Repàs a un any

Últim dia de l'any i toca fer repassada del que han estat aquests 366 dies (any de traspàs recordem'ho). Us penjo un video on amb només uns 40 segons podeu veure tot el que ha anat passant en aquest 2008, això sí, desde una perspectiva un pèl diferent...

La importància de dir-se Michael Phelps

Avui sortia un article al diari El País que reflexa molt bé el que Michael Phelps significa per l'esport, la natació i per a les persones en general. Jo personalment em considero fan del nadador americà i el considero el millor esportista, no només d'aquests Jocs Olimpics de Pekín sinó de la història i ara que s'acaba l'any 2008 és hora de fer memòria i reconeixer mèrits a qui els mereix. L'article, que m'ha fet posar la pell de gallina, l'ha fet Sergi López ex-nadador i primer espanyol en guanyar una medalla (de bronze) en natació. Val la pena llegir-lo:

Michael Phelps no me conoce personalmente. Durante los Juegos Olímpicos de Pekín, uno de los días que salíamos de la piscina coincidimos en el mismo autobús y tuve el atrevimiento de pedirle que me firmara dos gorros para mi hija, Harley, y para mi hijo, Cobi. Él, muy amable, accedió. Después, me sentí increíblemente orgulloso. Nunca pensé que conseguir el autógrafo de un nadador llegaría a impactarme tanto. Tampoco imaginé a un nadador como Phelps.

Phelps te ayuda a encontrar un sentido a la vida. Te identifica con una pasión
A quien me diga que la natación le parece una actividad insignificante le diré que a mí lo que me resulta absurdo es pensar en ir a la Luna. Yo no sé cómo viajar a la Luna. Yo sé nadar. Ése es mi talento. "Todos tenemos muchos talentos", les digo a mis nadadores; "nadie se ha dado cuenta de que los tenemos, pero están ahí". A veces se manifiestan cuando estamos solos. A veces hacemos un entrenamiento increíble y sentimos que se nos pone la piel de gallina porque hemos hecho algo que está al alcance de muy pocos.

Antes de que formara parte de la opinión pública, Phelps ya tenía un objetivo en su mente. Además de ser el mejor nadador de todos los tiempos, su meta era poner a la natación en un primer plano mundial. Gracias a él, la natación está en un lugar que nunca pudimos imaginar.
He sido nadador y ejerzo de entrenador desde hace muchos años. Debo reconocer que lo que Phelps consiguió en el agua se consideraba imposible. No creo que haya nadie que en un próximo futuro pueda volver a ganar ocho oros en unos Juegos.

Gracias al fenómeno de Phelps en los Juegos y a la gran atención que la televisión le dio en Estados Unidos, los clubes de natación de punta a punta del país vieron un gran aumento de nuevos nadadores. En nuestro club, en las dos primeras semanas de la temporada, registramos 95 nuevos nadadores cuando antes nos dábamos por muy satisfechos si en el mismo periodo incorporábamos a 30. Fue un gran reactivo para nuestra economía. Algo sorprendente, teniendo en cuenta que la crisis había empezado a mermar el número de inscritos. El caso de mi club no fue excepcional. Muchos otros tuvieron un número mayor de nuevas inscripciones. Eso sólo se debe a Phelps.

La identificación de la gente con este nadador es casi automática. Creo que la razón es evidente. Muchas veces nos preguntamos qué es lo verdaderamente importante en esta vida. ¿Por qué estamos aquí? Nos bombardean a diario con imágenes desoladoras de terremotos, sequías, huracanes, pobreza, guerras... Para mí, una de las cosas más importantes en esta vida es la natación. Mucha gente pensará: "¿Y éste está loco?". Dirán que no tiene sentido entrenarse horas y horas mirando la línea negra en el fondo de la piscina para poder bajar una décima de segundo con suerte. A mí la natación me ha ayudado a entender el significado de las cosas.

Phelps, con lo que ha logrado como nadador, ha ayudado a mucha gente a sentirse identificada con una pasión. El impacto ha sido importante, sobre todo en los jóvenes. Lo veo en mis hijos, que están involucrados con la natación desde el día que nacieron. Estoy seguro de que Phelps les está ayudando a sentir una pasión muy fuerte, que se relaciona con trabajar duro día a día para ser lo mejor que puedas ser. Phelps les ha enseñado con su obra algo que para un pedagogo, para un padre o para un entrenador es muy difícil de inculcar. Como Michael Jordan, su victoria más grande fue avivar la llama del fuego que todos llevamos dentro.

Estar en Pekín y ver a Phelps en acción cada día me hizo sentir muy bien. Muchas veces la gente me pregunta qué es lo que sentí cuando gané la medalla olímpica en Seúl. Veinte años después, las percepciones se distorsionan y no te acuerdas muy bien de la sensación real. Ver en directo las emociones de Phelps tras ganar el relevo de 4x100, en el podio, cuando le daban las medallas, me hizo apreciar y sentirme orgulloso de lo que yo había conseguido hacía 20 años. Ya casi no le daba importancia.

Me fui de Pekín 20 años más joven. Con la gran ilusión de poder contagiar a mis nadadores las mismas sensaciones que Phelps me hizo sentir otra vez al verle nadar durante nueve días. ¡Gracias, Michael!

Boxing Day

El futbol és quelcom més que un esport per als anglesos. Forma part de la seva vida quotidiana des de fa molts anys. Prova d'això és la celebració del Boxing Day, o el que és el mateix, jornada futbolística el dia de Sant Esteve.
Tradicionalment els aficionats al futbol eren les classes baixes angleses, aquestes treballaven el dia de Nadal, molts fent de servents en les cases dels rics de la ciutat. El cas és que el dia de Nadal sobrava menjar i els servents el posaven en una caixa i se l'enduïen a casa seva. Era l'endemà, el dia 26 que els pobres tenien festa, i per tant, hi havia futbol.

Tradicions com aquesta del Boxing Day no n'hi ha hagut mai a casa nostra però el cert és que en molts moments morts d'aquestes festes, un pot arribar a pensar que el model anglès, almenys en aquest aspecte, és l'encertat. Quan més dies de festa té la gent més futbol hi hauria d'haver, així no ens queixariem que els nens no poden anar al camp o que els camps no s'emplenen mai.

P.D: El Boxing Day ha acabat bé. El Liverpool ha guanyat 3 a 0 al Bolton.

El tió és el millor!!

El mite del tió resisteix davant la pluja anglosaxona en forma de papa noel. Els visitants del blog ho tenen bastant clar, voten al tió enfront de Papa Noel, un personatge nòrdic que era verd però gràcies a la campanya mediàtica de Coca Cola va vestir de vermell d'un dia per l'altre. El tió en canvi no canvia els colors...

La veritat és que té infinitament més gràcia el tió, un tronc que apareix un bon dia al menjador de casa, que menja mandarines, que aguanta pals fins l'extenuació dels nens...i a sobre ens regala coses. Massa maco per no tenir-li un cert respecte.

En canvi el Papa Noel, a part de perdre els colors i estar penjant dels balcons de les cases; entra per la xemeneia com els lladres, deixa els regals en un mitjó (a qui li quep un regal que desitgi en un mitjó??), agafa i se'n va fins l'any següent. No té carisma.

El millor del tió, quan ja no ets nen, és explicar-ho als estrangers. Flipen. No es creuen que els nens es traguin la història del tronc que caga regals. No es creuen que un simple tronc signifiqui tant per tanta gent. I sí, la veritat és que és increíble. Catalunya és diferent fins i tot per això.

P.D.: Que no hi ha prous nens als països nordics que hagi de venir a Catalunya el Pare Noel??

Apunteu bé!!

Hola gent us deixo un enllaç on podreu desfogar-vos abans de les festes de Nadal. Si teniu tot el temps del món i una ràbia acumulada al president dels Estats Units, George W. Bush, aquesta és la vostra. Podreu escollir fins i tot la sabata per llençar-li!! Pitjeu aquí

Christian the lion

Tot i que ha vegades no ho sembli, l'home és l'animal més intel·ligent que hi ha sobre la terra; tot i això a vegades els altres ens passen la mà per la cara.

Aquesta és la història d'un petit lleó destronat que estava en venda en els magatzems Harrods de Londres, dos homes el van comprar i el van treure d'allà on no li tocava estar. Va passar un temps en un jardí d'una esglèsia però va arribar el moment de tornar a la selva, era massa gran, menjava massa i costava de mantenir. Així que el van tornar als seus orígens amb la por, esclar, de si s'adaptaria o no.

Un any més tard els seus dos amos el van anar a buscar per a veure si havia sobreviscut i se'n recordaria d'ells...

És un dels videos més vistos al youtube i la veirtat no m'estranya. La música una mica sentimentaloide però...pell de gallina.

40 anys de Sgt Peppers

Entre moltes altres coses aquest 2008 que ja s'acaba s'han celebrat els 40 anys de l'edició del que per molts és el millor disc de la història, el Sgt Peppers Heatrs Club Band dels Beatles. Per celebrar-ho la cadena pública anglesa, la BBC, va voler tornar a gravar les cançons del disc però amb grups i artistes actuals.

Així aquest nou disc té les 13 cançons que sempre ha tingut el Sgt. Peppers però ara podem sentir a Kaiser Chiefs interprentant Getting Better, Athlete amb Lucy in the Sky, Bryan Adams amb Sgt. Peppers o Oasis clavant el Whitin you whitout you de George Harrison. Per sobre de tots però, la versió que més s'acosta a la perfecció és la de Travis, que posa el seu segell particular a Lovely Rita sense que oblidem la original.

Trobar aquest disc en alguna botiga seria la hostia, i per suposat, un bon regal per aquestes festes. Un Cd que, per cert, no ha de pagar cap quantitat a la Societat General d'Autos i Editors (SGAE) com si ho ha hagut de fer el disc de la marató. Kina tela!!

Christmas Race

Avui comença la 33ena edició de la Christmas Race, la regata internacional que se celebra en aigües de Palamós cada any. El dia d'avui de fet, tot just servirà perquè els participants formalitzin la seva inscripció a la prova però s'espera un total de tres-centes regatistes i unes dues-centes embarcacions quantitat bastant superior a la de l'any passat ja que els anys olímpics alteren el calendari dels esportistes considerablement. Una de les novetats és que la prova torna al Club Nautic Costa Brava i deixa la platja gran així que els ciutadans de Palamós no patiran tant les conseqüències de la celebració de la competició.

Tot és molt bonic i dona molt glamour a la nostra vila, però desde fa uns anys el prestigi de la Christmas ha anat per terra. I no només per culpa de la competició. A Palamós hi bufen tots els vents que s'hi han inventat degut a la seva situació geografica. Hi bufen dia sí, dia també. Però resulta que quan comença la Christmas el vent fuig i no apareix fins el dia en que tots els regatistes han marxat. La organització va canviar els dies de la competició però res. No es pot lluitar contra els elements.

Els participants es queixen que no hi ha vent, però el dia que bufa no volen sortir a navegar perquè es veu que és massa perillós. O sigui que entre uns i altres aquesta tradicional regata està quedant a l'altura del terra tot i el nivell dels participants. Esperem que aquests dies bufi el vent, això sí, al gust dels regatistes.

Resultat: a la gent de Palamós li importa bastant poc la carrera i la seva implicació és nul·la.

Where The Hell is Matt??

Entre moltes altres coses internet, ens permet penjar els nostres vídeos i que els vegi tot el món gràcies, entre d'altres, al You Tube; on podem penjar les nostres festetes, sopars, concerts...i en general infinitat de tonteries que realment no serveixen sinó per riure i passar una bona estona.

Tot i això, de tant en tant hi ha algun vídeo que val la pena, com per exemple el que penjo avui. Es tracta d'un tiu, un tal Matt, que es dedica a fer un ball una mica estrany per tot el món. El ball la veritat és una mica penós però el video personalment l'he trobat genial. En Matt però, ha necessitat 14 mesos viatjant arreu del món per poder-lo fer. O sigui que per fer aquestes cosetes i fer-te famós pel You Tube necessites dues coses: temps i diners.

Facebook

L'aparició del Facebook ha revolucionat la vida de molta gent. Gràcies a aquesta pàgina moltes persones es pasen el dia amb els ulls a una pantalla amb l'ordenador permantment conectat. Segons sembla aquesta xarxa ens permetrà una major movilitat a l'hora de protestar i pel que diu el seu creador, serà un instrument per acabar amb el sistema.

De moment el que fa el Facebook és multiplicar el temps perdut de la vida d'una persona i multiplicar la quantitat de fotos xorra en qualsevol acte o festa. També ha multiplicat les teves amistats reals. Gent amb 350 amics...ja, amics d'aquells que ni et saluden o d'aquells que fa 10 anys que no veus i que, heu fet vides totalment separades els últims anys. El que ha fet el Facebook és beneficiar els bars i restaurants, ja que gràcies a aquesta xarxa s'han multiplicat els sopars de classe. Aaaaiii aquells sopars en que ningú té res en comú, ningú explica les seves desgràcies i en els que acabes parlant amb la gent que et veus dia si, dia també.

Tot i això el Facebook també té elements negatius per exemple perjudica a la gent que busca feina ja que si volen saber alguna coseta més de tu van el Facebook i veuen tot el que no has explicat en una entrevista de feina. Has de mirar els milers de peticions d'amistat o peticions per ser d'un grup o d'un altre.

Decidiu vosaltres. Hi ha una estadística amb les diferents opinions que hi pot haver al respecte d'aquesta xarxa.

Parkour

El Parkour és un moviment urbà que està escampant-se per tot el món de forma rapidíssima tret de Espanya on sembla que no està tinguent molt seguiment. Consisteix en donar voltaretes i salts aprofitant les irregularitats o els entrebancs que et pots trobar en el dia a dia d'una ciutat o un poble qualsevol, o sigui bancs, baranes, faroles...

Com tots els moviments existents s'està fent un raconet dins la xarxa on ja hi ha infinitat de videos penjats al youtube on es veu realment l'espectacularitat d'aquest "moviment". A part d'infinitat de videos hi ha una pàgina sobre el parkour que destaca per sobre les altres. És http://www.umparkour.com/ on hi ha una història detallada del moviment, articles, entrenament, moviements, links, forum i, evidentment, una secció de videos.

Si visiteu aquesta pàgina i us agrada o sentiu curiositat per aquest moviment una pel·lícula més que recomenable és Yamakasi, film on recull els moviments dels precursos d'aquest "art".

Plats Bruts

Plats Bruts és la millor sèrie catalana de tots els temps. Si més no la que ha agradat més. La serie d'en David i en Lopes ha tret 4 fantàstics vots i es confirma com la sèrie de referència, almenys en aquest blog. Darrera seu la familia Montsolís, Nissaga de poder amb 3 vots. Amb 2 altres sèries que m'ensumo que podrien ser Porca Miseria perquè tot i que a mi personalment no m'agrada reconec que té bastanta clientela.

El cas és que en Lopes, la Carbonell, en David, l'Emma, en Marujito i companyia, i totes les historietes que els hi passaven en aquell petit pis de l'Eixample encara les tenim en ment molts de nosaltres. Si senyor grans actors i gran sèrie. Una llàstima que les coses bones hagin d'acabar.

Paraules sobre imatges

Avui s'ha celebrat a l'auditori de Caja Madrid a Barcelona una conferència d'aquelles que qualsevol amant de l'art, i la fotografia en concret, no pot perdres. Pepe Baeza, director artístic del Magazine de la Vanguardia, analitzava la vida i obra de Henri Cartier-Bresson. En la seva xerrada, el periodista ha parlat de Cartier-Bresson no com un fotògraf trencador sinó d'un personatge hereu de les diferents corrents fotogràfiques de l'època. Cartier agafa diferents tècniques i les ajunta.

Baeza, que a finals dels noranta va poder entrevistar a Cartier-Bresson, considerava que hi havia 4 claus que portaven al francès al capdamunt de la història de la fotografia.

• La primera era el seu treball sobre la realitat. Per Cartier Bresson el fotògraf ha de ser testimoni d'un temps. I el francès ho va saber fer.


• La segona clau, segons Baeza, és la influència de la cultura oriental en Bresson que el porta a portar a terme el seu ja famós "estar present en l'instant" principi que el va portar a realitzar fotografies com el conegut petó o infinitat de fotografies no tant conegudes.



• La tercera clau és la voluntat de buscar la bellesa formal i establir una relació entre foto i fotògraf sense "estorbar la realitat".


• La úlitma és la l'acció professional del francès que funda amb Robert Capa, entre d'altres, l'agència Magnum ajudant així a la fotografia i a funció social del fotògraf.

Per acabar la conferència Baeza ha dedicat a respondre algunes preguntes dels assistents sobre Cartier-Bresson desde la seva experiència professional i personal ja que Baeza va poder entrevistar al geni francès a finals dels noranta. El periodista de La Vanguardia ha tingut temps també per analitzar el paper de la fotografia en la prensa actual i del fotoperiodisme en concret, al qual no considera que estigui passant per un mal moment sinó que "són els mitjans que donen sortida al fotoperiodisme els que estan en crisi".

33 anys del: "Españoles, Franco ha muerto"

Avui 20 de Novembre per a molts de nosaltres és un dia totalment normal. Tot i això, per altres té un significat especial. Avui fa 33 anys que Franco va morir a una camilla del Pardo després que marxés la llum del Palau poc abans que els metges l'anessin a operar.

La majoria de la població ja no recorda aquesta data "totalment marginal" en el record dels espanyols segons Zapatero, però en el seu moment va ser una bafarada d'aire fresc a una Espanya que ja llavors havia començat una transició. Sens dubte va ser la porta que faltava per obrir.

Actualment ja només els que van viure aquell moment i els nostàlgics polítics recorden amb diferents sensacions aquell dia, els primers per la festa que es van fotre i els segons perquè encara ara el voldrien tenir amb nosaltres. Per sort cada cop son menys. Els que si se'n recorden, per obligació, son les televisions del país que segurament faran algun reportatge amb un o altre enfocament però personalment crec que no tindrà una audiència com per llançar cuets. Franco comença a inspirar indiferència. Tot i això caldria no oblidar el passat.

Construint Obama

La victoria d'Obama a les eleccions presidencials americanes del 4 de novembre va tenir un seguiment mediàtic espectacular. Molts diaris van tancar fins tard o fins i tot varen fer dues edicions. El que més va impactar van ser les portades, on tots els diaris es van esmerçar per fer-la tal com es mereixia aquest dia històric. Des de El Periódico fins a la Razón totes eren dignes d'analitzar. Tot això va passar a Espanya, però evidentment aquesta dèria existia a totes les redaccions del món.

Aprofitant totes les portades, i en la línia mediàtica que segueix al president electe Obama, la pàgina http://www.obamanewsmosaic.com/ va currar-se un mosaic espectacular del primer president afroamericà que tindrà Estats Units. El mosaic us el podeu descarregar amb diferents tamanys.

A les dents del president hi ha una portada de La Vanguardia. Si t'avorreixes ja ho saps...

La realitat supera la ficció

Diu la llegenda dels germans Grimm que el poble alemany de Hamelin va viure fa uns 724 anys una plaga de rates insuportable. La gent del poble, davant tal problema, va contractar un flautista que deien que encantava les rates. El cas és que aquest famós flautista va complir amb la seva part i va ofegar les rates al riu Weser. No se li va pagar pels seus serveis i el flautista, tal com havia fet amb les rates, va encantar els nens del poblet alemany fet que va fer reflexionar a la gent del poble que el van haver d'acabar pagant.

724 anys després el poble d'Hamelin torna a tenir una plaga de rates segons les autoritats municipals. Sembla ser que els rosegadors s'han multiplicat i estan presents pels carrers de la localitat a causa d'un abocador de basura que està prop d'uns jardins. Els experts han pensat a posar verí als jardins però pel que sembla no s'ha acabat optant per aquesta opció. Potser hauran d'adoptar mètodes més extraordinaris i la llegenda es convertirà en realitat.

Malalts de Pacman

No sé si sabeu o us enrecordeu del personatge pacman, el típic comecocos, un dels primers videojocs que es varen inventar. Pacman és un personatge bastant senzill: rodó, boca i ulls (a vegades ni això). Res més. Doncs bé, hi ha malalts de tot i per tot. Us deixo la direcció d'una pàgina on es fa un recull de imatges que tenen relació amb pacman. La veritat, genial.

Cickeu aquí

Rodchenko: la construcció del futur

Una de les recomenacions del gran mestre, Pérez de Rozas, era la d'anar a visitar a la Pedrera l'exposició de Rodchenko. I evidentment els seus desitjos són ordres.

Aleksandr Rodchenko va neixer a Sant Petesburg el 1891 i va ser, i encara és, una de les principals figures de l'avantguarda del segle XX. Artista polifacètic va estar al capdavant del cosntructisme a la Rússia postrevolucionaria i va crear una nova concepció de la fotografia. L'artista rus es va dedicar tota la vida a crear a través de la frase que va fer seva "Cal destruir per construir".

Iniciat en l'art gràcies a les influències fauvistes va evolucionar cap al cubisme amb obres amb un marcat caràcter picassià. La pujada de l'obrerisme a Rússia i la Revolució van ser un xoc per a Rodchenko i va marcar un abans i un després en la seva obra. L'artista va posar el seu talent i el seu art al servei del proletariat creant il·lustracions i panflets polítics, apostant definitivament per una racionalització de l'art. L'objectiu era portar l'art a la vida quotidiana "despesa mínima, racionalitat màxima"

Amb l'esclat de la guerra civil el 1918 Rodchenko i els seus es van quedar sense materials ni llocs on exterioritzar l'art; la solució va ser aprofitar el món real per expandir la seva obra utilitzant edificis, parets o trens. "El nostre deure és experimentar" i Rodchenko ho feia. Juntament amb el poeta Maiakovsky varen crear el que s'anomena disseny soviètic a través de il·lustracions de llibres, fotomuntatges publicitaris i el que n'anomenaren constructivisme, o sigui, l'abandó de l'art de les dues dimensions per passar a les tres dimensions.

Amb la mort de Lenin i l'arribada de Stalin al poder va arribar l'etapa de repressió política, social i també artística. Comença així el servilisme dels artistes russos. Rodchenko no va ser una excepció. A partir de llavors la seva obra es veu reduida a fotografies propagandistiques o personals. Tot i que no és la seva especialitat, l'artista revoluciona la fotografia amb imatges de quotidianitat i treball, imatges arquitectoniques, indústrials...

Ja al final de la seva vida torna a la pintura, el seu camp preferit. Una "pintura d'esquerres" que dura fins la seva mort el decembre de 1956.

Fins al 5 de gener es pot visitar a la Pedrera l'obra d'aquest magnífic artísta l'obra del qual, tot i el pas dels anys, encara està present en la ment i el disseny actual. L'última que em ve al cap, la portada del segon disc de Franz Ferdinand, que per cert eren estudiants d'art de Glasgow, casualitat?

Oda a Pérez de Rozas

Un dels homes que més il·limina el nostre camí periodístic que acaba de començar és l'insuperable Carlos Pérez de Rozas. El gran infografista ens dona dia sí dia també classes magistrals sobre disseny de prensa escrita i ens porta a l'extasi col·lectiu amb les seves bromes, comentaris, corriguedes a munt i avall de la classe i els seus "fantàstic!". Navegant i buscant coses sobre aquest gran home, nét, fill i germà de periodistes; he trobat una oda a la seva persona, que qui el coneix sabrà que està del tot justificada. Recuerda mi nombre Carlos Pérez de Rozas. Fàcil, Fàcil Fàcil.

Ríes, saltas, gritas, apuntas, disparas, corres, enseñas, rozas
oh Rozas.

Vitalidad hercúlea en cuerpo curvilíneo.
Ese cinturón nunca será lo suficientemente largo par soportar tu grandeza.
Verborrea penetrante y oratoria decibélica.
Eres grande, rozas
oh Rozas.

Llegaste una tarde de otoño,
y mi corazón de paloseco estallará cuando desaparezcas con la llegada del frío invernal.
Mercury 12 perderá todo sentido, y la W de guó solo será un recuerdo de un sueño de verano.
Rozas
oh, Rozas.

Tu te irías una noche con la reina madre, más yo me quedaría toda la vida a tu lado.
Quiero ser el lid de tu titular en negrita.
La pata americana que sostenga el logo de Toni Casas.
Quiero ser el Reinhard Gade que tanto te enamora,
ser compacto sin resultar tabloide
y ser el suplemento de economía al lado de tu sabiduría formato sábana.
Rozas,
oh Rozas.

Rozas la perfección de una página milimétricamente maquetada,
dices que llevas tres decenios disfrutando en las clases;
yo llevo tres semanas y ya me parece una eternidad.
Déjanos ser el “Gardian” de tus amores. Danos la perfección del Independent para ser grandes. Haznos cambiar cual Vanguardia y País, y déjanos ser la chica de la página tres que Murdock y sus mujeres no pudieron quitar de ahí.
Rozas,
oh gran Rozas

BRUTAL!! FANTÀSTIC!! ESPLÈNDIT!!SENSACIONAL!! MAGNÍFIC!! FABULÓS!!GENIAL!!ORGÀSMIC!!!!!

La millor afició del món...

Avui ha jugat el Barça. 6-0 tot un espectacle i l'equip fent un joc sensacional. Tot bé. Menys l'afició...com sempre.

Corria la segona part i ja debiem anar 5 a 0, jo, com la resta dels espectadors contentissim per tot el que estavem fent. Tot anava perfecte quan sem gira l'home de davant meu i em diu: "Perdona et faria res no aplaudir tant fort que em fa venir mal de cap?" Si no eren aquestes mateixes paraules n'eren de semblants. S'ha de dir que l'home m'ho ha dit amb educació.

La meva reacció la veritat és que no se quina ha sigut. Crec que he fet cara d'incredulitat. "No podia ser que en un camp de futbol em diguessin això"-he pensat. Puc arribar a entendre que algú li molesti que el de davant s'aixequi, cridi o fumi, però que aplaudeixi??? La dona del meu costat, dona típica barcelonina de camp nou o sigui mitjana de cinquanta, amb l'home al costat i amb abric de pell; m'ha mirat i m'ha dit que no m'ho agafés malament. Imagino que la dona ha vist la meva cara d'incredulitat i de ràbia i m'ha volgut donar suport moral.

Així que burro de mi hi ha hagut un ratet que he aplaudit "fluixet" però que cullons he pensat. "Que el donguin pel cul!" el Barça estava jugant de puta mare i hi havien uns 60.000 tius que xalaven com jo. Al final tot bé, final feliç.

La prenguta és: "Per què cada cop que vaig al camp nou acabo indignat amb el públic?"

Miguel Gil: el primer en arribar, l'últim en marxar

El Palau Robert de Barcelona acull fins al 30 de novembre una d'aquelles exposicions que ningú es pot perdre: Miguel Gil el primer en arribar i l'últim de marxar. En ella podem veure nou material, fins ara inèdit, del reporter català a través de quatre pantalles que representen els territoris on Gil (1967) va realitzar la seva important tasca. Bòsnia, Chetchenia, Kosovo i el continent africà van ser els llocs on aquest llicenciat en dret va ser testimoni de les matances i les injusticies més grans dels nostres temps.

Miguel Gil Moreno, advocat que treballava a Barcelona, un bon dia va veure com una família bosniana enterrava al seu fill mentre era disparada per franctiradors, la seva vida a partir de llavors ja no va ser la mateixa. Va agafar la seva moto i amb una acreditació de prensa de SoloMoto va entrar al país balcànic per intentar ajudar la gent. Les experiències viscudes van fer que Miguel volgués ensenyar al món el que estava passant així que va aconseguir una càmera i diferents professionals que estaven cobrint el conflicte li van ensenyar els secrets per un bon maneig i per captar millor les imatges. Gil va acabar treballant per Associated Press, situant-se a primera línia i gravant les imatges més crues del conflicte. Va ser ell, amb la seva càmera, qui va demostrar el que tothom pensava però ningú s'atrevia a dir-ho amb veu alta: que lo de Srebrenica havia estat un genocidi.
Acabada la guerra dels balcans va anar a diferents països de l'Àfrica, a Chechenia durant el bombardeig rus on hi va arribar caminant entre les muntanyes durant l'hivern; i a la guerra de Kosovo. Quan jugues amb foc et pots cremar i això és el que va fer Miguel Gil a Sierra Leona l'any 2000. Ara tindria 41 anys.

Val la pena visitar la petita habitació on hi ha les imatges inèdites enregistrades per aquest home que com un company seu deia: "va morir jove però també molt gran."

Eleccions americanes

Avui 4 de novembre tot el món té la mirada posada en els EE.UU i no és per menys. Dels Estats Units en depen l'economia, la política i fins i tot la vida dels habitants de bona part de la resta dels països del món. La primera potència del món, encara, està de eleccions i el món posa els ulls sobre ells. De fet son unes eleccions en les que tots els ciutadans del món, per la seva repercussió, hauriem de votar.

La llàstima és no és així i ens hem de conformar amb la informació de milers de periodistes de diferents mitjans que s'han desplaçat sobre el terreny per informar del que sembla que és un canvi clar. El demòcrata Obama sembla que acabarà guanyant a McCain, almenys això diuen els sondejos, però clar, els també deien que guanyaria Gore o Kerry i finalment el president va ser George W.Bush. De totes maneres sembla que el canvi està assegurat perquè és impossible fer-ho pitjor que l'actual president, del qual fins i tot McCain se'n desmarca. Desde que Bush va arribar al poder el món ha canviat. El món és més insegur. Hi ha més violència. Hi ha més conflictes. Hi ha més morts. Hi ha més tensió. I a sobre sembla que entre el senyor Bush i els seus amics han sobrecarregat el sistema capitalista i sembla que això és el principi de la fi.

En el cas que Obama guanyi serà un dia històric, d'aquells com l'11-s en el que sempre recordaràs a on estaves. Serà la primera vegada que un president dels Estats Units sigui de raça negre i això és un fet que qualsevol de nosaltres comentarà d'aquí a trenta o quaranta anys en alguna taula envoltat dels seus fills i els seus néts.

A hores d'ara encara no sabem cap resultat definitiu de cap estat però les eleccions americanes són...americanes i com sempre guanyaran els bons.

Absència

El Congrés dels diputats dona per escriure rius de tinta a diaris i a lo que no són diaris. De fet a part de temes polítiques hi ha infinitat d'anècdotes. Sense anar més lluny avui un diputat del PP que havia de formular una pregunta a Pedro Solbes no estava a l'hemicicle. Ramón Aguirre ha estat reclamat per Bono perquè formulés la pregunta: "Como cree que va a afectar a la economía española el enorme crecimiento del paro?" però davant la sorpresa del President del Congrés i de Soraya Saenz de Santamaría (SSS), Aguirre no ha comparagut i el Grup Popular ha hagut de acceptar la retirada de la pregunta. El diputat del PP s'ha disculpat al president del Congrés, als seus companys de partit i als seus electors i alegant que ha comès aquest error per "pur despiste" ja que es trobava, segons ell, a la biblioteca del Congrés consultan unes declaracions del ministre Corbacho que eren necessaries per formular la pregunta.

El ridícul podria haver sigut considerable. Només un fet ha evitat que ho fos, simplement és que no hi havia ni la mitat de diputats al Congrés. En concret a un quart de deu del matí n'hi havien 160, entre ells no hi havia ni Zapatero, que estava de viatge oficial, ni Rajoy. Així va aquest país, crisi econòmica i a sobre els diputats no van ni a treballar, això si, a final de mes a cobrar, no renunciaran ni un euro. A el 99% de la població amb feina si no van a la feina el foten al carrer, aquí no. Lamentable.

Premi al nacionalisme espanyol

Fernando García de Cortazar ha estat escollit Premi Nacional de Historia, un premi que otorga el Ministeri de Cultura. L'historiador va coneixer la noticia mentre presentava un llibre al costat de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, fet que ja denota de quin color i amb quina pluma escriu els seus llibres

García de Cortazar es va queixar de rebre el premi "després de quaranta quatre llibres d'història" i que ara amb un llibre d'art se'l premiï. Es queixa d'això però no s'ha queixat del premi en metàlic que rebrà, que desconec, però que imagino que no serà de 200 euros. En temps de crisi la gent, i en concret els "intel·lectuals" haurien de tenir més vergonya i donar exemple. Ja és dificil d'entendre com a un home com aquest, nacionalista espanyol i de dretes, manipulador de la història, se li atorgui un premi i aquest el dongui l'estat; però que a sobre es queixi ja és la repera.

Si us plau, donguin el premi a qui s'ho mereix i s'estalviaran protestes, queixes i declaracions mal sonants. Tres actituds que comença a monopolitzar la dreta espanyola.

Palamós resulta groc

Palamós, un petit poble de la costa brava es resitua al mapa, hi ho fa gràcies al Tour de França. La famosa cursa francesa passarà per Palamós el 9 de Juliol del 2009 de camí a Barcelona. El pròxim Tour, que durarà del 4 al 26 de Juliol tindrà a part de l'alicient de que passa per la nostra població dos ganxos més: veure els millors ciclistes del moment i el millor. Amstrong.

L'etapa, serà la sisena etapa de la cursa, tindrà uns 175 km i serà, evidentment, plana. Entre Girona i Barcelona, els ciclistes passaran per poblacions com La Bisbal, Palafrugell, Blanes o Mataró.

Aquest serà el 96è Tour de la història i en tota aquesta llarga trajectoria, la millor cursa de ciclisme que hi ha, hi ha hagut i hi haurà, no havia passat mai per Girona, i molt menys per Palamós. El 9 de Juliol la història passa per Palamós, encara que sigui durant 20 segons i a 60 quilometres per hora. Jo no m'ho perdo.

Cotxes per combatre la crisi

En èpoques de crisi com la que estem passant és reconfortable rebre noticies com aquesta: Benach gasta 9.276 euros a equipar el seu vehicle oficial amb extres com un televisor. I és que el President del Parlament fa cada dia el recorregut que va de Reus a Barcelona i viceversa i és clar vol fer-ho comodament. Més de 9.000 euros per afegir-hi al seu Audi A8 una taula de treball i...un reposapeus!!! El President del Parlament, d'ERC, disposa a més de connexió per MP3 i Bluetooth al cotxe, o sigui, que no li falta de res per a poder "treballar" amb les millors condicions durant els seus nombrosos viatges.

El més fort és que només la diputada del PP, Montserrat Nebrera, s'ha queixat precisament dels gastos que comporta aquestes "reformes" en el cotxe oficial i ha declarat que "no és una mesura exemplar" ja que caldria que Benach tingués en compte que "moltes famílies paguen la hipoteca amb molta més dificultat". Que trist que haguem de donar-li la raó a una diputada del PP...

Cròniques del Tetanus

Just al costat de la meva facultat hi ha un CAP, com que m'he de posar la segona dosi de la vacuna del tetanus he decidit anar-hi avui perquè me la posessin avui mateix o em donessin hora. Aquí ha començat el meu calvari.

Després de fer-me esperar un quart d'hora de rellotge la dona del taulell em pregunta que com em dic, jo li dic que no em trobarà perquè sóc de Palamós, i és allà on em vaig posar la primera dosi. Em diu que així m'hauré de donar d'alta per posar-me la vacuna, però que tot i això no tenen vacunes del tetanus. La meva sorpresa ha estat majúscula "perdona? no teniu vacunes del tetanus a un CAP del centre de Barcelona??? Que això és el Congo o què??". Total que m'havia de donar d'alta i esperar-me dos mesos, així que jo he dit que no. "On vius?" ara estic visquent a Gràcia però sóc de Palamós" ella em diu que perquè no vaig a Palamós, evidentment li he dit que no iré a Palamós només per pujar-me la màniga del braç i marxar, que m'havien dit que aquí me la posarien sense cap problema. Doncs no.

La dona em diu que si m'espero dos mesos a que arribin me la posaran. Però a mi m'havien dit que els efectes de la primera dosi duraven un mes i que era ara quan em tocava, de un mes a tres mesos hi ha bastant, algú dels dos, la infermera de Palamós o la de BCN no va anar a classe aquell dia. Total que la dona m'ha dit que si no em donava d'alta al CAP del gòtic m'havia de donar d'alta del CAP de Gràcia, però tot i això no sabia si allà tindrien vacunes del tetanus.

Jo pensava que això del tetanus ho haviem superat a principis de segle XX però sembla que no. Total. Truco al CAP de Gràcia li explico lo que em passa i em demana el meu nom i jo torno a explicar-li que no em trobarà, que li he dit que sóc de Palamós que no li demano visita, només li demano un servei d'infermeria. La resposta és que m'he de donar d'alta. Jo histèric li pregunto si té vacunes del tetanus, perquè ja que m'he de donar d'alta almenys que em serveixi per fotrem la vacuna d'una vegada aquesta mateixa setmana. Però no. La noia no sap si tenen vacunes del tetanus, però el millor serà que vingui al CAP a donar-me d'alta.

Al final no he anat al CAP de Gràcia perquè m'haurien d'haver atès d'un atac d'histerisme, i tal com està el tema potser no ho haguessin fet per no estar donat d'alta...

Aquesta és la història de com perdre una tarda valuosa, la única tarda lliure de la setmana, per culpa de la incompetència d'altre gent. També és la història de les mancances de la sanitat en aquest país, Catalunya, que pretén ser un estat per cert...una història on una persona d'un poble no pot posar-se una simple vacuna a dos CAP's simplement perquè no està donat d'alta i sobretot PERQUÈ NO HI HAN VACUNES DEL TETANUS. Un escàndol.

Sí, som tercermundistes.

P.D: Finalment hauré d'anar al CAP de Palamós...

TETRIS

Ús enrecordeu del tetris??? Mític joc rus en que milers i milers de nens, i no tan nens, s'hi van deixar les dioptries???
Doncs ara uns francesos es dediquen a fer reproduccions del joc rus utilitzant persones que formen figures, ve a ser un Tetris humà. La veritat és que el video no canviarà les vostres vides, ni acabarà amb la gana al món però si més no és curiós i s'ha de reconeixer que s'ho han currat i que en el món hi ha gent per tot. Si senyor.

Com que no m'ho deixa penjar ús ho deixo aquí

Tetris SI o Tetris NO?

Cuní xiulat

Una de les persones més odioses del panorama audiovisual català és se'ns dubte, segons el meu parer, Josep Cuní. L'altre dia el presentador del matins de TV3 va anar a l'homenatge d'en Xirinacs, famós activista de l'independentisme català, ara mort fa un any. Cuní va ser xiulat pel públic assistent quan va aparèixer davant de tothom. Deixo una bona crítica al personatge de Josep Cuní, una crítica escrita per en Salvador Sostres de qual em declaro admirador i m'adereixo a les paraules que li dedica a Cuní.

Cuní xiulat

Cuní fou xiulat a l’homenatge a Xirinacs, i fou molt ben xiulat. Una xiulada molt oportuna, molt adequada. Perquè representa exactament el contrari que Lluís Maria Xirinacs representava. Xirinacs que va anar creixent en la desposessió i que serví les causes amb totalitat humana. Xirinacs que és un exemple cívic i espiritual, un model fonamental: per la seva capacitat de generositat, per la seva valentia, per la seva modèstia personal i per la gran ambició del seu pensament. Tot el contrari del que Josep Cuní representa, que fou convergent mentre els convergents pagaven i que es canvià de bàndol quan ho deixaren de fer, i així fins als tristos paperots que fa ara.

Cuní que no té cap consistència moral, gallina egogèntrica i avariciosa, petit monstre trenca-gaurdioles que no és res ni representa res més enllà de la seva vanitat i de les seves posturetes de Norma Desmond que no accepta el pas dels anys. Cuní que qui paga mana, Cuní que ha estat capaç de fer tots els papers de l’auca, Cuní que si li llences una moneda salta com la cabra del gitano i l’escala. Cuní. Cuní va ser esbroncat de valent a l’homenatge de Xirinacs perquè representa un escarni a l’homenatjat, és la seva antítesi cínica, la cara fosca i perversa d’una humanitat que té massa pocs herois i tantíssimes rates.

Si jo hagués estat Cuní, m’hauria fet vergonya participar en un homenatge a algú la vida del qual em posaria en evidència d’una manera tan clara. Tan clara que fins i tot la massa ho entengué i rabiosament el xiularen. Xirinacs que ja no hi és, i allà a la pantalla, dient les mateixes tonteries de sempre, la gallina caponata. La mort ha tornat a equivocar-se.

Salvador Sostres

Primera prova seria

Un dels primers exercicis realment complicats de la carrera era el consistia en llegir-te tres llibres (la chica del tambor, soldados de salamina i l'amic americà), en pocs dies, i redactar la noticia del que passa en el llibre escollit pel professor. Finalment el professor va decidir que nosaltres podiem escollir el llibre que ens anés millor, el bon home ho podria haver dit abans...

Amb espai i temps limitat (15 linies amb 15 minuts) el resultat va ser aquest:

Un periodista descubre al miliciano que perdonó la vida al co-fundador de la Falange

El periodista Javier Cercas, después de tiempo investigando, encontró al soldado que perdonó la vida a Sánchez Mazas después de que este escapara con vida de un fusilamiento colectivo durante los últimos días de la guerra civil. Cercas encontró al antiguo soldado, Antoni Miralles, en una residencia de ancianos de Dijon. Todo empezó en el verano de 1994, cuando este periodista se obsesionó por el personaje y su historia. Al parecer, Sánchez Mazas se salvó de un fusilamiento cerca del Monasterio del Collell (Girona) y logró escapar a un bosque. Los milicianos le buscaron pero sólo uno lo encontró, no lo delató y le perdonó la vida. El falangista pasó varios días en un bosque cercano a Cornellà de Terri esperando el fin de la guerra protegido por Angelats y los hermanos Figueras.
Escritor, poeta i político, Sánchez Mazas siempre quiso contar la historia de cómo salvó la vida en un libro titulado “Soldados de Salamina” aunque nunca pudo. Cercas lo ha hecho.

Destacat: Cercas recupera la historia de Miralles, que pudiendo matar a Sánchez Mazas en los últimos días de la guerra, lo dejó vivir.

Bé o no? El cas és que el professor no ha deixat ningú viu...

La pifiada de la desfilada

La veritat és que no es pot ser més curt. A la era de la informació on hi ha un micròfon a cada milímetre del món i on has d'anar amb peus de plom, en Rajoy va i deixa anar el que pensa: "Mañana tengo el coñazo del desfile". Tothom sap que això de la desfilada militar és lamentable, aburrit i innecessari. Estic convençut que tots els polítics ho pensen, però desde quan un polític diu el que pensa?. El líder del PP ha comès el gran error de fer-ho i li pot costar molt car.

La veritat és que no és l'únic polític a qui els micròfons li juguen una mala passada, sense anar més lluny a en Zapatero també li va passar o a l'Arias Cañete que es va fer famós per deixar anar "el plan hidrológico se va a aprovar por mis cojones".

Avui segurament mentre desfilin milers i milers de persones, mentre hi hagi centenars d'autoritats a la llotja, només una persona serà el protagonista, Rajoy, que serà l'objectiu de les càmeras de televisió i de totes les mirades en general. Jo no miraré ni la desfilada, ni en Rajoy ni la cabra de la legió, ara...demà no em perdo per res del món en Jiménez Losantos.

Música Ligera

L'home és dèbil per naturalesa. En realitat som una mica tontets. Ens diuen que hem de portar tots mòvil i aconsegueixen que siguem totalment dependents d'ell. Jo particularment no sóc massa dependent del mòvil, almenys fins al moment i que jo sàpiga. Tot i això he descobert que sóc dependent a una altra cosa: L'Ipod.


Aquesta setmana vaig cometre l'error de marxar cap a la capital sense l'ipod i per tant sense música per escoltar, resultat: la setmana més llarga de la meva vida. Sembla mentida lo necessaria que és per mi la música. Barcelona sense Travis, Pereza o els Beatles no és el mateix. Li falta algo i li sobra fressa, cotxes, gent, crits, presses...


Però he après la lliçó, aquest diumenge lo primer que irà a la motxilla serà l'Ipod. Dos setmanes seria per suicidarme...

Pròxima parada: Camp Nou

Pocs però ben avinguts. Tot i que amb pocs vots, set, la gent que ha votat en la última enquesta està d'acord amb una cosa: la nova parada de la línia 9 del metro de Barcelona propera al camp del Barça s'hauria de dir Camp Nou.

Jo la veritat és que també hi estic d'acord, crec que seria una manera digne de premiar, no només a un club, sinó a un monument pel que fa per la ciutat. El camp nou és visitat per milers i milers de turistes cada dia i el seu museu el més visitat de Catalunya. Al igual que la Sagrada Familia, crec que el Camp Nou es mereix estampar el seu nom en els cartells del transport públic de la ciutat comtal.

Per si encara no ho heu fet, o no sabeu que hi ha una campanya per fer-ho, es pot votar perquè la parada es digui Camp Nou aquí.

Oasis

Fa relativament poc vaig penjar en aquest bloc el fet que Travis treien un nou treball. Sembla que ara és temporada alta i els Oasis se'ns afegeixen a la llista de grups que tornen amb nous treballs entre les mans. En el cas dels germans Gallagher el disc es dirà Dig it out your soul i sortirà a la venda el 6 d'Octubre. La carta de presentació d'aquest disc és el tema anomenat The Shock of the Lighting que segueix amb l'estil oasis/macarrilla. Pel que diu la pàgina oficial del grup el nou CD tindrà 11 cançons, que seran aquestes:

Bag It Up

The Turning

Waiting For The Rapture

The Shock Of The Lightning

I’m Outta Time

(Get Off Your) High Horse Lady

Falling Down

To Be Where There’s Life

Ain’t Got Nothin’

The Nature of Reality

Soldier On

Diuen que els Oasis sempre fan lo mateix, però després d'escoltar I'm Outta Time m'estimo més que no canviin massa...

Yugospaña

El passat 18 de Juliol (data si més no significativa) el senyor Alfons López Tena, publicava al diari Público un escrit d'allò més interessant. Sempre s'ha parlat desde la dreta espanyola que les exigències de Catalunya i Euskadi acabaran portan a una balcanització d'Espanya: López Tena, advocat i creador del Cercle d'Estudis Sobiranistes, li ha donat la volta a la truita, i parla d'una balcanització d'Espanya, no per culpa dels nacionalismes perifèrics sinó per culpa de la intolerància del nacionalisme español majoritari. Un article que val la pena reproduir:

En 1986 la Academia Serbia de las Artes y las Ciencias denunciaba que los únicos que no tenían derecho a usar su lengua eran los serbios que vivían en territorios bilingües, reclamaba la primacía de la lengua serbia como lengua común de todos los yugoslavos, atacaba a los ‘particularistas’ como antidemocráticos, y protestaba ante la opresión económica de Serbia por Eslovenia y Croacia.

Desencadenó un proceso de imposición de la mayoría serbia sobre las minorías nacionales que incluyó la limitación y recuperación de las competencias ‘autonómicas’, la supresión de la autonomía, el blindaje de la supremacía serbia, condenas judiciales a los desafectos, agresiones verbales y físicas, y, cuando las naciones minoritarias optaron por la independencia, el ataque militar.

Ya vemos cómo ha concluido: Serbia no ha podido impedir ninguna independencia, se ha estancado económicamente, está aislada internacionalmente, y se debate entre la miseria moral y la pobreza.

Algunos españoles están iniciando este camino y de la actitud agresiva y los insultos han pasado a las amenazas y los incidentes violentos rojigualdos. Son un tigre de papel, sólo conseguirán el colapso de su nación.

Estamos en la Unión Europea y no pueden utilizar ni la violencia militar ni golpes de Estado o legislativos, España tiene demasiado que perder y no puede ganar, ni por las buenas ni por las malas, contra la voluntad democrática de las minorías nacionales. Lo hicieron con Primo de Rivera y Franco, ahora no pueden.

La vida al mar

Falten deu minuts per les 7 del matí i ja se senten els sorolls dels bots. En Miquel ja és al moll i el motor el seu bot, fa estona que està encès preparat per sortir a la mar. Anem amb l'escalenc, així l'anomenem tots al poble, a calar la xarxa que va deixar ahir. L'escalenc havia sigut el vigilant del moll de Palamós durant anys, i ara jubilat es dedica a "pescar i viure".

Sortim del Moll i passem per Cala Margarida ("és una vergonya lo que han fet aquí!!"), la Fosca, Cala Corbs, Castell i fins a Cala Estreta. Pel camí veiem sortir el sol; cau alguna havanera; parlem del Barça, del Palamós, dels "cabrons" que embruten el mar i de la manifestació de l'altre dia a San Sebastian "els policies només van a provocar" diu en Miquel, una frase que delata la seva posició respecte el conflicte basc.

Arribem a Cala Estreta no sense saludar tots els bots i vaixells que fan el mateix que l'Escalenc cada matí, pescar. "Nem a veure si trobem algun Cap Roig...que es paga bé". Recullim la xarxa que en Miquel va deixar ahir i d'ella en surten escorpores, Xinets, xuies, llises, taves, sards, gribes i un cap roig. En total disset quilets de peix. No arriba al moll que ja l'ha venut a en Nani, un altre personatge de Palamós que es dedica a la compra venda de peix al moll. O podria vendre a la gent del poble sense haver de passar per mans intermediaries, però en Miquel s'estima més ser "legal". En tot cas el mercat "negre" de peix, i sobretot de gamba, existeix, ha existit i existirà.

Al tornar a terra ferma, posar el peix a les caixes i fer el millor d'anar a pescar, l'esmorzar. Els pescadors de Palamós ho fan al Cau, i allà comenten com ha anat la jornada entre cigaló i cigaló.

L'escalenc és tota una institució, tant al moll, com al Cau, com a Palamós en general. Seguirà sortint a la mar cada dia, estiu o hivern; fa el que li agrada i es treu un sobresou. En Miquel surt cada dia a pescar tot i estar jubilat, perquè ell no fa de pescador, éll és i morirà sent pescador.

Pròxima parada: Camp Nou

Ahir s'estrenava un "nou" programa al Canal 33, Hat trick Barça, on s'analitzarà cada diumenge l'actualitat del club blaugrana de la mà de Xavi Torres. El programa no varia massa dels anteriors que s'han anat fent durant diverses temporades, i encara menys les cares que duen a terme aquest espai nocturn dedicat al Barça i al futbol en general. Tot i que no sóc gaire amant de Xavi Torres ni de les diferents versions que s'han anat fent d'aquests programes, Hat Trick Barça va començar ahir amb una bona proposta.

Juntament amb el F.C.Barcelona, Hat trick Barça ha engegat una iniciativa anomenada "Pròxima parada: Camp Nou" perquè una de les parades de metro de la nova línia 9 que s'està construint a la ciutat comtal dugui el nom de Camp Nou. La parada en qüestió seria la que es construirà més a prop del camp del Barça i que sembla, de moment, se li ha otorgat el nom de Campus Sud encara que el nom encara no és definitiu i s'admeten propostes dels ciutadans.

En aquesta línia tant el programa de la televisió catalana com el club blaugrana aposten per aquesta iniciativa tenint en compte que en altres ciutats ja existeixen parades de metro com Arsenal a Londres, San Mamés a Bilbao, Santiago Bernabéu a Madrid o Maracaná a Río de Janeiro.

Més enllà del debat de si una televisió pública hauria de promocionar una iniciativa com aquesta, si sou aficionats del Barça o esteu a favor de que la parada de metro més propera al camp del Barça es digui Camp Nou (com seria el més normal) podeu donar el vostre recolzament a: www.elsesports.cat.

Estelada

Avui se celebra la Diada Nacional de Catalunya, i aprofitant aquest esdeveniment ja fa mesos que es va engegar una iniciativa d'allò més encertada. La comissió 100 anys d'estelada va proposar que, en motiu dels cent anys de la bandera independentista (en realitat en té noranta però bueno) i sobretot, degut al context històric i polític amb què es troba Catalunya actualment; es poses una estelada a tots els Ajuntaments de Catalunya. La iniciativa ha tingut força èxit i l'estelada s'acabarà penjant en les cases consistorials de 122 poblacions, 10 de les quals capitals de comarca i fins i tot una capital de província, Girona.

Al meu poble, Palamós, aquesta iniciativa la va portar al plè Esquerra Republicana de Catalunya i evidentment, l'equip de govern encapçalat pel PSC-PSOE no va acceptar la proposta. Les seves raons: no és una bandera representativa de tota la població. La resposta del govern pot semblar correcta o no, però si més no, no costava gens, ni que fos per una vegada a la vida, isar la bandera estelada a l'Ajuntament de Palamós, ni que sigui a mode d'homenatge i celebració d'aquests cent anys. Al final es penjarà, segons l'Ajuntament, a un lloc concret de la vila, però no serà a un lloc significatiu.

Després de meditar molt (poc) em pregunto si realment la senyera, que sí estarà i està penjada a l'Ajuntament, és representativa de tota la població de Palamós. Gent que celebra la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa o gent que no parla català desde fa segles i a sobre encara se'n fot del nostra idioma està representada dins la senyera?? No fotem.

Tot això no deixa de ser un motiu més per a sentir-me encara menys orgullós del meu poble. Un poble que abans era un poble tradicional, de pescadors, que tothom es coneixia. Un poble que celebrava un concert abans de la Diada. Un poble on els joves es movien, tenien iniciatives i a més aquestes eren recolzades. Ara els mateixos catalans posem traves a la nostra cultura. No n'apendrem mai. O potser si, però ja serà massa tard.