costat. Una pinta de Madrid que no se la treu de sobre. Sona Windsor de Pereza. El tiu es mira l'assafata amb aquell somriure de l'home que no recorda com es folla sense pagar. Amb ganes de pagar 100 euros per amor a curt termini.

Aquesta imatge em mata. I el meu pensament fa un tomb. Miro a fora. I a dins. "És impossible que ens salvem" penso. Ara sona Sing de Travis. Si tenim un accident les possibilitats són mínimes. L'avió quedaria destrossat i nosaltes amb ell. Miro al meu davant. Les cames toquen la cadira del meu davant. I tinc menys de mig mentre entre aquesta i el meu pit. I com jo unes dos centes persones. Sona Reoffender de Travis. Apretades en un espai reduït. Amb sort si tenim un accident i no pico amb el cap al davant o al costat se'm clavarà part de la cadira del davant al pit. Penso en què faria si tingués l'accident. No dubtaria en trepitjar el gordo que tinc al davant per arribar al passadís. Això si el xoc no m'ha amputat les cames.

Torno a mirar la finestra. Ara toca moment sentimental. Canvio a Coldplay: Violet Hill (com m'agrada!). Començo a pensar en la sensació de volar. Amb la sensació que té un pilot amb un avió a les mans. Amb tot el cel al seu davant. El somni de qualsevol persona. Volar. I miro avall. Poblets de la España profunda. Que bé que viuen ells! penso. Amb el seu hortet, les seves cabres, la seva caseta. A sopar. Al bar. I la culpa de tot lo dolent és dels catalans. Quina sort em repeteixo i mentrestant sona Life in Technicolor de Coldplay.

Mentre decideixo escoltar una mica de música en català, em giro i veig el madrileño dormint. Descamisat. Penso en si salvaria a algú en un accident. Suposo que si. A ell no. En tot cas sóc del parer de Chuck Palahniuk. Posar-se la mascara d'oxigen mentre caigués l'avió no serviria per res. Només t'adorm. Molts però ja han mort d'un atac de cor. D'aquesta manera recordo trossos del llibre: em despero a Dubai. Em desperto a Nova York. Em despero a Manila. Em despeto a París. Gran llibre. Gran peli.

Estem a punt d'arribar. Fi de la travessia lennoniana. Fi dels contrastos. Fi de la paranoia macabra i fi del sentimentalisme. Tornem a la realitat, he de tornar a la feina. Som a terra i agafo els movils. Els tinc els dos oberts i cap d'ells ni apagat ni en silenci. Efectivament tornem a la realitat.

Un dia a Madrid

Avui he anat a Madrid. Per feina. Es tractava de aconseguir alguna veu d'algun jugador del Barça parlant de les dates FIFA, de la poca preparació per la Supercopa, o d'enganxar en Cesc dien algo.

M'aixeco a les 7 del matí. I vaig amb taxi al Prat per agafar el pont aeri. El de les nou i mitja està a reventa així que m'he desperar al de les 10. Normalment a les 11 estic a Madrid. Però no, arriba amb retard.

L'objectiu és anar a l'Hotel Melià Barajas que com ve diu el seu nom està a Barajas. Però no està a l'aeroport. Maneras d'arribari? -pregunto a informació- "Puede coger un autobus que pone el hotel. Llame diga el número de habitación i ya tendrá sitio en el autobus" em diu el noi d'allà. Li dic que no, que hi vaig per feina, que no sóc client. I el tiu em passa el número de telefon per parla amb l'hotel, dir el nom de la reserva i així tenir lloc a l'autobus que porta fins al Melià. Jo en aquells moments crec que el tiu m'està prenent el pèl. Me'l miro. No ho fa. I hi torno. "No, no, no tinc habitació, hi vaig per feina. No m'hi quedaré a dormir...de fet només hi estaré unes hores". Al final el tiu ho entén (ho he dit en castellà eh...).

Em diu que lo més normal doncs és agafar un taxi o el metro. El taxi però al ser tant aprop de l'hotel no em voldran portar. Així que el tiu insisteix amb el bus del Melià i diu que m'hi coli. Endavant. Però ja m'ha fotut nerviós i he perdut un temps excel·lent.

Vaig a la parada de taxis. Li dic al taxista que em porti al Melià. Mala cara. Entro al hall de l'hotel i 50 periodistes creuen que sóc algú. Ho sóc. Però no jugo amb la selecció espanyola. Vaig a pagar amb targeta i el taxista no em deixa -"campeón esto lo tendrias que haber dicho antes". Li dic al campeón que hi ha al volant que en els llocs normals es pot pagar amb targeta. Així que anem a buscar un caixer. Quan baixo a treure calers el taximetre està a deu euros. Al tornar, 2 minuts. Està a 16 amb algo. Jo vull matar-lo.

Seguidament em trobo amb cinquanta periodistes esperant la selecció. Un a un van passant jugadors però són secundaris. Interessen Cesc i els del Barça. El d'Arenys arriba i es monta un caos impressionant. Ni una paraula. Els blaugranes arriben mitja hora tard. Del mini bus a l'hotel sense dir res. I jo vull matar.

Torno a Barajas. I el taxista em deixa a la terminal de ponts aeris (pago amb targeta). Però no la dels d'Ibèria. Agafo un bus. Arribo a la T-4. Camino lo que no està escrit fins que em fan la targeta d'embarcament. El vol surt a les 15:45 i són les 14:50. Així que decideixo menjar algo. "Un bacon con huevo y una coca cola". Deixo el got a una barra i cau. Ni un glop. I jo vull matar.

A la pantalla el vol cap a Barcelona encara no té porta assignada. M'espero. M'espero bastant. Finalment és la J50, així que cap allà. M'espero. Es retarda l'hora de sortida. S'anuncia un canvi de porta, ara és la J48. Cap allà. M'espero. Es retarda l'hora de sortida. Torna ha haver-hi canvi de porta, i torna a ser la J50. M'espero. Finalment surt a les 16:45. Estem tots a l'avió quan anuncien que algú no ha pujat però si que hi ha la seva maleta...així que cal treure-la per motius de seguretat. M'espero. I un quart d'hora més tard volem cap a Barcelona. Arribo a Barcelona als voltants de les 6. I jo vull matar.

Ja a la ciutat comtal. Truco a RAC1 que em demanin un taxi. És el primer que faig perquè sé com van aquestes coses. Quedem a la parada de taxis del pont aeri. 5 minuts. 10 minuts rebo un sms que el taxi casi arriba. 15 minuts, truco al RAC per si han dit bé el lloc on estic. 20 minuts. 30 minuts. Em truca la dels taxis que ara venen, que el taxi està a l'aeroport. I jo mentrestant davant 40 taxis parats. Desitjant fotre el camp. Amb els seus amos flipant. Al final decideixo suar de la trucada i agafo un dels taxis d'allà i pagar-lo jo. I jo vull matar.

Arribo al RAC1. Primer toc amb Aleix Parisé (un grande). No hi ha massa per vendre. En tot cas, explicar el caos i l'hermetisme viscut. Ho faig. De fet ja ho tinc escrit. He tingut temps. Ho faig. Ho imprimeixo i...la impresora no va. I jo vull matar.

Travis sense Travis

L'altre dia feia el gran exercici de recuperar cançons de Travis. Sempre van bé. Pels moments alegres unes i pels tristos unes altres. O simplement, totes a qualsevol moment del dia.

El cas és que em vaig preguntar quan treuran un altre disc. L'últim va ser Ode to J.Smith. Que la veritat, no va ser el millor disc dels de Glasgow. Va ser un treball molt fosc, semblant al 12 memories. Potser hi havia cinc o sis cançons dignes d'un grup com els Travis. En tot cas, d'aquest últim disc ja deu fer dos o tres anys, així que ja toquen més cançons del grup.

Miro per la xarxa. Res. Males notícies: Travis ho deixen per un temps, fan un parèntesi en la seva carrera. Fins i tot, el bateria Neil Primrose es veu que ha començat la seva carrera com a pilot de cotxes. Qui no deixa la música, pel bé de la mateixa música, Fran Healy. El solista del grup de Glasgow començarà un nou projecte musical ell sol que es dirà Wreckorder, i de fet, ja fa dies que l'està gestant. Sortirà a l'octubre.

Tot el que fa el gran Fran Healy (autor de Sing, Side, Flowers in the Window, Why does it always rain on me, Love will come through, My eyes...i de moltes altres) es pot seguir a través del Twitter, on té més de 3 mil seguidors. A través de la seva pàgina web i per qui no pugui esperar més i vulgui sentir cançons d'un dels grans talents musicals que ha donat Gran Bretanya en els últims anys pot anar al seu Myspace. Allà podrà tastar dues cançonetes: Holliday i Buttercups.

Fran Healy pot deixar els Travis, o Travis el pot deixar a ell. Però quan un veu com explica les seves cançons sap que Healy no deixarà la música. Healy segueix, i es fa un favor a ell. Serà Travis sense Travis. En tot cas, que segueixi és una bona notícia. Molt millor per nosaltres. I molt millor per la música.

Cecs a la vista

Ultimament tinc una nova obsessió que comença a ser una paranoia. Veig molts cecs pel carrer. Sí, sí, no paro de veure gent amb bastó per Barcelona sigui el barri que sigui. A prop de la Monumental. A Diagonal amb Francesc Macià. A Passeig de Gràcia. Vaig a Palamós i em trobo una parella de cecs caminant pel Passeig. I la meva paranoia ha anat augmentant. I això em preocupa, i sobretot, m'ha fet reflexionar.

El mèrit i la capacitat de superació que té aquesta gent és brutal. Perquè si una persona amb vista ja té barreras en el dia a dia, una cega, en té vint mil més. Què me'n dieu d'agafar el bus correcte? De girar al carrer que toca? D'anar de compres i vestir-se com pertoca? D'anar al super? De llegir? De fer esport? Són accions que nosaltres trobem la mar de normals però que per aquest col·lectiu es pot convertir en un suplici. I nosaltres a més fem poc per ajudar-los. Els semàfors, per exemple, pocs, per no dir ni un, tenen la senyal sonora. A molts llocs no hi ha marques al terra que senyalin res. Tampoc audios informatius.

Res. Una petita reflexió sobre lo molt que ens queixem de tot i lo fàcil que ho tenim. També una petita crida en favor d'aquest col·lectiu del que ningú parla i a qui poca gent ajuda i té en compte. Podria dir allò de que potser som nosaltres els que no hi veiem...però queda molt i molt cursi.

Miraré de canviar de paranoia. Ho prometo.

Waka Waka

M'ha acabat enganxant...porqué esto es África.

Una recomanació per si t'agrada llegir

No compartiria molt les idees d'Arturo Pérez-Reverte. De fet, defensaria tot el contrari del que fa ell. No vaig al Cafè Gijón de Madrid. Ni sóc tant intel·lectual com ell, però crec que les podria defensar prou bé amb un tallat al davant mentre ell fuma i parla d'una Espanya unida.

Però no escric aquest post per parlar del que pensa Pérez-Reverte. Ho faig per parlar del que escriu. Ara m'estic llegint El Asedio però recordava l'últim llibre que m'he llegit d'aquest escriptor/periodista: Territorio Comanche. Un llibre curt, però intens. 2 hores i el tens llegit. Però això no vol dir que sigui dolent. De fet, l'escriptor de Cartagena no en té cap, de llibre que no valgui la pena. Totes les seves obres són genials.

Territorio comanche situa el lector en la guerra dels Balcans. En l'escena en que un tanc està a punt d'arribar a un pont. I uns soldats passen a l'altre banda. Pérez-Reverte explica amb detall la situació. Una escena que pot semblar normal en una guerra, però el fet de viure-la multiplica per mil el seu significat. La seva importància.

Mentre explica com arriba el tanc repassa la ferotge guerra que es va viure a l'antiga Yugoslavia. On l'escriptor, en aquell moment periodista, cobria el conflicte (alguns diuen que bastant ben protegit i amb forces comoditats) per Televisió Espanyola. Sigui com sigui, Reverte la clava. Explica anècdotes i la vida real de la guerra. La pitjor que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial.

Res. Territorio Comanche. Una recomanació per si algú vol saber com és i què passa en una guerra. Ara m'estic llegint El Asedio. Pérez-Reverte no falla mai...excepte en les seves idees.

A day in the life...in Barcelona

Era una cosa que no descobriré ara. Però m'ha passat avui pel cap: Barcelona no està malament...si tens calers i temps. I avui tenia les dues coses. Així que aprofitant el meu dia lliure he anat a Gràcia de compres. Tot molt del rollo, com sempre. Botiguetes per Verdi, placetes, solet, fulles per terra i gent asseguda a les places. Magnífica postal del barri que podria servir pel nou single dels Amics de les arts.

Després a la Barceloneta. A fer el guiri amb la paella i el vinet amb amics d'aquells que duraran per sempre. No ha faltat la rumanesa que ens ha volgut robar la cartera i els telèfons. Però el balanç del dinar ha estat més que positiu. Els entrants un 7 i la paella un 8. Tot acompanyat per un vi blanc més que acceptable. Mentrestant gent. Guiris. Xerrades, riures i una mica de cagar-se amb tot i amb algú. O sigui: perfecte.

Després al Born. Barri genial que s'està tranformant en lo més cool de Barcelona. Potser per culpa de Txigrinski. Passejada pel barri de l'Església del Mar i l'última copeta a la terrasseta del DUB.

Tot això amb xancletes, pantalons curts i samarreta. Sense pensar en res. Sense pensar en ningú. Fent el guiri per Barcelona. Per la Barcelona que agrada a tot el món. A la seva gent i a la de fora. En definitiva, tot massa bonic com per no fer un post al bloc...

Degradant la política dia a dia

Espanya ha tingut grans polítics. Azaña, González, Pujol, Suárez en serien 4 exemples. Però la majoria són dolents. Mals polítics. Sense talla ni per governar ni per no governar. Vulgars. Mariano Rajoy n'és l'exemple més clar.

Aquesta setmana hem vist el líder del PP acomiadar-se dels seus seguidors a través d'un video web. Rajoy parla des de la part del darrera d'un cotxe. Sense corbata (o que proper i natural!) i sense cinturó! Perquè el senyor Rajoy no porta mai cinturó. N'estic convençut. I com que no se'l posa mai no se'l va posar en el seu moment. I com ell, els seus assessors, que no van caure en el magnífic exemple que donaria el seu líder.

El gallec arriba a la posició més alta del partit popular sense guanyar unes eleccions internes (o primàries). És escollit a dit, i això ja diu molt de la mentalitat del seu partit. A més, que una persona esculli a una altra té molts perills. Sobretot, que es pot equivocar. Aznar a jutjar pels resultats ho va fer.

Rajoy ha perdut dues eleccions. La primer es pot entendre. El seu partit va crear la mentida més gran després de la creació d'aquesta monarquia. A més, de portar el país a una guerra absurda i provocar l'esclat de les bombes als trens de Madrid.

Les segones eleccions les perd Rajoy per incompetent. El país començava una crisi galopant. Pujava l'atur i el preu dels aliments. El líder del PP ho recordava constantment en campanya...però no aportava solucions. Ni serenitat. No aportava res.

Pel darrera trifulques de partit protagonitzades pels barons del PP. Aguirres i companyies que volien que el gallec saltés de la cadira de la calle Génova. O alguna frase en contra del canvi climàtic...

A tot això cal sumar-li una "mica" de corrupció dins un partit anàrquic i desgovernat (curiós en un partit de dretes) i també sumar-li l'alineació del PP amb l'Esglèsia i l'anti catalanisme que no han fet sinó fer creure a la gent que un senyor com José Luis Rodríguez Zapatero és el bo de la pel·lícula.

Rajoy no té carisma. Rajoy no té aptituts. Rajoy no té actitud. Rajoy no té labia. Rajoy no té idees. Rajoy no té ningú que el recolzi dins el seu partit. Rajoy no té solucions. Rajoy no té vergonya. Si la tingués, tornaria al seu lloc de registrador de la propietat. D'on no hauria d'haver marxat mai.

Una discussió Monumental

Viure al costat de la Monumental té coses. Positives i negatives. Però sobretot fa que visquis més d'aprop el món del toreig (obligat o no), i que hagi estat més implicat en el procés de la ILP contra les curses de braus/toros.

No estic a favor dels braus/toros, però tampoc hi estic en contra. És torturar a animals, està clar. Però que no es torturen al circ també?

Crec que el fet de prohibir-ho farà revifar la tradició. Una tradició que estava morint poc a poc com ho fa un malalt terminal. És a dir, els toros a Catalunya tenien els dies comptats i prohibir-los els hi donarà aire.

El que sí em vaig fixar en aquesta lluita entre taurins i no taurins és en la manera de defensar una cosa. L'estratègia dels pro taurins va fallar. Van voler portar la lluita i el conflicte en els nacionalismes, i repetien una i altra vegada que ells eren catalans com el que més. Portaven més senyeres que ningú. A davant del Parlament només es veien banderes de Catalunya en la banda pro taurina. Primer error. No es tracta d'un tema de nacionalisme.

El segon error d'aquest col·lectiu és l'utilitzar el concepte: no em de prohibir les coses. Fals. Una societat ha de prohibir coses. Sinó, tothom robaria i mataria a la gent. Quan un col·lectiu/grup recorre a la frase: "prohibit prohibir" per defensar una cosa, està mort.

I efectivament va ser així. Les curses de braus/toros no es faran més, per culpa de no saber-les defensar com Déu mana. No tinc la poció màgica per dir com s'havia d'haver fet, però amb el prohibit prohibir i les senyeres no es va convèncer a ningú. Crec que ni molts taurins es van convèncer a sí mateixos dient el què deien.

Els toros ja són història a Catalunya. Ei, són història amb majúscules. Perquè el principat ha estat una de les zones més taurines de la península. I Barcelona una ciutat amb 3 places de primera categoria. No ho oblidem.