Tot venut...molt per apendre

Veure per creure. Aquesta setmana que el Barça de Guardiola aconseguia la quadradura del cercle guanyant tots els títols que ha disputat aquest 2009, la premsa de Madrid parlava del 6 a 0 del Madrid al Saragossa i de Cristiano Ronaldo. El portuguès era portada d'As i Marca i l'equip blaugrana ocupava un quadradet petit amb una fotografia dels jugadors mantejant a Guardiola. Que jo sàpiga, quan Usain Bolt aconsegueix el rècord dels 100 metres o Espanya guanya una Eurocopa la gesta ocupa, no només la portada de tots els diaris, sinó també centímetres i centímetres de pàgines a l'interior!.

El Barça ha aconseguit aquest any el que cap equip de la terra en tota la història no havia aconseguit. 6 títols de 6 possibles. Tots els diaris i diaris digitals se n'han fet ressó de la gesta. Sigui del país que sigui tots els mitjans s'han desfet en elogis cap a l'equip de Guardiola, no només per haver guanyat tot el que han guanyat sinó per la forma. I això també s'ha traduït en premis individuals tant a Messi com a Xavi i Iniesta.

Però a Madrid en canvi només tenen ulls per Cristiano Ronaldo. A Madrid parlen del gol del portuguès (fill de puta és...) contra el Porto (quan encara jugava a Manchester). A Madrid parlen del segon lloc en el FIFA world player de Cristiano. En definitiva tot és Cristiano. Passa la història davant teu i la deixes passar. No la mires. Però no haviem quedat que el Barça era un equip espanyol i a la resta de l'estat s'alegren de les gestes del club blaugrana? Marca i As vènen molt gràcies a aquest talibanisme madridista, però això diu bastant d'aquests diaris. Tot venut...molt per apendre.

El somni d'Alicia

La difícil situació econòmica, social, i sobretot política, que travessa Catalunya fa preveure unes eleccions amb una duríssima campanya electoral. De fet, tots els partits ja han posat en marxa les seves maquinaries de cara als comicis del 2010. L'altre dia Alicia Sánchez Camacho, líder del Partit Popular i única dona candidata fins al moment, va visitar la facultat de comunicació de la UPF i ja alertava que en aquestes eleccions els catalans s’hi juguen molt. La cap dels populars creu que hi ha hagut massa errors en el sí del tripartit i que és impossible que el poble català li torni a donar la vareta de comandament del país als tres partits que han governat Catalunya en els últims set anys. Així que ella i el seus es presenten com una de les alternatives.

Sánchez Camacho està decidida a ser clau. Té un somni: Vol un canvi a Catalunya i vol el seu partit al govern. I ho diu conscient del poc suport electoral que té, i tot i el linxament mediàtic a la que, segons ella, ha estat sotmesa el Partit Popular. Potser veure els últims esdeveniments on un partit minoritari com ICV ha condicionat una llei tant important com és la de successions, dona ales a la dirigent popular.

En l’actual panorama polític català no es pot descartar res. El somni d’Alicia es podria fer realitat, ja que veure el PP al Palau de la Generalitat els pròxims quatre anys no seria impossible. La líder del Partit Popular ja va anunciar que aquest cop els seus vots no sortirien gratis com en l’última legislatura de Pujol. Està decidida a entrar al govern i no creu en antigues promeses, ni declaracions ni en firmes i notaris. Però Sánchez Camacho oblida el mal son dels catalans. El recurs del seu partit contra l’Estatut al Tribunal Constitucional, una sentència que tothom espera, que s’ha convertit en una espècie de malaltia que els catalans arrosseguen des de fa 3 anys i que sembla que tot i curar-se en quedaran seqüèl•les. Per molt que la líder del PP insisteixi en que no són els únics que estan en contra el nou Estatut.

El cert és que des de l’aparició de Sánchez Camacho al capdamunt del PP català el discurs del partit s’ha suavitzat. Fins i tot Rajoy ha visitat un parell de vegades Catalunya. Però el català “emprenyat” no oblida. No n’hi ha prou en fer visites i parlar meravelles del principat i des Madrid anar contra la cultura, la llengua i el sentiment català. El viatge cap a la centralitat és alguna cosa més que somriures i paraules per convèncer. Com diem a Catalunya no pot ser que mentre uns parlin de naps, els altres parlin de cols.

Alicia, no somiïs que et poden despertar!

Mourinho traductor!!!

Avui més que mai: Mourinho traductor (i fill de puta)!!!

La número 1

En aquest món hi ha massa gent que està en vida.
Aquesta és la número 1 a la meva llista.
Cal que mori.

Resum de la setmana

M'ha agradat: els 4 dies a Palamós.
No m'ha agradat: que el Palamós perdés contra el Castefa.

M'ha agradat: anar de pesca.
No m'ha agradat: que si hagi d'anar tant aviat.

M'ha agradat: el blog de Jair Domínguez. Estic enganxat.
N0 m'ha agradat: Els socialistes.

M'ha agradat: Dormir molt.
No m'ha agradat: Els anònims.

M'ha agradat: Sopar de classe.
No m'ha agradat: Ser l'home del temps.

Resultats de l'enquesta

Aquesta setmana l'enquesta denota dues coses: O la pena de mort per punts és molt bona idea o sota l'anonimat surten les persones reals.

Jo personalment crec que és una bona idea. Ens evitariem els discursos hipòcrites dels que hi estan en contra. "És que tothom té dret a rehabilitar-se" "És que a vegades els jutges s'equivoquen". Aquestes frases pijo-progrés de votant d'iniciativa queden invalidades amb l'adopció dels punts. I és que el jutge no es pot equivocar dos o tres cops. I a més, la persona té dret a rehabilitar-se, a canviar, i si al final agota els punts...és que és curt. I per tant, mereix la mort.

És un tema escabrós, ho reconec, però d'onze vots set hi estaven a favor i tres en contra. És cert que no hi havia la opció d'absternir-se o votar el clàssic "no sabe/no contesta" però això en aquest bloc no existeix. Qui no es mulla o diu NS/NC mereix la mort...per punts ésclar.

Gran foto

Hola. Et torbes aquests dos tius pel carrer...què fas?

Murs per tirar

Avui que fa 20 anys de la caiguda del mur de Berlin (si vols veure fotos de Life clicka aquí) repassem altres murs que han de caure:

1. Cisjordània: és se'ns dubte el mur més vergonyós de l'actualitat. Fet pel govern d'Israel "com a mesura de seguretat" aïlla Cisjordania, inclós divideix pobles i families, i a sobre encara arrenca territoris al poble palestí.

2. Estats Units i Mèxic: L'allau d'immigrants indocumentats que passaven de Mèxic als Estats Units va "obligar" al govern de Bill Clinton va construir un mur a la frontera entre els dos països on han mort 5.600 persones.

3. Irlanda del Nord: Tot i que el conflicte nord-irlandès sembla haver acabat encara queden ferides en forma de murs en diferents ciutats o barris de l'Ulster. Belfast o Derry, entre molts altres, tenen el que es va anomenar "linies de pau".

4. Corea del Nord i Corea del Sur: Una franja de 250 kilometres de llarg separen les dues coreas....que encara ara, després del final de la guerra entre elles dues el 1953, no tenen cap tipus de relació.

5. Chipre: Un mur divideix la capital de la illa, Nicosia, en dos. Una és la part grega, l'anomenada Republica de Chipre; l'altre la part turca, la Republica turca del nord de Chipre. Les dues parts, la grega i la turca evidentment: s'odien.

Resum de la setmana

M'ha agradat: Pictures of Lily

No m'ha agradat: Gràcia, cada dia més bruta i més merda caminant sobre dos potes.

M'ha agradat: El Barça de la segona part...

No m'ha agradat: ...la rasca de la primera part.

M'ha agradat: L'exposició fotogràfica d'en Centelles i de nous talents al Santa Mònica.

No m'ha agradat: No anar més sovint a aquestes coses.

M'ha agradat: Sergi Roberto fent tres gols i sortint a tots els mitjans.

No m'ha agradat: que els gols siguin amb Espanya.

M'ha agradat: El gràfic (i tots els escrits de Rafael Poch) sobre del mur de Berlín d'avui a La Vanguardia.

No m'ha agradat: Els de Oxfam/Metges sense Fronteres/Unicef que estan sempre a la parada de Fontana. Caldrà dedicar-li un post.

M'ha agradat: Tiramisú de Limón i la combinació entre Sabina i Pereza.

No m'ha agradat: Saber tots els càrrecs que té la dona d'en Montilla. Una vegada més: Lamentable.

M'ha agradat: La música del xino que estic escoltant ara mateix. Em quedaré adormit.

No m'ha agradat: Les continues goteres que hi ha al metro. Quan plogui serà la hostia...o morirem tots!

Per relaxar-se

En el món que vivim la nostra vida sol ser estressant. Molts tenim pocs moments per relaxar-nos i més, els que vivim a la ciutat. Alguns fins i tot no poden dormir. Si ets d'aquests que no pot relaxar-se amb res, que està fart de cotxes o simplement voldria sentir-se en el seu menjador com si fos al mig del bosc soundsleeping.com és la vostra pàgina.

En aquesta web tenim un panell en el què podem escollir sorolls de la naturalesa. Podem triar la intensitat amb els que els volem escoltar i fins i tot podem combinar els diferents sorolls. El ventall d'efectes és bastant ample, hi tenim l'efecte de grills, d'aigua, de trons o del foc.

Si voleu relaxar-vos en un món que no para quiet, si voleu passar les vostres estones mortes, si voleu dormir i no podeu, o simplement si sou molt curiosos proveu amb aquesta pàgina. Clickeu aquí.

Separar el gra de la palla

L'anterior post preguntava qui era el seu autor perquè sovint, o gairebé sempre, fem prejudicis en tots els aspectes de la vida. I la lectura no n'és una excepció.

El text, anomenat l'Alba, és d'una qualitat més que notable. Si més no digne, molt digne. Qualsevol lector es pot sentir traslladat a aquell moment del dia que és l'alba. Qualsevol lector s'hi pot identificar. El cas és que el text és de Salvador Sostres. Hi es clar. Segur que ara ja has canviat d'opinió respecte al relat. Perquè associem aquest escritor a un burgès, despota, sionista, feixista, etc...i això, aquests judicis no ens deixen veure com de fantàstic és aquest escriptor. No veiem, no llegim, més enllà. No separem la persona del personatge. Els insults de la obra. No separem la pela del fruit i ens perdem un dels grans autors que té aquest país.

A més, cal destacar l'enorme producció d'aquest bon (o mal) home, i és que en Sostres escriu cada dia, repeteixo cada dia, diferents articles. Escriu el seu Llir entre cards al diari Avui. Però escriu més articles sobre el què pensa o el que li passa al seu blog. Proveu d'escriure cada dia alguna cosa...veureu com al quart dia ja no sabeu què dir.

Desde aquí convido a tothom a fer l'acte de "masoquisme", catalanisme, despotisme, antisocialisme i demés "ismes" haguts i per haver. Però sobretot us convido a llegir-lo. http://www.salvadorsostres.com/

Saber escriure

M'assec al sofà i a la dreta em queda el finestral de la terrassa i tot és fosc d'una foscor que ja té contraccions i els primers espasmes d'alba. Molt tímids, al principi, però a mesura que avanci l'article, al fons el cel s'anirà tenyint de taronja i groc. És a punt de néixer el sol.

De vegades no tenim res més per continuar creient en l'esperança. Només això: la certesa que vindrà una alba, i una altra. Són moments de tanta emoció que pots per fi deixar de pensar en el que et neguiteja i no et permet de viure amb normalitat. A poc a poc es va esvaint la fosca i algunes finestres s'il·luminen perquè les famílies ja es lleven. Avui podria ser el començament de la resta dels dies que ens queden. Em fa sentir bé escriure frases com aquesta. Convocar la meravella. Finalment m'aixeco del sofà perquè em fan mal les cervicals d'aquesta postura tan incòmoda i m'instal·lo a la taula de la sala. Si hi ha les estovalles posades, les enretiro perquè l'Anna opina que és una porcada posar l'ordinador damunt d'allà on després haurem de menjar. No és que jo no ho opini. És que no hi havia pensat mai, ni hi penso ara. Ni he tingut mai idees, ni vull tenir-les ara, sobre aquests afers. Simplement obeeixo, el matrimoni és, també, delegar.

De lluny i perfilades per la incipient llum groguenca, les grues de la Sagrada Família semblen helicòpters futuristes vigilant-la, a joc amb l'estètica del temple. A mesura que la claror avança, l'escena i jo perdem la intimitat. Torna l'angoixa i tot allò en què cal pensar. Els drames amb la seva dimensió dramàtica, la incertesa i el cansat horitzó de solucions tan llunyanes. Em sento vell. Tenia molta més força fa uns anys. El nou dia ja és aquí. Belluga. Respira. Batega. Plora massa. Pesa una barbaritat. És mascle i es dirà Esperar.


Us ha agradat aquest text? Sabrieu dir de qui és aquest text?

Pena de mort per punts ja!!!

L'altre dia amb les dues persones més sensates que conec vam conversar de tot (amb tot el que això comporta) i va sortir el tema de la pena de mort. Després de molt delibarar vam arribar a la conclusió que s'hauria d'instaurar...però per punts.

M'explicaré: La confiança amb el poder judicial està minvant a marxes forçades entre la població catalana i espanyola. Tots a la conversa hi estavem a favor, (uns més radicals que els altres) un com a pare de familia i els altres com a ciutadans de bé, no ens entra al cap que la justicia perdoni o tracti "bé" a violadors, paderastes o assassins; no podem tolerar que a un violador se li redueixi la pena o abandoni la pressó i reincideixi (quan tothom sabia que passaria). O no podem entendre casos com el de Mari Luz, intol·lerable i impossible en qualsevol país del món civilitzat.

El cas és que condemnar a mort a algú que roba o estafa seria exagerat però acumular certs punts segons el delicte no em semblaria malament. Seria com el carnet de conduir el que arribi a 12...injecció. Com hem dit hi hauria diferent puntuació segons el delicte posem pel cas: el robatori seria entre 3 i 6 segons la quantitat i el valor del furt (per Millet potser serien 7 punts), assassinat i violació entre 7 i 12. Alguna cosa així...faltaria crear un comitè de "savis". Au aquí ho deixo, sé que sona una mica cafre però d'aquesta manera el que arribi a 12 punts és que realment mereix la mort per delinqüent i per retrassat.

P.D: Au ja podeu dir que no esteu a favor de la pena de mort i que sóc un fatxa i tal i qual...

Odio la Coixet!

Avui m'he trobat aquesta tia (Isabel Coixet) per Gràcia.
Ho veieu com el món és odiós!!??

Resum de la setmana

M'ha agradat: L'entrevista (curta) a Jonathan Dos Santos.
No m'ha agradat: El Mini...cau a trossos.

M'ha agradat: La victòria del Palamós...
No m'ha agradat: No ser al camp per veure-la.

M'ha agradat: Els corruptes a la presó.
No m'ha agradat: La imatge dels corruptes emmanillats. No cal.

M'ha agradat: Sopar de cumple amb els de la uni (d'història)
No m'ha agradat: la ressaca de l'endemà.

M'ha agradat: Eliseo Bayo...un grande.
No m'ha agradat: haver-me de tragar el primer semestre del 1971 de la revista Desino.

M'ha agradat: l'article sobre els fastucs d'en Salvador Sostres.
No m'ha agradat: La retirada definitiva de Henrik Larsson.

M'ha agradat: Les morts al Pakistan...mès feina pels periodistes!
No m'ha agradat: el tema de vacances d'hivern i les tonteries aquestes.

Gràcies Henrik

Aquest home no podia deixar de tenir un raconet en aquest blog.

Gràcies Henrik. Encara et recordo amb les rastes al Feyenoord. Et vaig seguir allà i al Celtic on vas ser més que una llegenda. On eres el Rei de Reis. Vas abandonar Glasgow, casa teva, per venir a Barcelona. Al Barça. Aquí vas deixar empremta i guanyar una Champions. La de París on vas ser clau. He viatjat a Glasgow dos cops. La primera tu tornaves i ha estat lo millor que he vist mai en un camp de futbol. Mai oblidaré com et van rebre. Com et cantaven. Brutal.

Només puc dir-te: Gràcies. Mil cops.

Resultats de l'enquesta

Un total de nou persones han anat a caçar/buscar/recollir bolets algun cop a la vida. Amb el seu cistell, camisa de quadros i xiruques me'ls imagino pels boscos de Catalunya fent malbé el paisatge i sent odiats pels autòctons...

Tot i que pensava que això d'anar a buscar bolets estava a l'altura d'anar a Montserrat o al Camp Nou sorprenentment veig que tres dels visitants no han anat a buscar bolets. Tranquils algun dia us arribarà el moment de fer pàtria, llavors descobrireu que no en trobeu cap. Comenceu a odiar els bolets i la naturalesa. Comenceu a pensar que per trobar aquells cistells que es veuen a caçadors de bolets s'ha de tenir un màster, i finalment, abandonareu a no ser que tingueu una mentalitat de ferro. O sigui, agafeu un bon llibre i estalvieu-vos d'anar-ne a buscar. Us fareu un favor a vosaltres mateixos.

Jugar a ser Millet

La cosa no podia tardar. Si Millet és protagonista de televisions, ràdios i diaris tard o d'hora havia d'arribar a altres camps. I finalment l'home que ha estafat aproximadament uns 20 milions d'euros (milió amunt milió avall) ja ha arribat als videojocs.

El joc no és que sigui una meravella gràfica ni de jugabilitat. Però té gràcia. Amb el Palau de fons has d'aconseguir tants bitllets de cinc cents com puguis tot i que hi ha diferents mossos que vigilen. Al aconseguir la Creu de Sant Jordi el Mosso es quadrarà i tindràs immunitat durant uns segons per seguir robant els diners del Palau. Vinga endavant converteix-te en un dels estafadors més grans del país...possiblement d'aquí uns dies algun alcalde et passi al davant...

Tal dia com avui

Avui és 28 d'Octubre i tal dia com avui de fa 26 anys naixia un servidor. Encuriosit, m'he dedicat a buscar quines altres coses importants, a part del meu naixement, han passat en aquest dia al llarg de la història. Per exemple:

El 1848 s'inaugura la primera línia de tren d'Espanya que com sabeu era de Barcelona a Mataró (va per tu Cugat).

El 1886 el president dels Estats Units, Grover Cleveland inaugurava l'Estatua de la Llibertat, un regal de França.

El 1892 Emile Reynauld crea els dibuixos animats.

El 1900 Angel Rodriguez i uns quants estudiants més creen l'Espanyol.

El 1918 es crea Checoslovaquia, zona escindida de l'antic imperi austrohungarès.

El 1922 Benito Mussolini fa la Marxa sobre Roma, dos dies després serà nombrat primer ministre d'Italia.

El 1956 a Espanya s'inicien les emissions de Televisió Espanyola.

El 1958 Angelo Giuseppe Roncali és nombrat Papa amb el nom de Joan XXIII.
El 1962 la Unió Sovietica retira els míssils de Cuba i Estats Units retira la intenció d'envaïr l'illa.

El 1993 Boris Ieltsin decreta la propietat privada a Russia.

Com veieu no és un dia que hagin passat poques coses. També m'he motivat a descobrir quins personatges com jo han nascut un 28 d'Octubre...uns grandes!

Erasme de Rotterdam (famós per les seves beques) el 1467.
Cannaletto, artista italià, el 1697.
Ramón Maria del Valle Inclán el 1866.
Francis Bacon (famós per els seus quadres i la seva carn) el 1909.
Bernie Ecclestone el 1930.
Garrincha (aquest si que m'ha molat) el 1933.
Concha Garcia Campoy, periodista, el 1958.
Eros Ramazzotti el 1963.
Julia Roberts el 1967.
Ben Harper el 1969.
Alan Smith (futbolista i alcoholic) el 1980.
Milan Baros (futbolista txec i dolent) el 1981.

Jordi Hereu fomenta l'odi

En el camí cap a les eleccions, l'Ajuntament de Barcelona anuncia que la ciutat tindrà 270 públics per connectar-se a internet. Segons el consistori, unes 18.000 persones ja ho han fet en els diferents punts que té la ciutat. Sabent això, que l'Ajuntament habilitava espais oberts amb internet, vaig sortir a la plaça Rius i Taulet ( i no Plaça de la Vila) amb el meu ordinador. Sorpresa. Hi ha internet però només pots entrar a la pàgina de l'Ajuntament. O sigui que a la merda lo de "navegar".

Hi torno un altre dia, no fos cas que allò fos un error de connexió o alguna hostia d'aquestes d'informatics frikis. Res. Ara però no em deixa ni entrar a la pàgina oficial del consitori.

Total: Una altra farsa preelectoral. Una merda envolcallada amb discurs i nota de premsa. Una mentida com qualsevol altre d'aquest Ajuntament corrupte i d'aquest alcalde que bruteja. Si us plau no us creieu res de lo que us diuen...tret de si us ho dic jo.

Jordi Hereu fomentes l'odi!

Històries de la puta carrera

Hi ha vegades que el món s'empenya a donar-te la raó en coses que tu mateix creus que no hauries de pensar.

Estic a una sala d'ordinadors escrivint el Resum de la setmana i a la fila del davant i tinc dos grups d'alumnes de no se quina carrera. Cap d'ells parla el català i d'aquí una dedicatoria de No m'ha agradat.

Normalment m'indigno quan sento gent que parla el castellà sense cap interrupció del català. Però realment parlar castellà tampoc importa perquè hi ha gent que parla castellà que és ben digna. Parlo de la gent que va venir fa uns anys gent humil, treballadora. En definitiva gent educada i agraida.

Total que fins al moment la meva indignació diguem que era mínima. Però aquests grupets comencen a cridar. De punta a punta de classe. Fent comentaris (que evidentment s'acosten a la ratlla de qualsevol retrassat mental) i molestant a l'altre gent. La única noia dels dos grups fa el famós so amb la boca que indica silenci. I jo faig que si amb el cap. Ella em veu. Li diu al seu company que el noi de darrera vol silenci (o si més no que callin). I el seu company deixa anar un fluix "que se vaya a la biblioteca". Llavors és quan s'acaba de confirmar que el món em dona la raó quan penso coses que no he de pensar. I és clar...no em callo. Li dic (en català) que una cosa és parlar i l'altre és cridar. Éll no es gira. Jo hi torno i afegeixo: "i quan vulguis m'ho dius a mi i no a la teva companya". El noi calla.

I res. Decideixo escriure aquí la història del futurs publicitaris...comunicadors...publicistes...de les afores de Barcelona que han superat els seus pares i avis en estudis. Però no en educació ni dignitat.


P.D: Espero comentaris diguent que sóc un fatxa o algo per l'estil.

Resum de la setmana

M'ha agradat: La victòria del Barça...desde la zona de premsa del Camp Nou...
No m'ha agradat: ...que hi hagi gent que encara digui "Valdés no és porter pel Barça!"

M'ha agradat: Anar en bici per Palamós.
No m'ha agradat: haver d'aguantar els rotllos del meu barber

M'ha agradat: Escoltar la Segona Hora de Rac1.
No m'ha agradat: com puja la utilització del castellà a la facultat de comunicació de la UPF. És difícil anar a una classe d'ordinadors i sentir gent que parli en català.

M'ha agradat: Aquesta notícia...
No m'ha agradat: ...aquesta altre.

M'ha agradat: El tema de les corbates.
No m'ha agradat: la farsa que comença a ser la carrera de periodisme.

M'ha agradat: Valentino molt gran...com sempre...
No m'ha agradat: Pedrosa lamentable...com sempre...

Nusos de corbata a la xarxa

Segurament us heu trobat algun dia amb que heu d'anar a algun casament, bateig o comunió. Més enllà de lo agradables que puguin ser alguns d'aquests actes i de les ganes que tingueu d'anar-hi sempre, sempre cal anar-hi modat. I és aquí quan sorgeix l'etern dilema per a molts homes: com es fa el nus de la corbata? Els que han anat a l'escola privada i d'uniforme no tenen aquest problema, però el 90 per cent dels homes d'aquest país si.

Per això un gran il·luminat va crear Nudo-de-corbata.com on explica amb text, i sobretot gràficament, com es fan els nusos de la corbata. I dic els nusos perquè a la pàgina ens ensenyen fins a 6 tipus de nusos: el Windsor, el petit, el creuat... I si sou xinesos tranquils que amb el vostre idioma també us ho expliquen, ho fan amb fins amb 8 idiomes diferents. Se'ns dubte una pàgina que salvarà el dia a molts habitants de la terra...

Celebració

Targeta i tot el que vulguis...però la celebració és genial.

Resultats de l'enquesta

Ja tenim veredicte respecte a per què plou els caps de setmana. L'audiència d'aquest bloc creu fermament, 4 vots, que és culpa d'en Jaume Roures. Pel que sembla tot seria un complot de l'empresari català perquè ens quedessim a casa, miressim més futbol i a la llarga, comprar Gol TV. La veritat és que no m'extranyaria gents perquè si algú pot fer ploure en aquest país no és ni el rei, ni ZP, ni en Rouco Varela. És només en Jaume Roures i en Tatxo Benet.

D'altres creuen que Déu ens odia. Si estiguessim en uns altres temps aquests dos que han votat aquesta opció ja estarien a la foguera juntament amb mi per haver posat aquesta opció...però per sort estem a la era d'internet. Dos votants també creuen que és culpa de TV3 que vol explotar la imatge de Tomàs Molina...que crec que ja està de per si prou explotada...

Les opcions de que és un complot dels homes del temps i que a Déu li agrada la pluja han obtingut un vot cada un. La veritat és que no estan desencaminats els que han votat per aquestes dues opcions. La primera es totalment factible ja que els homes del temps quan plou tenen un somriure d'orella a orella. Els hi encanta. La segona també podria ser. A Déu li encanta la pluja, entre altres coses perquè viu al cel, sobre els núvols i tant li fot si plou o no. Al llarg de la Història hem vist que Déu ni s'ha mullat ni és mullarà mai.

Raons per no creure en la democràcia (VII)

Resum de la setmana

M'ha agradat: anar a Mestalla.

No m'ha agradat: València i els valencians.

M'ha agradat: Tot el disc nou de Sidonie.

No m'ha agradat: Anar apretat al metro. Aquesta setmana hi he anat més d'un cop.

M'ha agradat: que arribi la fred.

No m'ha agradat: l'airet que comença a passar per l'habitació.

M'ha agradat: Les birretes d'entre setmana amb bona companyia.

No m'ha agradat: que no hi hagi entrades per veure Pereza al Palau.

M'ha agradat: Les parades de Valdés. Serviran per fer callar boques.

No m'ha agradat: La derrota del Palamós...altre cop.

M'ha agradat: La reacció de Maradona. Els periodistes es desfoguen cada dia, ell només un sol dia i li han dit de tot.

No m'ha agradat: que no rectifiqués...i que Argentina finalment es classifiqués.

M'ha agradat: Que en Bojan ja s'afaita...

No m'ha agradat: que segueix fent la mateixa cara de pena que el primer dia.

Cap de setmana a la capital del Túria

Arribem a València i està tot ple de valencians. O sigui, tothom parla en castellà o com a molt, en valencià. El camp, Mestalla, és gran, molt gran, casi tant com lleig. Desde fora és lamentable. Curiosament està situat a la Avenida Cataluña cosa que no deixa de fer-me certa gràcia a l'arribar-hi. Hi anem amb temps. Dos hores abans de partit però ja no hi ha lloc per aparcar. És que no hi ha cap parking aprop! Tothom aparca on vol. A sobre la vorera, en doble fila, davant dels contenidors. Perfecte...després de mitja horeta llarga trobem un lloc. Anem a un bar a menjar algo i evitem parlar. Els catalans no som massa benvinguts. Arriba l'autobus del Barça a Mestalla i els crits de "Puta Barça i puta Catalunya!" es multipliquen...això si...tots fan fotos...

Ja a dins el camp veig que és un camp antic, vell i poc decorat. Les seves "entranyes" són desagradables, però no ho arreglaran perquè ja s'està construint un camp nou, que per cert, s'ha quedat a mig construir per falta de diners. Mestalla està a anys llum d'un camp com el del Barça pel que fa a infraestructures i comoditats tant pels aficonats com pels mitjans de comunicació.

Seiem al gol. Aconseguim el full de prensa i Villa no juga. Darrera nostre dos nois volen saber si juga l'asturià. Un d'ells em diu: "perdona me dejas ver las aliniaciones? Jo li responc que si. L'altre també m'ho demana però el primer em diu: "no a el no se la enseñes que es catalán!". Jo em vull morir.

El gol prepara una blavera que fa mitja por. Hi ha tantes ganes d'ensenyar-la davant l'equip català que es trenca abans que surtin els dos equips. Millor penso.

Durant el partit tinc el típic home que entre setmana té tots els mals, però quan arriba a Mestalla es transforma. Insulta a tots els jugadors que van de blaugrana. Se'n recorda de la mare d'Andrés Iniesta varies vegades. El manxec no li fa ni cas evidentment. Però insultar a Iniesta té delicte. I amb ell una bona munió de aficionats. S'ha de dir que l'home ho fa en valencià...

Un altre noi de per allà s'ha obsessionat amb Dani Alves. Li crida "Chulo" fins a borrar la paraula del diccionari. Perd el nord. Està histèric. Valdés i Piqué també reben de tota aquella grada. El Barça no juga el millor partit i penso que si marca el València ens mataran. Al final ni uns ni altres.

Zona mixta, stand up a la ciutat de les arts i les ciències de València (brutal per cert) i a dormir. Avui 3 horetes de cotxe. Si Déu em dona salut espero tornar només a València per veure futbol.

Les 5 raons

Argentina finalment s'ha classificat pel Mundial de Sudàfrica de l'any que ve. Però jo què voleu que us digui, no volia que hi anés. I per varies raons:

1. Argentina jugava (i juga) fatal.

2. Després del Mundial Messi estarà fos. Serà el seu pitjor any amb el Barça...ja veureu.

3. Perquè s'allarga el mite de Maradona. I realment no en té ni idea d'entrenar.

4. Perquè un jugador com Forlan i un país com Uruguay s'ho mereixen i ara hauran de fer la repesca.

5. Perquè venen aquí i ens treuen les dones!!

"Oju" amb la Nebrera!

Montserrat Nebrera es planteja marxar del PP. I això ja no sé si és bo o és dolent.

És bo perquè aquesta senyora, a part d'estar de molt bon veure, és una de les persones més preparades de la política catalana. Un actiu que té el Partit Popular que amb l'arribada de la Camacho al capdavant del partit a Catalunya va quedar en tercer pla i la Nebrera ja s'ensumava que no aniria a les llistes per les eleccions de l'any que ve. No vol ser "cola de león".

També seria bo perquè aquesta senyora farà un partit amb cap i peus. Un partit liberal (o sigui de dretes) però no condicionat per Madrid i per tant, un partit que restarà votants al Partit Popular i Convergència. I això és bo per Catalunya, un partit seriós després de tot el que està passant al nostre país. A més, la dreta es dividirà (encara que sigui per una vegada a la vida).

Dolent pel què deiem: aquesta dona farà un partit amb cap i peus. Un partit sòlid i amb les idees clares. Un reflex del què és ella, i això, seria "perillós" per l'esquerra i el nacionalisme català. La segona raó pel qual pot ser dolent és perquè s'afegiria un partit més al ja complicat mapa polític català. A part del partit de la Nebrera presumiblament s'hi afegiria Reagrupament, Plataforma per Catalunya i fins i tot, sembla que Ariel Santamaria (l'Elvis de Reus) es planteja portar les seves estrafolaries idees a nivell nacional. Aquests s'afegirien als ja tradicionals CiU, PSC, ICV, ERC, PP i Ciutadans.

Entre tots faran un mapa de catalunya amb un total de 10 partits amb opcions més o menys reals d'entrar al Parlament de Catalunya. Un fet que només pot passar en un petit país que es diu Catalunya on el poble cada cop està més cremat amb la política però al contrari del què passaria en un altre país del món, aquí el país es multiplica. I després diran que no som diferents...

Resum de la setmana

M'ha agradat: cap de setmana lliure.
No m'ha agradat: No haver fet feina.

M'ha agradat: Tarda de dilluns al xiringuito sota el solet.
No m'ha agradat: Cas Gurtel.

M'ha agradat: BAires.
No m'ha agradat: Cas Millet.

M'ha agradat: La presentació de Look at Això!
No m'ha agradat (massa): El FIFA 10.

M'ha agradat: Tornar a tocar la guitarra.
No m'ha agradat: saber que he perdut facultats...

M'ha agradat: "Recuperar" el meu Ipod.
No m'ha agradat: La derrota del Palamós contra l'Hospi.

Noticies de cap de setmana

Avui som diumenge a un dia per el dia de la hispanitat no podia faltar aquesta noticia

Jo ja fa temps que ho dic. Sempre els agafen en cap de setmana...

69 anys del naixement de Lennon

Tal dia com avui de l'any 1940 naixia a Liverpool John Lennon.
Ja sé que a la meitat de vosaltres us importa una puta merda. Però a l'altre meitat potser no.

Raons per no creure en la democràcia (VI)

Tortures o què li faries a la persona que més odies

Sempre s'ha de parlar una mica de tot així que avui amb alguns companys de classe hem parlat, d'un tema tant suggerent com és, la tortura. El tema ha donat molt de joc i, evidentment, han sortit els grans clàssics. La famosa tortura xina de la gota al cap, empalar a una persona, la piramide que t'esgarrava l'annus o la figa i evidentment, la foguera. Tots ells comentats de sobra.

Intrigat m'he informat sobre el tema i cal dir que la cultura xina, els romans (Jesús ens podria explicar quatre coses), els espanyols o l'imperi britànic són grans exemples de imaginació quan es tracta de torturar i allargar el camí cap a la mort. La veritat és que després d'un breu repàs sobre l'apassionant món de la tortura no m'he atrevit a fer un ranking. En poso però unes quantes:


5. El cep xinès

Era un instrument de tortura d'origen xinès, consistent en una caixa, generalment de fusta, on es col·locaven els peus de la víctima, els quals eren, a través d'una maneta i utilitzant els principis bàsics de la premsa i el cargol, premuts pel botxí. El dolor de la víctima era gradual, començant per una lleugera pressió al peu fins a convertir-se en un dolor insuportable acompanyat de la trituració dels ossos del peu.

4. La pera
Amb la tortura de la Pera marxem cap Europa. Era un càstig que consistia en introduir per l'anus o la vagina (parts bastant donades a la tortura) depenguent de si eren home o dona, un objecte amb forma de pera. Es girava una manivella que anava obrint l'objecte al teu interior causant un dolor insoportable. Cal afegir que a part d'això la pera tenia a la punta unes punxes que es clavaven al teu interior.

3. La doncella de ferro:


L'Edat Mitjana ha estat una de les èpoques on més s'ha despreciat els drets humans. De fet la paraula drets podriem dir que no va sortir mai de la boca de ningú. La doncella de ferro es tractava d'un sarcofag amb l'interior ple de punxes, estratègicament col·locades per no causar la mort. Les seves punxes afilades es clavaven a les parts més toves del cos però no als punts vitals així que el patiment i la agonia es feien llaaaaargs.

Nota de l'autor: la doncella de ferro a part de foradar parts com hombros o abdomen foradava els ulls.

2. Disparar un canó

Aquesta m'ha agradat. Senzilla però eficaç. Típica pràctica de l'exèrcit britànic. Per què complicar-se? Es lligava al condemnat a la boca del canó i a continuació es disparava. Sensacional!

1. Execució mitjançant un cavall

Els xinesos com hem dit són grans experts en la matèria. Es veu que s'ha trobat un grabat que data d'entre el 25 aC i el 100 aC. En ell es veu com uns eunucs es disposen a executar una dona per traició sexual ni més ni menys que a l'Emperador. Que en què consistia la execució? En que un caball la violava. La dona evidentment moria de les hemorragies i lesions internes.

En fi estimat lector, ja pots anar pensant la persona a la que li aplicaries alguna d'aquestes 5 tortures...si és que no ho has fet ja...

Nota de l'autor: És possible que hi hagi més post sobre el tema...

Tecnologia Política

Aquesta setmana en motiu del debat de política general del Parlament de Catalunya hem assistit a un parell de casos on els polítics han pixat fora de test. Curiosament aquestes pixades han tingut a veure amb els telèfons mòvils.

El primer va ser el diari Público que enxampava a Joan Bosch (ICV) rebent un sms de Joan Saura, conseller d'Interior i Participació Ciutadana, dient que el discurs de Montilla era "un tostón!". El segon cas el va protagonitzar Daniel Sirera qualificant de "partit de merda" al PP. El seu propi partit. Sirera ja s'ha queixat de l'enorme "vigilància" a la que estan sotmesos i planteja denunciar al diari Avui que és qui el va enxampar.

Més enllà de si és ètic o no mirar els sms dels altres. O del debat de si els polítics haurien d'estar treballant al Parlament i no dedicant-se a escriure missatges; m'ha vingut al cap una altre pregunta. Estan preparats els nostres polítics en qüestions tecnològiques?

Davant la ja demostrada poca preparació política dels nostres representants, aquests dos casos dels últims dies ens demostren que els polítics no són conscients de fins on arriba la tecnologia. Cap diputat es va plantejar que les càmeras de fotografia actuals poden arribar a unes distàncies inimaginables? Es veu que no.

Al contrari del que deuen pensar alguns polítics, l'avenç ràpid de noves formes de comunicació pot acostar al polític al votant. El pot mostrar més proper i pot informar del seu dia a dia i per tant, mostrar el seu treball a la població; que és qui al final decideix si aquell polític és vàlid o no. Internet, com amb casi tot, pot tenir un paper clau.

Són pocs els polítics que s'han plantejat això. Raül Romeva i Ernest Benach precisament han estat premiats aquesta setmana pels seus blocs. Dins aquests dos polítics hi podriem posar a Miquel Iceta, que abusa una mica i fa infumable el seu diari; però en tot cas són pocs els polítics que utilitzen directament aquesta eïna per posar-se en contacte amb la població. A més, alguns blocs estan escrits no directament pels polítics sinó per alguns dels seus assalariats. Com el de Hereu, que ja ha tancat.

Com sempre la societat va a un ritme i els polítics a un altre. I així anem. Us imagineu a Montilla, Zapatero o Rajoy explicant el seu dia a Facebook o Twiter? Jo, no!

Look at això!

Hi ha dues maneras de passar una tarda lliure: fent coses o morir al sofà. La majoria de la gent, entre elles algun company de pis, escull la segona. Jo sóc dels de la primera opció. Així que he mirat l'agenda del diari i he anat a la Llibreria Catalonia, on l'Albert Elfa i l'Anna Garcia han presentat aquesta tarda Look at això!. Aquesta obra pretén mostrar al lector català una visió més propera del que són els Estats Units.

El matrimoni, que ha comptat amb la presència a l'acte de Joan Carles Peris o Jaume Roure (els dos, periodistes de TV3), s'ha partit l'autoria del llibre on la primera part, escrita per Anna Garcia, parla de la quotidianitat americana. Del dia a dia dels habitants d'aquest enorme país que passa pel sistema educatiu, la complicada sanitat, el menjar i les relacions d'amistat. La segona part l'escriu Albert Elfa i parla més de la vessant política i l'institucional. I és que Elfa va ser corresponsal de TV3 al país desde "l'huracà Katrina fins a l'huracà Obama", així ho ha definit el periodista, que va deixar els Estats Units amb l'arribada de Barack Obama.

A aquesta estada del matrimoni als Estats Units cal tenir en compte als dos fills de la parella que segons els autors no va fer res més que ajudar en la integració d'aquesta familia catalana. "El fet de tenir dos nens va fer que, sobretot jo, visqués més el dia a dia americà. El fet de anar a portar-los a l'escola, al parc o als hospitals ens va apropar més ràpidament a la realitat americana del que ho hauriem fet sense els nens" ha explicat Anna Garcia, que recomana de forma enèrgica viure-hi als i els Estats Units amb els fills.

Una cinquantena de persones han assistit a aquestes explicacions de la parella que deixa enrera no només uns quants anys de la seva vida sinó molts amics. "Els millors amics que tenim allà són una parella que són jueus" curiosament, el proper destí de la família Elfa és Jerusalem. Un altre país, un altre cultura que segur servirà perquè aparegui un altre llibre d'aquí uns anys, potser ja, escrit pels seus dos fills.

Resultats de l'enquesta

Cine de Barrio i el Show de Xuxa (Susa pels castellans) és el que més ha marcat als visitants d'aquest bloc. És el més cutre que han vist i patit en el que va de vida i espero que no hagin de patir programes d'aquest nivell. Per sort s'ha inventat internet que permet parar la tele i tenir una oferta espectacular.

Cal dir que cine de Barrio dona molt de joc. Amb Carmen Sevilla o José Luis Parada ambdós perdent la dignitat amb els seus viatges al passat (si és que algun dia van marxar d'allà) tot ben amanitzat per un pianista regalimant oli a cada tecla que toca. La veritat és que és espectacular. Pel·lícules com Sor Citroen o les de Paco Martínez Soria no poden morir en l'oblit.

Com tampco pot caure en l'oblit la Xuxa i dic ella i no el seu programa. La brasilenya va contentar a més d'un nen (i algun no tant nen) desde el meravellós, i mai prou estimat canal Tele 5. Jardí de la flor i nata més casposa del nostre fabulós estat veí.

La resta, programes cutres igual, com Murcia què hermosa eres o Noche de fiesta o Megatrix es queden amb un punt cada un. No podien quedar amb zero vots...

Tot es posa al seu lloc

La crisi no només porta males noticies. Aquesta setmana, en concret avui, el diari Avui ha anunciat que en el procés de fusió de diferents caixes catalanes el nom de Caixa Catalunya desapareixerà.

Això us pot semblar una mala noticia. Fins i tot us pot deixar indiferent. A mi en canvi m'alegra el dia. Jo odio la Caixa Catalunya. I aquest cop no és un odi irracional sinó totalment fonamentat. Li tinc un odi profund perquè és la màxima expressió del vull però no puc. Del sempre tindré algú per davant meu. En definitiva, l'expressió del fracàs.

Jo sempre faig la mateixa comparació. Caixa Catalunya és com l'Espanyol (sempre hi haurà el Barça) com la Pepsi (Coca-Cola per la vena!) o com la Sant Miguel (a anys llum de l'Estrella).

Doncs això que Caixa Catalunya desapareixerà, més ben dit, es fusionarà. Una acció que diu molt del seu carisma i la seva gestió. Una fusió que en definitiva em dona la raó en el que sempre he dit. I per tant, estic content. I és que al final tot, tot es posa al seu lloc...

Resum de la setmana

M'ha agradat: La roda de premsa d'en Guardiola.
No m'ha agradat: No passar el pont a Palamós.

M'ha agradat: Les victòries del Palamós.
No m'ha agradat: gent, gent i gent per Barcelona.

M'ha agradat: La conferència sobre l'expoli a l'Iraq a la llibreria Altair.
No m'ha agradat: No poder anar a més coses d'aquestes.

M'ha agradat: L'exposicio de Robert Capa i Gerda Taro del MNAC.
No m'ha agradat: La connexió d'internet del veï.

M'ha agradat: La tornada a la normalitat...
No m'ha agradat: ...que la normalitat sigui tant normal.

M'ha agradat: Tornar a escoltar Coldplay després de molt de temps.
No m'ha agradat: Joan Laporta, Joan Oliver i els amics espies...lamentable.

Això és la guerra!

Això és la guerra! és la millor frase que podria definir l'exposició de Robert Capa que avui s'acaba al MNAC. I és que la obra d'aquest fantàstic fotògraf ensenya precisament què és i què comporta una guerra.

Robert Capa va estar a la Guerra Civil Espanyola en dos fronts, el de Cordoba i el del Segre, va estar a la guerra Xino-Japonesa i més tard a la Segona Guerra Mundial tant al Desembarc de Normandia (una de les batalles més importants del conflicte) com a la lluita per entrar a Alemanya per part dels americans ja durant l'últim any de la guerra, el 1945. Una vida avorrida la de Robert Capa...

En tots aquests conflictes Capa immortalitza la guerra tal com és. Tant a primera linia del front com a la reraguarda, perquè tant els que estan a un lloc com a un altre pateixen, de diferent manera, les conseqüències d'un conflicte.

Acompanyant a Capa, com en la vida real, hi ha Gerda Taro. Una de les fotògrafes amb més talent que van apareixer també durant la Guerra civil. Aixafada per un tanc durant la guerra, no va poder allargar, com Capa, la seva llegenda. Tot i això, l'exposicio de Taro ens ensenya l'enorme talent i el gran treball de la polaca malgrat el poc temps en que va estar treballant a Espanya.

Avui mateix s'acaben aquestes dues exposicions en que el visitant no se n'adona i ha passat més de dues hores mirant fotografies, revistes i documents d'aquests dos genis de la fotografia. Una proposta d'allò més interessant que oferia el MNAC aprofitant la celebració del 70 aniversari de la fi de la Guerra Civil, una guerra que ha marcat profundament el país i que gràcies a gent com Capa o Taro, avui en sabem una mica més del que es va fer i patir durant aquell conflicte. Alguns però només en volen saber una part...o la seva part. Altres res.

La meva pregunta al míster

Divendres. Roda de premsa de Guardiola prepartit Barça-Malaga. Jo allà per Gol TV USA. Em trobo amb tots els periodistes del mundillo: David Bernabéu del Cuatro, Marcos López del Periódico, Pepe Gutierrez de Antena 3 i evidentment el gran Josep Soldado de la Sexta.

Al rerafons de la roda de prensa hi ha la bomba informativa de l'espionatge als 4 vicepresidents. Tothom li pregunta a en Pep sobre el tema. Afectarà? Què n'opina?

Jo li parlo de futbol. Li pregunto (en castellà) pel Málaga. Què li preocupa de l'equip andalús? Evidentment el cor em va a mil i tinc la boca seca. No sigui que els altres periodistes es pensin que sóc el primo número 1. Tenim dret a dos preguntes així que li pregunto: La LFP té pensat posar els partits a les 3, et sembla bé? No creus que no es té en compte ni a jugadors ni a entrenadors? La seva resposta fa referència a Florentino i automàticament sé que això sortirà a tots els mitjans. Us deixo aquí la resposta...Josep Guardiola, un grande.

Fauna de Barcelona

Avui que és la festa de la Mercè, i per tant de Barcelona, us vull parlar d'un tipus de fauna que existeix a la ciutat comtal. Parlo de la típica persona que estàs al metro i et pregunta: "baixes?". Vull expressar el meu odi més profund envers aquestes persones. Solen ser dones per cert.

La típica dona que està al metro i que, tot i que falta una parada ja pren posicions. I et molesta. T'empeny una miqueta. Et mira. I finalment quan tu l'has ignorat per complet o t'has anat movent perquè no s'acosti a la porta ella et pregunta: "baixes?". De cop em vull la sang. I últimament responc amb un lleu moviment de cap que respon de forma afirmativa a la pregunta que més odio en el món.

Què més dona si baixo o no? De moment el metro va en marxa així que senyora, vostè encara no pot obrir la porta i baixar? I si no baixo, quan arribem ja m'apartaré!!! Que no veu que igualment el metro està a reventar i no em puc moure? Tan difícil és arribar a aquesta conclusió? Cal anar preguntant a tothom si baixa o no? Tanta pressa, tanta pressa per després perdres en un mar de gent i arribar tard a qualsevol lloc igualment. Perquè un no arriba tard o aviat als llocs depenen de si algú se li ha posat al davant a la porta del metro o no.

És per això que en un dia tant assenyalat per la ciutat de Barcelona volia denunciar, criticar, odiar, insultar i menysprear a aquestes dones (repeteixo que són majoritariament dones...eviteu el comentari de si sóc masclista i tal) que es mereixen la tortura més gran que mai s'hagi inventat la temuda Inquisició Espanyola. A totes elles: Males festes de la Mercè!

Resultats de l'enquesta: Ets català?

Tretze votants d'aquest bloc són catalans. O sigui majoria catalana en aquest bloc...és el que té escriure un bloc en català...ja se que ens autolimitem utilitzant la nostra llengua però és el que hi ha, som així de tossuts i fem com la majoria del món, utilitzem la nostra llengua.

Després ha aparegut el vot repelent, el del ciutadà del món, amb tres vots. Jo sempre dic que dir que un és ciutadà del món és com dir que t'agraden totes les músiques, que escoltes de tot. Fa moooolta ràbia aquestes dues respostes. Son repel·lents de veritat...perdoneu-me però ja em foto nerviós.

I per últim, cap vot per la opció de no sentir-se català. Genial perquè ser català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, per tant, esteu tots treballant i això en els temps que corren és molt, molt positiu.

La deriva de la directiva

Avui els aficionats i socis del Barça ens llevem amb la noticia de que quatre vicepresidents del club van ser espiats. Pel que sembla Boix, Franquesa, Yuste i Ferrer van patir seguiments de la seva vida personal i laboral perquè qualsevol informació negativa pogués ser utilitzada en contra dels possibles candidats a la presidencia del club.

Que se sàpiga, només Ferrer, ha sonat com a possible candidat continuista de l'actual directiva. O sigui que l'excusa de espiar a un futur candidat aquí no serveix. Perquè els altres tres no s'han posicionat mai en aquest sentit.

Més enllà de plantejar-nos la legalitat o la ètica d'aquesta pràctica ens hauriem de plantejar per què passen aquestes coses en un club de futbol. Pel que sembla ni el mateix Joan Laporta ho sabia i tot va estar portat per el senyor Oliver. Més enfeinat, pel que sembla, en mantenir la seva cadira que no en el futur del Club.

Tot això evidentment demostra un cop més la deriva, no ja del president Laporta, sinó de tota la Junta directiva. Una junta incapaç de ser transperent, neta i comunicativa amb si mateixos...imagineu-vos com han de ser de comunicatius amb els socis!!!

El senyor Laporta amb totes les seves ficades de peus a la galleda i el senyor Oliver no se'n donen compte però el que estan fent és aplanar un camí que sembla que cada cop té menys pedres. Un camí que fa temps que ja ha començat el senyor Sandro Rosell.

Resum de la setmana

M'ha agradat: Treballar al camp nou.
No m'ha agradat: el 5 a 0 del Madrid.

M'ha agradat: La chica del Tirso.
No m'ha agradat: El diluvi universal d'avui.

M'ha agradat: Em queda un dia.
No m'ha agradat: Un dia que tinc festa (dilluns) i diluvia.

M'ha agradat: Setmana curta. La Mercè.
No m'ha agradat: Aixecar-me aviat (massa) 2 cops aquesta setmana.

M'ha agradat: Aquest reportatge
No m'ha agradat: Fèlix Millet, el primer de molts. Una vergonya.

M'ha agradat: que els que llegeixen el bloc siguin catalans (és lo que té escriure en català)
No m'ha agradat: Alicia Sánchez Camacho...que vol ser la primera presidenta de la història de Catalunya. Sense paraules.