Evitant malentesos

Em deia a través del Facebook un ex company de classe que era trist alegrar-me de la mort d'algú altre. I de fet no ho he fet. El comentari el feia per una frase que havia posat al meu perfil: Un feixista menys! Adéu Samaranch!. Ras i curt. Neutre. Una frase que no insulta i no destila alegria en cap moment. Per més que hi hagi signes d'exclamació. No hi ha cap Visca o cap insult.

I ara explicaré les dues frases perquè últimament veig que hi ha mooolta falta de comprensió lectora entre la gent. Aquí tothom interpreta el que vol (i no t'ofenguis Antonio que en realitat no ho dic per tu).

La primera part de la frase és una realitat. Samaranch va ser l'home de l'esport de Franco. I ningú mai li ha passat comptes. Com amb Fraga i com molts altres. Tampoc recordo que hagi demanat perdó als milers de víctimes. De fet aquest tema encara està latent, ho estem veient aquests dies, l'home que gosa plantar-li cara al franquisme està a judici (i també per dues causes més).
Samarach era un feixista. I va fer la seva fortuna durant i gràcies a aquest període que entenc que és fosc per la història d'Espanya. Potser altres no ho creuen. Més tard va ser un "demòcrata" quan quaranta anys més tard els espanyols van poder votar com un país del primer món.

A mi no em val que fos l'home que va portar els Jocs a Barcelona. Entre altres coses perquè aquestes coses no les fa una persona sola. No em val que fos un català internacional. El que em val és que aquest home va ser còmplice d'un règim que va firmar milers de sentències de mort i oprimir milions de persones. Això és el que em val.

La segona frase és Adéu Samaranch!. Res més simple que això. Aquest home deixa aquest món i em despedeixo.

El que hi trobi/dedueixi/llegeixi/intueixi alegria...fa temps que no recorda el que és ser alegre.

El resum de la setmana

M'ha agradat: Madrid
No m'ha agradat: Cornellà

M'ha agradat: La sensació de sortir guanyador del Bernabéu...
No m'ha agradat: ...la sensació de sortir empatant del camp de l'Espanyol.

M'ha agradat: que arribi la primavera...
No m'ha agradat: ...que la fred no se'n vagi del tot.

M'ha agradat: pràctiques a TV L'Hospitalet...
No m'ha agradat: ...començo a no tenir horaris.

M'ha agradat: Aquest reportatge per estar atents a tot el que està passant per culpa del volcà islandès...
No m'ha agradat: ...recordar que la naturalesa sempre és i serà més forta que nosaltres.

M'ha agradat: L'entrevista amb Richard de Lost...
No m'ha agradat: ...haver d'esperar una setmana més per veure el pròxim capítol.

M'ha agradat: saber que estaré al Camp Nou el dia de l'Inter.
No m'ha agradat: altre cop el Palamós...per què som del Palamós?

L'altra Catalunya, la blanc i blava

Lo de l'Espanyol no té nom. Confesso que a diferencia de molts culers, sobretot de Barcelona, el meu sentiment envers l'equip blanc i blau no era d'odi sinó d'indiferencia. Però això sospito que anirà canviant amb el temps. I és que ahir vaig estar a Cornellà. Anar al camp dels pericos en un derbi és com viatjar a una altra ciutat. Un altre món. A l'altra Catalunya suposo.

L'equip blanquiblau estrenava derbi a Cornellà i evidentment ho volia celebrar com la ocasió es mereixia. Calia esperonar el seu equip davant el màxim rival. Davant el seu enemic. "No sois un rival. Sois el enemigo" anunciava amb una pancarta la grada jove perica. I s'ha de reconèixer que Cornellà va ser una olla a pressió. Va funcionar. Es van sortir amb la seva. Perquè el Barça mai va ser el Barça.

Però una cosa és anar al camp a animar al teu equip i una altra molt diferent és insultar l'enemic i tot el que representa. Perquè si el Barça representa una Catalunya, l'Espanyol, em sap greu dir-ho, en representa una altra. És la Catalunya de les rodalies. La Catalunya de la diadema i el tanga per sobre els pantalons. La Catalunya castellana. La de Montilla. La Catalunya del complexe d'inferioritat. La Catalunya de la Ñ. La Catalunya resentida. La Catalunya desagraïda. La Catalunya de discoteca i pastilles al pàrking. A això cal sumar-hi els catalans de sempre. Els del seny. Però la barreja no els hi està sortint massa bé. Així que el club subsiteix però li falta ànima. Li falta saber què és, on vol anar i què vol ser de gran.

Total que van aconseguir el que volien. La seva lliga. Empatar a 0 contra el Barça. Tot un títol pels pericos que ho celebraven com si aixequessin una copa. Curiós objectiu el dels blanc i blaus. Quina estrena sí senyor! Una verdadera llàstima per un club que podria tenir més ànima i potencial del que té. Un club que té una massa social gran arreu de Catalunya. Un club modest que podria caure molt bé. Està per sota del que podria ser. És menys que un club. Però així és el futbol i així és Catalunya. I així ens va...i així els hi va.

El tret per la culata

Un enorme terrabastall m'ha despertat avui diumenge. L'edifici tremolava i els espetecs no s'aturaven. Intento sortir al balcó i abans d'obrir definitivament la porta distingeixo una colla d'homes en barretina disparant enlaire. No surto espantat. No fos cas que encara prengués mal.

Eren una colla de trabucaires, (amb una mitjana d'edat de 80 anys) que desfilaven per Travessera de Gràcia a ritme de trets i més trets. Pel que sembla rememoren la revolta de les quintes de l'Abril de 1870. Són les 12 de matí. D'acord, tots a aquesta hora hauriem d'estar d'empeus. Desperts. Però això no és excusa per fer tremolar tot el barri. A més m'ha sorprès una cosa: dubto que es complissin algun tipus de normes de seguretat. La gent passava propera als trabucaires que disparaben enlaire...però resulta que també hi havia gent als balcons. Molt de compte no tenien aquesta gent que portava aquesta curiosa arma a la mà.

Més enllà de la seguretat ens hem de plantejar una altra cosa. Amb el quiosquer ens ho hem preguntat: Cal? Cal desperatar tot el barri? Cal que tremoli tot Gràcia? Doncs sí. Sembla que sí. I és que Gràcia és un barri tradicional però també guay. I l'Ajuntament del districte ho permet tot. Ja siguin els actes civics com els incívics. Perquè Gràcia és "moderna" i "tolerant". Però hi ha un problema: aquesta modernor, aquesta tolerància envers tot xoca, amics trabucaires meus, amb el civisme. Em sembla lícit que es rememorin fets històrics però no a costa de la seguretat i el bon ambient del barri.

P.D: La pròxima vegada agafaré jo el trabuc i us dispararé a la nuca. Aviam si us agrada.

Madrid es xula

Aquest cap de setmana he estat a Madrid. I em va agradar. I és curiós després de tot el que m'havien explicat. Però de fet la ciutat no té la culpa del que diuen o fan els seus habitants.

Hi vaig anar amb l'AVE i la veritat és que és un luxe. 2 horetes i mitja i ja estavem a la capital d'Espanya. Eren les 10 així que teniem temps per veure la ciutat.

Madrid és capital. És gran. Té grans carrers. Monuments "monumentals". Grans avingudes. La ciutat gaudeix des del glamour més gran a la purria més baixa. "A mitad de camino entre el infierno y el cielo" que deia Joaquín Sabina. Madrid és jove i vella. Madrid és gran i petita a la vegada. Madrid és capital i és poble. Madrid és neta i bruta. Madrid és xula. Però xula amb gràcia.

Vam veure el més elemental. La castellana amb la seva deesa Cibeles i el seu Déu Neptuno. L'avenida de San Jerónimo amb el Congrés dels Diputats. La Plaza Mayor. La Gran Vía. La Puerta del Sol. El Prado (per fora). Atocha. El Metro. Moltes coses però et quedes amb la sensació que et queda un món per veure i per viure.

I a la nit l'altre Madrid. El del Bernabéu. El Madrid intolerant. El Madrid del "polaco que no bote!". El Madrid de l'insult. El Madrid de la xuleria...aquest cop sense gràcia. Allà vam treballar una mica i sobretot vam vibrar. Vam veure el Barça jugar com a casa quan jugava al camp més hostil que hi pot haver pels blaugranas. La veritat és que estava un xic cagadet, però res, al final el Bernabéu callat. Deprimit. Fós. El Bernabéu resignat tornant amb mala cara a casa. Res més gran que això. Gràcies Barça.

I després d'això tornar a Barcelona. Però Madrid està allà. I hi tornaré aquest cop sí...per fer un toc al Cafè Gijón..."Eres mi rincón favorito de Madrid".

Resum de la setmana

M'ha agradat: La bien o mal de Julieta Venegas.
No m'ha agradat: els canvis al youtube. Difícil insertar un vídeo a un bloc. Cada vegada més pegues.

M'ha agradat: els 2 gols de Bojan. S'ho mereixia.
No m'ha agradat: La gent que és covarda.

M'ha agradat: aquest blog. Gran per saber del dia a dia d'una ciutat com Londres.
No m'ha agradat: un viatge amb la Sarfa. Barcelona - Palamós. Etern i car.

M'ha agradat: Festa per setmana santa.
No m'ha agradat: la gent que plora per la imatge de Jesucrist.

M'ha agradat: Que torni el MIC.
No m'ha agradat: que els dos equips del Barça que participaven al MIC perdessin la final.

M'ha agradat: les columnes de Monzó raonant perquè no va al teatre.
No m'ha agradat: la designació de Cruyff com a president d'honor del F.C.Barcelona.

Nova cançó de Julieta Venegas. Bien o mal.

M'encanta. Per què no em trobo a Julieta Venegas pels llocs?