Tot un exemple

A vegades hi ha gent que es passa anys estudiant per plantar-se davant un plató. Davant una càmera. N'hi ha, sobretot dones, que no cal que estudiïnt per arribar-hi; la seva cara bonica i el seu bon cos són el passaport cap al món de la televisió.

En tot cas, posar-se davant una càmera té la seva dificultat. Cal reconèixer el mèrit del qui ho fa. I sobretot, del qui ho fa bé. I a més de fer bé la seva feina controlant en tot moment el guió del programa, no quedant-se amb blanc...etc...sap controlar el públic.

Tenim grans professionals al nostre país en aquesta matèria. Us podria penjar exemples com els d'en Francino o la Barceló quan presentaven el TN a TV3, o qualsevol d'en Pellicer o en Jordi González.

Avui però us deixo un vídeo del que no s'ha de fer. És el cas de Cat Deeley, presentadora de la versió anglesa del programa So you think you can dance, original de la Cadena Fox i que a les illes britàniques emet la BBC.

A vegades, saber el que no és correcte és el millor camí per apendre el que sí ho és.

Resum de la setmana

M'ha agradat: Edimburg. Ciutat bonica, preciosa i maca perquè sí.
No m'ha agradat: la pluja excessiva, tant de Palamós com d'Escòcia.

M'ha agradat: Tornar al camp del Palamós.
No m'ha agradat: el joc del Palamós.

M'ha agradat: que l'Assamblea de compromisaris aprovés que Laporta és el responsable del forat econòmic del club.
No m'ha agradat: Això aixecarà més pols que el Nuñisme i el Cruyffisme.

M'ha agradat: ara mateix fa solet.
No m'ha agradat: l'extracció del queixal del seny. Fot molt mal eh!

M'ha agradat: Tornar-me a centrar amb El Asedio, d'Arturo Pérez-Reverte.
No m'ha agradat: que sigui perquè tinc tot el temps del món.

M'ha agradat: la segona part del Barça contra el València.
No m'ha agradat: la primera part del Barça contra el València.

Conclusions del viatge a Edimburg

Deixo Edimburg meravellat. He visitat diferents ciutats de Gran Bretanya i Irlanda. Londres, Liverpool, Glasgow o Dublin. Però Edimburg és diferent. Molt diferent. No sé ben bé què és, però ho té.

Edimburg és preciosa, elegant, agradable. Guapa de veritat. És una capital de país però a la vegada dona la sensació que no és una gran urbs, com sí sembla amb Londres o Dublin. Es pot arribar caminant a per tot, i això la fa agradable. Com també la fa agradable els seus habitants, oberts i acostumats al turisme. Més simpàtics que els anglesos. Edimburg no és Barcelona. I no ho volen ser. Per la capital d'Escòcia es pot caminar tranquilament, gaudir dels meravellosos edificis, mirar les estàtues, passejar. I no hi ha sensació de inseguretat. I no hi ha sensació de ciutat bruta.

Marxo enamorat d'Edimburg. Volo cap a Catalunya pensant que em perdo mil coses d'Escòcia. Passo per sobre els núvols trobant a faltar la ciutat que tot just ara abandono, però també penso que ens tornarem a veure, sigui tard o d'hora, perquè això ha estat com una relació humana. Un amor a primera vista.

Edimburg Dia 7

El penúltim dia es pot dir que va servir de poc. De ben poc. La meva primera "Flat Party" es va allargar fins les 6 del matí. I va estar realment bé. Jo me la vaig agafar tranquilament ja que prenia antibiòtic i ja sabeu que barrejar-ho amb alcohol no està massa bé. Alguns s'ho van agafar més a pit.

Es veu que cadascú porta el seu beure, així que com que l'Eli treballava, em tocava anar a buscar-lo a mi. Sorpresa: quan em disposo a anar a comprar-ne ja no n'hi ha. De 10 de la nit a 10 del matí no se'n pot comprar. Però no va ser cap problema, la gent ens va donar ampolles seves i de fet, alcohol en sobrava.

Un meravellós pis on se celebrava els 30 anys de la María, un personatge. Gent de tots els llocs d'Europa, espanyols, i fins i tot, un escocès. Un bon lloc per conèixer gent i practicar idiomes.

Tot això va fer que l'endemà ens aixequessim tard. Molt tard. A les 4 dinavem. I això allà ja casi que és sopar. Jo vaig demanar-me un Fish and cheaps. No podia marxar de l'illa sense provar-ne un. Havent recuperat forces pujem amb l'Elisenda, que aquest diumenge no treballava, a Calton Hill. Un monument situat a dalt un turó dedicat als soldats que van lluitar contra les tropes de Napoleó i que mai va arribar a acabar-se. Altre cop unes vistes impressionants.

Toca baixar i fer una pinta. Són gairebé les 7 de la tarda, o sigui, molt tard. Escollim un bar que vam descobrir ahir mateix. El Guilford Arms. Recordeu l'escena de Trainspotting on un dels nois tira un got de pinta a la part de baix del bar? Doncs és aquest bar. Ha canviat una miqueta però la visita valia la pena. Unes quantes fotografies abans de pendre una pinta i xerrar. El pub estèticament és genial.

Sortint del Guilford, última passejada pel centre de la ciutat. I l'aprofitem per visitar St.Gilles Cathedral, un lloc que sempre que hi volia entrar aquesta setmana m'he trobat tancat. Seiem un moment. No resem però reflexionem sobre la majestuositat de les esglésies, la seva grandesa, la seva arquitectura.

Tornem cap a casa però amb un recorregut diferent al dels altres dies. Passem pels Meadows, una extensió enorme de prat verd al vell mig d'Edimburg. Estem a les fosques sí, però no per això deixo de veure la grandesa d'aquest lloc. A l'hivern hi ha poca gent però a l'estiu es veu que s'emplena de families fent barbacoes, gent fent esport, etc.

Aquest ha estat el meu penúltim dia, un dia no gaire mogudet si el comparem amb els altres. Demà el somni escocès s'acaba. Toca la tornada a la realitat.

Edimburg Dia 6

Corria l'11 de setembre de 1297 quan les tropes de William Wallace es van veure les cares amb els anglesos, un exèrcit molt superior en tots els sentits. Aquest enfrontament va ser la batalla de Stirling, i els escocesos van guanyar-la. D'aquesta manera es forjava la llegenda de William Wallace.

Avui he anat a anat fins allà per veure el que queda d'allò. I la veritat és que poc. L'enorme plana on es van enfrontar els dos exèrcits és ara un mar de cases. Stirling ha crescut bastant des de llavors...

Stirling està situat a la meitat d'Escòcia i és el punt clau per passar cap a les Highlands. D'aquí la seva importància. "Qui controla Stirling, controla Escòcia" va dir un cop Wallace. Aquesta frase resumeix la seva importància. Així que es va convertir en residència, no només de Robert Bruce, aliat de Wallace, sinó que també ho va ser de diferents reis i reines. Encara ara el Castell és el seu momument més visitat. Un castell, per cert, que Wallace i Bruce no reconeixerien ja que va anar evolucionant i creixent al llarg dels anys. Una barreja d'estils. I una vista privilegiada d'Escòcia.

Després de passar-me un bon ratet al castell mirant les seves estàncies i la gent disfraçada de soldat de l'època, marxo a dinar pel poble. L'Old Town del poble no està malament. Conserva diferents monuments i edificis, barrejats amb modernitat. Dino estofat de vedella escocesa.


Un vol pel poble i em dirigeixo al William Wallace Monument. Està a uns quants quilòmetres del centre d'Stirling així que he d'agafar un bus, el 62, que em deixa al costat de la Universitat, al peu d'una muntanya. Toca caminar. Pujadetes. Bosc. Humitat. Camins estrets i vint minuts després ja sóc a dalt. Allà hi ha un senyor, també vestit d'època, que explica la batalla d'Stirling amb una espasa a la mà. Tothom escolta.

El monument és brutal. Situat a una petita muntanya enmig d'una plana és veu des de qualsevol punt de la zona. I vicervesa. Es té una panoràmica espectacular. Decideixo no entrar a veure el de dins, potser perquè el que hi ha fora és més impressionant que el que hi ha dins, que és poc (una o dos plantes) i val 7 pounds amb algo. Baixo i torno. Bus i tren cap a Edimburg.

I aquesta nit toca Flat Party. Tothom es porta la beguda de casa i jo he pecat de "novato". A partir de les 10 no venen alcohol enlloc. Fantàstic...

Edimburg Dia 5

El cinquè dia l'aprofito per fer una mica de cultura. Sempre va bé. M'agrada anar de museus, pensava que era una espècie en perill d'exitinció però quan viatges pel món veus que hi ha molta gent que li interessa la pintura, el passat o la cultura en general.

Vaig al Museum of Scotland, a Chambers Street. És una de les joies de la corona del poble escocès ja que s'hi exposa tota la història del seu país. Des dels scots a l'Escòcia actual, passant per la resistència als romans, als anglesos, la renaixença i la il·lustració escocesa, o la revolució industrial que va patir tota Gran Bretanya.


És un d'aquells museus on hi ha una quantitat enorme de coses per veure i llegir, i per tant, una quantitat enorme d'informació. Tot i això, també està pensat perquè sigui amè i en ell s'hi poden trobar objectes com una filadora del segle XVIII, una casa semblant a la que podia ser una casa d'una familia escocesa del segle XII o fins i tot, vestir tal i com ho fa un gaiter. Un museu pensat per no patir, i pensat pels nens ja que no hi ha la necessitat de mantenir-se en silenci tota l'estona. Resultat: M'hi passo tot el matí.

Dino i dedico la tarda a més museus. El National Gallery fan una exposició sobre pintors impressionistes. La intenció era anar-hi ja que aquí, no ho he dit abans, els museus són gratis. Sí, la cultura és gratis, no com altres llocs. El cas és que aquest cop s'ha de pagar, i bastant, així que decideixo no fer-ho, tot i ser molt fan de l'Impressionisme. Just al darrera hi ha una altra National Gallery, desconec la diferència, però aquesta no es paga. Entro, i a part de veure retrats de tots els segles, també en veig d'impressionistes, així que estic en paus amb mi mateix.

És mitja tarda i l'Eli ja ha sortit de treballar. Avui toca tour pel fons d'Edimburg. Amb l'excusa de les històries d'una tal Mary King's i els seus veïns, podreu fer-vos una idea de com vivia la gent de llavors. Pel que sembla, la ciutat s'ha anat construint sobre ella mateixa, i sota la famosa Royal Mail, s'hi amaga un laberint de carrers sota el terra. A això cal ajuntar-hi les històries de por que guarda Edimburg, així que aquest tour, a les fosques, resulta espectacular i molt recomanable. Vigileu amb els sustos del guia però...

Sortint passem per l'Elephant House, que us sonarà a xino a no ser que sigueu molt fans de Harry Potter. Sí, aquí va ser on J.K.Rowling va pensar i escriure les històries del ja famós aprenent de mag mentre estava a l'atur. Un lloc bastant acollidor i amb unes grans vistes.

Després toca fer la pinta de rigor. Juga Escòcia contra la República Txeca i és una bona excusa per anar a un pub. Un parell de pintes i apareix un grup de música. Un trio genial la veritat. Violí, banjo i contrabaix. L'home que toca el banjo és hiperactiu i va molt borratxo, però és l'estrella.

Tornant a casa fem una petita paradeta. Ho fem a un bar/cooperativa/ateneu/cafeteria on es fan concursos, trivials, concerts o exposicions. Sembla una casa ocupa. I la veritat és que val la pena. No serveixen alcohol així que si en vols te l'has de portar de casa. Curiós. Un altre recomenació de l'Eli que pel que sembla hi ha passat més d'una nit. Aquest és l'últim lloc del dia que visito abans d'arribar a casa, sopar, i caure mort a la banyera. Demà toca sortir d'Edimburg i fer una mica de patriotisme. Endinsar-se una miqueta en la verda Escòcia. Demà toca Stirling.

70 anys de Lennon

Avui John Lennon faria 70 anys. Poca cosa he de dir només que felicitats i gràcies. Moltes gràcies. Seguirem imaginant...

Edimburg Dia 4

Camino una mica per provar el meu primer, i últim, Scottish Breakfast. Ja ho sabeu, salsiches, ous, "haggis", mongetes amb tomàquet, torrades...i una bona parola de cafè amb llet. M'ha guanyat. No m'he l'he pogut acabar, tot i que diria que una temporada aquí i el meu estómac em permetria deixar el plat ben net. Hi he anat sol. Evidentment l'Eli s'estalvia aquest tipus de tràmit.


Torno al pis i toca caminar. Avui l'altre banda del Hollyrood Park. La muntanya, ens torna a oferir unes vistes de les ciutats excel·lents després d'una bona estona de camí. Val la pena, la veritat. A més, a la panoràmica se li afegeix un bonic llac, que diria que es diu Duddingston Loch. Per celebrar l'excursió baixem i anem al pub més antic d'Edimburg. Data del segle XIV, o sigui, que ha servit moltes i moltes pintes. És un bar digne de veure. Una reliquia. Amb detalls a cadascuna de les parets. Se'ns dubte un lloc que no hi vas si no conèixes algú de la ciutat. Evidentment fem una pinta per celebrar la visita i la caminadeta.



Toca dinar a casa l'Elisenda i ella marxa a treballar. Jo marxo cap al centre. La intenció és visitar la Camera Obscura, la catedral de Saint Gilles i comprar una samarreta de l'Hibernian. No aconsegueixo fer cap de les tres coses. Són les 5 quan arribo al centre i tot ja comença anar tancant. Així que em quedo sense veure visions i fets paranormals, em quedo sense poder veure la capella del card, i em quedo sense vestir la samarreta dels Hibs.

M'encamino cap a Cowgate. Famós per sortir a la primera escena, la de la persecució, de Trainspotting (Choose life). Després d'això em deixo perdre pels carrerons de la Old Town i veig l'Sky Line d'Edimburg. Realment espectacular. Pinta de rigor a un bar amb estètica americana, fan Hockey sobre gel a la televisió. És poc scotish però la pinta m'ha sortit per 2'50...

I avui, per ser avui, un extra. Una mica de música escocesa perquè creixin més flors a la finestra.

Edimburg Dia 3

Ahir vaig acabar el post amb l'incognita del sopar. Tocava anar a un restaurant espanyol per l'aniversari de la Maria, una amiga de la Eli, que feia 30 anys. Es confirma que les tapes d'aquí no són les d'allà. Simplement això. I bé, la nit va estar prou bé, sempre és bo conèixer persones i les seves situacions.

Avui ens hem aixecat tard. Més tard que ahir. Esmorzant poc, hem anar a veure el riu o Water of Leith, no gaire gran, que corre per la ciutat. Hem vist la part verda de la ciutat si és que la resta no és verda. Arbres, arbustos, ponts, cascades, caminets, en general naturalesa; i sobretot: silenci. Com si no estiguessim a una capital de país. Com si Edimburg no fos la ciutat de Transpotting. Una atmosfera ideal per les petites cases que estan al voltant del riu i que hem pogut deduir que no eren per cases per pobres.

Una bona passejada que ens ha portat fins a la Galleria d'Art Contemporani de la ciutat. El de sempre. Quadres que no passaran a la Història, per sort o per desgràcia, i un Picasso. Però sempre agrada anar a exposicions, almenys a mi. El més curiós potser, no han estat els quadres, sinó les escultures. No recordo l'autor però una taula i una cadira gegants ens han impressionat, com també una dona asseguda completament nua que semblava real. Molt real.

Després de la natura i l'art toca el menjar. Avui a caseta. Els Amics de les Arts serveixen a l'Eli per recordar d'on és realment, i poc després se'n va a treballar. Jo em quedo, llegeixo i marxo a fer el guiri. Simplement a caminar per la Royal Mail fins al Castell. És de nit i està il·luminat així que el panorama és insuperable. Bé, em poso Travis a l'Ipod i ara sí que la situació no es pot millorar.

Decideixo fer una Guinness ja que sóc aquí dalt i no tinc res a fer. L'Elisenda tornarà tard de la feina i he de fer temps. Una pinta i llegeixo Kapucinsky, que sempre queda bé. Molt de periodista.
Al cap d'una estona un tiu em demana per seure a la meva taula. El deixo, pensant que això es deu fer sovint aquí. No el conec de res. Però se'm posa just al meu davant. No diu res i es posa a llegir així que faig el mateix. Però fart de tenir un estrany a mig metre meu al final trenco el gel, i resulta que és alemany i això de seure a taula amb desconeguts es fa molt allà, almenys quan vaig estar a Munich ho feien. Total que és del nord d'Alemanya i està aquí per uns dies, com podria haver estat a un altre lloc. Si no ho he entès malament tenia uns dies lliures i volia fotre el camp. Total que li inflo el cap amb Catalunya i Espanya, suposo que quan surts de casa es multiplica el teu nacionalisme intern.

Toca sopar. Avui pizza d'allà on treballa l'Eli. Sopar i pinta a un bar realment singular, on les parets estan decorades, no només amb fotos d'Edimburg de fa uns anys o golfistes, sinó també de cartells de pel·lícules. Cada dia en passen una, i de fet, l'escull qui arriba abans. No hi ha tamborets o cadires sinó una espècie de plataforma que recorda una "haima", així que mig tumbats, amb les pintes i els cartells de Transpotting, Good Fellas o Breakfast at Tiffany's es crea una atmosfera genial.



Demà toca més Edimburg i caminar. Veurem que tal...

Edimburg Dia 2

Comencem el dia amb una muffin de xocolata al Black Medicine. Un bar on s'ajunten molts estudiants al matí a Nicolson Street. És una cafeteria moderneta. Amb pastissos, entrepants...etc. Una recomenació de l'Eli molt encertada.

El primer que visitem és un cementiri, però no un qualsevol. Un en el que l'activitat de fenòmens paranormals és la més alta d'Europa. Antigament s'hi assassinava tot aquell que no era protestant així que alguna ànima encara ronda per allà. Això diuen. El cementiri també té una cara amable, en aquest cas una cara de gos. És en Bobby, un gos que va estar durant anys acompanyant el seu amo, enterrat allà, fins que ell també va passar a l'altre barri. Un exemple de lleieltat.


Avui toca el més bàsic de la ciutat. Toca caminar també. Caminem fins al Castle Rock, edifici que corona Edimburg i visible des de molts punts de la ciutat. La joia de la corona. No hi entrem però estem pel voltant i veiem com, encara ara, treuen les graderies del festival de teatre que se celebra a l'estiu a la ciutat. A la plaça del davant infinitat de turistes i algun escocès amb la típica faldilla.

Baixem per la típica Royal Mail, plena de vida, botigues i turistes. Estem a la part vella de la ciutat. L'anomenada Old Town, així que podem veure també els carrerons estrets que fa anys debien desprendre olors inclassificables actualment. Souvenirs i botiguetes sobre el país: gaites, faldilles, postals, samarretes...Ens endinsem a una placeta amagada dedicada als escriptors. Al terra desenes de rajoles recorden els il·lustres artistes que ha donat aquesta ciutat i les seves frases més cèlebres.

La famosa milla acaba amb el Parlament Escocès, edifici relativament nou que va portar molta polèmica en el seu moment per el seu estil contemporani. D'aquí a Hollyrood Park, una immensitat de jardí al mig de la ciutat amb una petita muntanya, Artur's Seat, el tro de l'Artur. No pugem fins a dalt però no fa falta arribar fins al cim per veure les meravelloses vistes d'aquesta ciutat. Espectacular.


Toca caminar més i dinar. Ens endinsem al New Town i parem a The Standing Order. Un antic banc reconvertit en restaurant. Espectacular l'atmosfera. Sensacional. La sopresa del dia, es pot dir. Una volteta i un cafè al Pizzeria Express, l'Eli ha de treballar un xic. A les nou tenim sopar amb gent catalana...a un bar espanyol de Tapas. Ho sé, això no es fer turisme. És l'aniversari d'una i ella decideix. Veurem com és el menjar espanyol d'aquí, dubto que sigui igual que allà. Edimburg impressiona, però encara no fa miracles. Ja us ho explicaré...

Edimburg Dia 1

Escric el que diré del meu primer dia a Edimburg des d'un McDonalds. No hi ha res menys literari que un restaurant de menjar ràpid. Acabo d'arribar, estic esperant a l'amfitriona, la gana apreta i els restaurants dignes que hi han oberts tenen vistes al Castle Rock. Ho sigui són pijos i cars. Diria que la que canta ara mateix per la ràdio és una de les germanes The Corrs. Si puc no tornaré més a un McDonalds en tot el viatge, de fet, feia anys que no entrava a cap.

Espero que l'Eli agafi el telèfon després de cinc trucades, no sé a on anar així que no tinc més remei que esperar. Al McDonalds estic sol. Ara sona la nova de Robbie Williams i el paki que m'ha servit, emboigeix. Se la sap tota!

El viatge bé. Amb temps i sense presses tot va més rodat. Una mica de cua per facturar, però és el normal. A part d'això, el pilot s'ha entestat a espantar-nos a tots en el tram final del vol. S'han borrat les cares d'alegria del viatger que arriba al seu destir. Demà no sé que faré. Ni qué miraré. Suposo que començaré per lo típic. Royal Mail, Castle Rock...

La primera impressió d'Edimburg és bona. Edificis victorians, de capital. Fosc com totes les ciutats de les illes britàniques. Poca gent. Però repeteixo, es la primera impressió i crec que poden més les ganes del viatge que la impressió real que fins ara m'ha ensenyat la ciutat. Veurem si Edimburg em sedueix. Jo crec que sí.

Finalment arribo allà on treballa l'Eli, però m'he d'esperar. Em recomana el bar del davant, Indigo Bar, es diu. De lo més "pijet". Just quan entro comença She's Electric d'Oasis. I amb un somriure a la boca sento que aquesta serà una gran ciutat. La següent cançó és Sweetest Thing d'U2...

Torna Fran Healy

Fa poc feia referència a Travis i el seu futur. El grup s'ha separat, i com ja vaig dir, el seu ex-líder, Fran Healy, segueix fent música en solitari. Perquè això és el que sap fer. Perquè és la seva vida.
Doncs bé, el proper dia 4 d'Octubre (demà passat) surt el nou disc al mercat. S'anomena Wreckorder, un recull d'11 cançons on Healy intentarà convèncer els antics fans de Travis, que el grup, en certa manera, no ha mort.

Abans de poder escoltar el CD ja podeu veure el primer vídeo promocional. Buttercups, on l'escocès recorre els carrers de Nova York amb un taxi. Treu el cap de tant en tant per l'obertura del sostre, i quan torna a dins es troba amb antics amors indicant situació, nom i any. Cap d'aquestes relacions les recorda amb especial alegria. No sembla arrepentir-se d'haver-les deixat o que l'hagin abandonat.

La part graciosa del vídeo és quan apareix una ovella, la Maisy. On s'indica una petita relliscada del músic: Lonely in Inverness, Maisy, 1993. Humor escocès.

Tret d'una groupie, cap de les noies sembla estar contenta de compartir trajecte, tot i que diria que en la realitat, més d'una es deixaria la vida per estar al seient del darrera d'un cotxe amb l'ex-líder de Travis.

Al final, Healy fa el més sensat. Es queda amb la Maisy, l'ovella. Encara que fos negre, segur que hi ha infinitat d'homes que, repassant les dones de la seva vida, farien el mateix...

Tria la teva aventura

Internet és una porta al món pels anunciants. Cada dia milers de navegants ens traguem, volent o no, milers d'anuncis que corren per les milions de pàgines que visitem dia sí, dia també. Hi ha maneras i maneras de cridar l'atenció, ja sigui amb sorolls, imatges llampants o fotografies que criden l'atenció. Tippex, ha estat més original.

La famosa marca del corrector de boli, ha optat pel Youtube. Anunciar-se a través d'un vídeo. Direu que això ho fan tots. Val sí, però la novetat és que en ara vosaltres podeu participar en aquest spot publicitari. Es tracta d'un caçador que intenta disparar un ós enmig del bosc. A punt de disparar, el protagonista decideix que no ho farà, i borra el verb (shoot) del títol del vídeo perquè tu hi posis qualsevol cosa (en anglès) i ells en un vídeo ho faran. He provat amb talk, dance, play, i evidentment fuck. Ja m'explicareu que us sembla...però se'ns dubte és una manera molt original de promocionar un producte.

La cara i la creu d'Àfrica

Que l'Àfrica és el continent que més ajuda necessita ho sabem tots. Milers de nens, homes i dones moren de gana cada dia sense el nostre món faci res. Tot i això, no tot el que passa al gran continent verd és negatiu. Sempre hi ha gent que lluita per canviar la realitat del seu entorn. I a vegades ho aconsegueix.

Això és el que intentava dir l'exposició: Àfrica. Cares i creus. Una mostra que va tancar les seves portes al Palau Robert de Barcelona i que estava organitzada per l'associació Àfrica Digna. Una manera original de presentar el continent africà. Una manera original de sensibilització. La cara i la creu d'una mateixa moneda: Àfrica.


A la creu, xifres que esgarrifen. 400 milions de persones viuen amb tan sols un euro diari, 854 milions passen gana o 72 milions de nens no van al col·legi. Uns números que no són només xifres sinó, recordem'ho, persones.


A la cara persones que lluiten per canviar el seu destí. La seva familia. El seu poble. El seu continent. Com per exemple en Moses, que després de la mort del seu fill durant el part, va decidir estudiar per poder muntar al seu barri un centre de diagnosi ecogràfica i evitar així la mort d'altres nens per una mala diagnosi. O com la Mamma Damaris recuperarà la vista gràcies a una operació i podrà, finalment, conèixer els seus néts.

Una petita exposició que ensenya la vida quotidiana i les reflexions d'aquells que són la cara d'Àfrica. La superació del continent. Però a l'hora una mostra que pretén sensibilitzar la població d'aquí, que paga per un croisant un euro, mentre que amb aquesta quantitat al dia hi ha 1.400 milions que han de subsitir. Per pensar-hi.

Vaga general

Així va ser el meu dia de vaga.

Construint un país

Ja sé que no cal ballar sardanes ni menjar calçots per ser un bon català. Però de tant en tant, convé fer una mica de país. Així que avui m'he disposat a veure una de les tradicions més boniques que té Catalunya, els castells.

Aquest noble art aconsegueix deixar a més d'un estranger impactat. I nosaltres, com que ho tenim tan a prop, no solem valorar la grandesa d'aquestes torres humanes. Aquest seria el meu cas, que fins avui, no havia anat a veure una festa com aquesta, en viu i en directe.

Els castells són un exemple del poder del grup. De treball en equip. I una metàfora d'on pot arribar un grup/poble s'hi s'ho proposa. Un reflexe del que és el poble català. I com a tal s'ha de veure i recolzar.

Desconec el treball que porta darrera, ni la il·lusió que pot comportar fer un tres de nou amb folre i manilles per la Mercè. No hi entenc res, però no per això vull treure-li cap mèrit a aquesta tradició que, per alguna cosa o una altra, a la província de Girona mai hem seguit. Per això avui tornant de Bilbao m'ha entrat la curiositat i hi he anat. Potser era la vena nacionalista, potser són els aires que corren pel nostre país. Per cert, una diada presidida per una gran pancarta de Solidaritat Catalana. Amb Laporta o sense, avui és dels dies en que un marxa a casa pensant que la independència està més a prop...demà serà un altre dia. Dilluns.

Visita a San Mamés

Euskadi ens rep plujós i fosc. Entrem a Bilbao sota una pluja que cau amb insistència i un cel d'allò més gris. Com el Guggenheim. Com algunes coses al País Basc.
Després d'unes quantes horetes travessant mig Espanya ens dirigim directes a l'hotel. A Barakaldo, a tocar de la capital de Vizcaya. L'hotel, tot i ser molt mono i estar a una zona comercial no té internet. Perfecte-pensem. Ideal per enviar unes imatges a Estats Units, com era el nostre cas.

Deixem les maletes i no tenim temps per visitar la ciutat. Anem directes a San Mamès. Un cop arribem a l'estadi dels lleons la pluja cau amb més i més força. Entrem a un dels típics bars de pinxos a veure el Madrid. Gent de totes les edats amb samarretes del seu Athletic veuen com el Madrid no pot amb el Llevant. Mentrestant no paren de beure. I això es reflexa més tard a La Catedral.

Havia visitat un cop el vell San Mamès. Per l'amistós entre Catalunya i Euskadi. I m'havia semblat un camp fabulós. Anglès. Amb la gent a sobre els jugadors, amb aquell encant dels camps antics, on la gent hi enten de futbol però a la vegada va a passar-s'ho bé. I en aquest sentit, ahir, jugant l'Athletic i no la selecció em va donar aquesta mateixa sensació. La Catedral rugeix quan el seu equip lluita per una pilota. Quan un jugador es llença per tallar el joc del rival. Quan algú centra perquè remati Llorente. Davant nostre tenim un home gran, amb la seva txapela i una bufanda de l'Athletic. Protesta, però també anima. Ell i el seus aconsegueixen que se'm posi la pell de gallina amb més d'una ocasió. Aquest estadi té la mística dels anys acumulats. La mística dels grans estadis dels grans clubs. Allò que tenen els escuts que no saps com explicar-ho.

Tothom sap que l'afició de l'Athletic no es casa amb ningú. Són de l'Athletic i punt. Reben al campió de lliga hostilment, com ho poden fer amb un equip que acaba de pujar a primera. Però a la vegada si algú ho fa bé, surt aplaudit de La Catedral. Ahir no va ser així. L'expulsió d'Amorebieta els va fer enrabiar. I van treure el lleó que porten dins. I l'objectiu d'aquesta ràbia va ser Iniesta i l'àrbitre. Pel que fa al Barça, un 10. Tres punts en un camp complicadíssim. Molt d'ofici, en un equip que no conjuga el verb relaxar-se.

La part negativa arriba després del partit. En unes instal·lacions de premsa bastant deficitaries, s'hi afegeixen les presses del Barça per tornar. Així que cap jugador s'atura a zona mixta. Només ho faran els de l'Athletic, en concret Javi Martínez i San José. Al final només ho fa el segon. Viatjar a Bilbao per un sol jugador. Costava gaire que algun jugador del Barça s'aturés a zona mixta? Sembla que sí.

Una hora i escatx després del partit, marxem del mític estadi. Toca stand up. I per fi, veig l'emblema del Bilbao del segle XXI. El museu Guggenheim. L'edifici que ha canviat Bilbao, una ciutat que ha volgut renovar-se i ho ha fet a partir d'aquest edifici genial de Frank Ghery. La capital de Vizcaya vol trencar amb el seu passat, allunyar-se de la ciutat industrial que ha estat sempre, vinculada a l'activitat de la seva ria, per convertir-se en una ciutat oberta, innovadora i moderna. Aquest museu o el Metro dissenyat per Norman Foster són dos dels exemples més clars. Bilbao ha deixat de ser gris i ara sembla que tot Euskadi podria abandonar per sempre aquest color. Com va passar amb la ciutat, i com sempre passa, són les persones que decideixen de quin color volen pintar les coses.

Srebrenica 15 anys després a Barcelona

Ahir tot i l'enorme tromba d'aigua que va caure sobre Barcelona es va inaugurar l'exposició: Srebrenica. Memòria d'un genocidi. Un recull de fotografies d'Alfons Rodríguez, de la tristament famosa població bosniana. En aquest petit punt enmig de les muntanyes, l'11 de juliol de 1995 les tropes serbobosnianes van assassinar més de vuit mil persones amb tan sols dos dies pel sol fet de ser musulmanes. Tot gràcies a la desídia internacional i a la inoperància i la covardia dels cascos blaus holandesos establerts a la zona.

Finalitzada ja aquelles Guerres dels Balcans, la ferida encara està oberta. I Srebrenica n'és una gran mostra. Els cadàvers d'aquells assassinats van ser repartits en diferents fosses, per tal que la seva identificació fos complicada. Encara ara, cada 11 de juliol s'enterren els cossos d'aquells que tornen a tenir un nom i un cognom tot i que no tenen vida. Després d'un any d'identificacions són enterrats a Potoçari en companyia dels milers de familiars que ploren aquella massacre.

Aquest és el procés que segueix l'exposició. No recupera imatges d'aquell moment sinó d'ara. De la Bòsnia d'ara. Una Bòsnia encara dividida. Alfons Rodríguez reflexa la població sèrbia que torna als discursos radicals (no tota, per sort) i també els difícils moments pels que han de passar els familiars que enterren els seus éssers estimats 15 anys després de la massacre. Una barreja entre pena i alleujament. Moltes emocions. Emocions però que també es viuen a l'altre banda, la de la població sèrbia. Perquè en una guerra sempre hi ha víctimes dels dos bàndols. I en la dels Balcans solem recordar només Srebrenica. Però caldria també recordar les matances que van fer els musulmans.

En tot cas una exposició que pretén, i ho aconsegueix, reflexar la societat bosniana del moment. Les seves pors. Els seus traumes. Els seus problemes. Les seves mirades encara ara tristes.

A tot això, encara no he dit on està aquest recull de fotografies. Es pot trobar al vestíbul principal de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Un luxe. Finalitzada la ullada a les fotografies m'encamino cap als jardins de l'edifici. No els havia vist mai. No els havia visitat mai. Una munió d'arbres de diferents espècies, arbustos, rierols i estancs amb peixos converteixen el centre de Barcelona amb un lloc privilegiat. Per estudiants, professors i visitants com jo. M'assento en un banc a contemplar i a llegir una mica, al cap i a la fi estic al lloc adient. En fi, tot plegat molt recomanable.

Travessera de Gràcia més ample...o més estreta

Llegeixo avui que faran obres a Travessera de Gràcia. Pel que sembla, estarà tancada durant dos mesos per ampliar 30 centímetres la vorera en el tram més estret de tots, el que va de Gran de Gràcia a Torrent de l'Olla. Es calcula que per aquest tram hi circulen 11.000 vehicles cada dia així que aquest tancament de la circulació comportarà desviacions i caos en el trànsit de la zona.

Qualsevol que hagi passat per aquest tram pot pensar que calia urgentment ampliar la vorera. Jo sense anar més lluny hi he viscut uns quants anys i he patit els perills d'aquest carrer. Quan passen dues persones per aquesta vorera una d'elles ha de posar el peu a la carretera, amb els perills que això comporta, ja que un cotxe et pot passar per sobre. Ah i evidentment en aquests anys en els que he viscut allà, qui solia apartar-se era un servidor. Així que el percentatge d'atropellament que he tingut ha estat molt alt.

La pregunta que m'he fet només veure la noticia ha estat: Si les voreres fan 30 cm més passaran els cotxes? La resposta hauria de ser sí. Però diria que ho tindran molt i molt just. I els camions més. I en passen uns quants. Esperem que això serveixi perquè alguns vehicles desestimin agafar aquesta ruta i optin per una altra. En tot cas, confiem que l'Ajuntament ho hagi estudiat bé. Com va fer amb la reforma de la Diagonal...

Twitter, informació (bona o no) a l'acte

Reconec que em costa poc enganxar-me a les coses. La última és Twitter. La culpa és de Raül Llimós. Encara no l'utilitzo de forma plena i normal però m'està agradant i molt. I en aquest cas, no sóc l'únic perquè aquesta pàgina té milions de "clients".

Twitter és una xarxa social que et permet tenir informació al moment. De la que tu vulguis, perquè tu pots escollir qui seguir i qui no. Això et permet saber tot el que publiquen diferents mitjans de comunicació com Marca, RAC1 o TV3. Informació a l'acte. La gràcia però també és que les persones privades poden afegir els seus comentaris, sovint també informació. Així que ara el monopoli de tot el que passa al món no és dels mitjans. Tu segueixes tants mitjans o gent com vulguis, i viceversa.

Perquè tu pots explicar tot allò que vegis. Et preguntis. O et passi davant els teus ulls. Un accident, cues a l'autopista, el metro que no va...ho deixes al Twitter i automàticament els teus seguidors reben aquella informació. Pots caure en el parany d'explicar tot el que facis, però si ho utilitzes bé i no deixis que et domini, pot ser molt útil.

Per evitar parrafades i ser precís hi ha un límit de caràcters. En concret 140. Pensareu que són pocs, o molts. O sento però és el que hi ha. Suficients, creieu-me. Va ser molt útil, per exemple, en la revolta verda d'Iran. Quan es va manipular les eleccions presidenciables del país persa, i Ahmedinayad va seguir sent el cap de la república islàmica. Però realment és molt útil en tots els casos.

Diferents personatges tenen el seu compte. Persones amb molts seguidors. L'últim Cesc Fàbregues. Abans d'ell Puyol, Luis Enrique o Forlán són alguns dels futbolistes més actius. Però també hi ha altres personatges com periodistes, humoristes o músics (jo per exemple segueixo a Fran Healy, ex cantant de Travis) que expliquen coses curioses, o no tant, si més no un és lliure de deixar-los de seguir. Molt diferent al Facebook. Molt millor. És el futur si més no...

Grans Amics

Prometo que aquest blog no serà només de música i penjar cançons però no em podia resistir. Ja vaig fer un post escrivint que em sentia satisfactoriament derrotat pels Amics de les Arts.

Avui m'escoltava dos cançons i no he pogut decidir quina d'elles penjar. Són brutals les dues. Genials. Quotidianes. Humanes. Com totes les del grup en si. Per alguna raó o per l'altre m'han cridat l'atenció. M'han arrencat un somriure, i les recomano des d'aquí.

La primera és els Binocles d'en Pere, que parla de la típica noia barcelonina perfecte. No existeix. Però si més no, la cançó és bonica...

La segona també és igual de quotidiana. Es diu La merda se'ns menja. Parla de les mil noies en les que t'enamores en un trajecte de metro, en aquest cas, des de Joanic a Bogatell (línia groga pels de fora de Barcelona). Al final passa com sempre, i el noi hi tornarà demà. Però la moralina és bona. Un càntic contra la gran ciutat. Barcelona crema i se'ns menja la merda. I a vegades aquesta merda pot tenir noms i cognoms.

Don Quijote de Coldplay

Don Quijote de la Mancha inspira a Coldplay. Aquest seria el titular de la "nova" cançó que els anglesos van interpretar a Argentina el mes de febrer passat.
No és cap secret que Chris Martin visita Espanya de tant en tant, on la seva dona, Gwyneth Paltrow, va fer estades d'estiu a Talavera de la Reina i parla un castellà molt millor que molts de nosaltres.
Una d'aquestes visites a les terres que Cervantes va situar al mapa mundial debien inspira Martin. Ja m'imagino el cantant de Coldplay enmig de la Mancha llegint l'enorme llibre, visitant els famosos molins que desafiaven a l'ingenioso hidalgo, i escoltant a un home (amb escuradents a la boca i camisa descordada) dient-li que la pluja espanyola no mulla.

Perquè aquesta és una de les frases més repetides de la nova cançó del grup. Un tema dedicat al personatge de Cervantes. A Sancho Panza i Rocinante. Un càntic contra la soletat i favor de la bogeria. Una cançó que invita a canviar el nostre món particular. A llançar-se a aconseguir alguna cosa...ni que sigui la noia que hi ha al fons del tren.

Com sempre amb Coldplay, la cançó és més que acceptable. Us deixo el vídeo de la cançó i la lletra.

P.D.: Comenceu-vos a preparar pel pròxim concert dels anglesos. Hi haurà un nou càntic: Oé, oé, oé, oé...Coldplay, Coldplay...

So we left La Mancha ----Marxem de La Mancha
headed out for higher plains.------Ens dirigim a les planes més altres
me and Sancho Panza.----Jo i en Sancho Panza.

Looking for adventure---Buscan aventures,
Rocinante at the reins-----Rocinante porta les regnes

to the windmills answers.---trobant respostes als molins de vent.

You'll never be lonely-----Mai estaràs sol,
you'll never be lonely ever again--mai tornaràs a estar sol,

you'll never be lonely----mai estaràs sol,
you'll never be lonely again.--mai tornaràs a estar sol.

I heard you never get wet in Spanish rain.---Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla.

So they sent for a doctor-----Així que em van enviar al metge
for examining my brain------per examinar el meu cervell,
said: "he´s not too clever".---va dir: "no és massa intel·ligent".

When the world,--------------Quan el món,
when the world just seems----quan el món només et sembli
a little bit too cruel------------massa cruel
believe in better--------------creu en un de millor,

make one better.-------------fes-ne un de millor.

So tell that princess--------Així que diga-li a aquella princesa,
tell that princess-----------diga-li a aquella princesa
right down that train--------al fons del tren,
tell that princess-----------diga-li a aquella princesa
she'll never be lonely again---que no tornarà a estar sola mai més.

I heard you never get wet in Spanish rain----Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla,

I heard you never get wet in Spanish rain----Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla,

Will the people sing...--------El poble cantarà...

Ole, ole, ole!...--------------Olé, olé, olé...

I heard you never get wet in Spanish rain----Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla,

You'll never get wet in Spanish rain…---Mai et mollaràs en la pluja d'Espanya...

Jo ja ho deia!

Ibra marxa. Ahir al vespre els mitjans de comunicació anunciaven que el suec jugarà al Milan l'any que ve. Cedit. La seva falta de "feeling" amb Guardiola sembla que ha pogut ser la clau, però en tot cas Ibrahimovic no ha tingut massa "feeling" amb ningú. No ha acabat mai de ser jugador del Barça. No ha acabat mai d'adaptar-se.

Va començar molt bé. Venia amb un gran cartell. Avalat per la seva trajectoria a Itàlia i beneït pel mateix Guardiola. Els primers partits de lliga els comptava amb els seus gols, donava punts al Barça i l'afició es fregava les mans. I el suec es mostrava dia sí, dia també, "Molto contento!".
El temps però l'ha posat al seu lloc...com amb tothom. I el seu lloc ha estat la banqueta. Fins i tot Bojan, va donar més la talla la temporada passada. S'ha arribat a jugar amb Messi al mig de l'atac i aquest estiu s'ha fitxat a Villa. I és clar, el caràcter del suec, el seu ego, i el seu representant, això no ho han pogut aguantar.

Defensat per pocs i suportat per molts Ibrahimovic passarà per Can Barça sense pena ni gloria. Per uns encara tindria un lloc a l'equip per altres ja es veia a venir. Jo sóc dels segons. Dels que ara diuen "jo ja ho deia!". El seu caràcter i el seu joc no m'acabava de convèncer. Com a molts. Jo però aportaré proves, un post del 12 d'Agost del 2009. Aquí ho deixo...

Mónaco país de pobres i desgraciats

A Mónaco no esclatarà cap revolució. Almenys obrera. Ningú té pinta d'haver-se llegit El Capital. No hi ha estàtues de Karl Marx i la policia no ha de tallar els carrers perquè s'hi fan manifestacions.

Mónaco és glamour. Són cotxes. Vestits. Casino. Hotels. Vaixells. Operacions de bisturí. En definitiva, Diners, molts diners. És la vida viscuda fora de la vida real. Una vida que no surt ni a les pel·lícules.
És el país del glamour. Però té poques coses per visitar així que en territori dels Grimaldi, els visitants es dediquen a fer-se fotos al costat de Ferraris, Lamborginis, Rolls Royce o Masserattis últim model. És el que hi ha, i mai més ben dit.

Un dia a l'any es pot dir que a part d'això també hi ha Fòrmula 1. I també futbol. I justament era ahir, quan es jugava la Supercopa i jo estava allà. Alguns diran que es juga cada setmana, juga el Mónaco, però parlo de futbol de veritat. I ahir es va veure futbol de veritat.

L'atlético, en principi, inferior com sempre passa amb el campió de la Europa League (UEFA) li va donar un repàs a l'Inter. Un repàs de ganes. Un repàs de futbol. Un repàs tàctic. I una repassada a les grades, on els matalassers eren menys però com sempre van donar la talla. Aquest Inter sense Mourinho no és el mateix Inter. En dos mesos ja "beniteja" i ja fa el mateix que feia el Liverpool fa escassament uns mesos: la pilota crema, el mig del camp fa aigües i els jugadors de davant naveguen el solitari. Eto'o segueix a la banda i cada cop més endarrerit. Com troba a faltar Barcelona el camerunès...

El resultat 2 a 0 i cap a casa, que comença la lliga. L'Atletico de Madrid, un dels equips amb menys glamour del món (i ho dic en forma positiva) marxava de Mónaco amb la copa. Perquè no tot en el futbol és el nom. El que sí tinc clar és una cosa. Veient l'afició de l'Atlètic i com respon l'equip últimament, dos títols en 3 o 4 mesos, els matalassers són cada cop menys "el pupas".

P.D.: Després d'estar a Mónaco i a la final de la copa del rei. Ja sé per què són de l'Atleti...

De professió coolhunter

Una parella de Florència, Itàlia. Foto: Scott Schuman

Fa un temps us parlava d'una pàgina de referència en el món de la moda: The Sartorialist. Un dels blogs més visitats del món creat per Scott Schuman i considerat una de les pàgines més influents del món. El seu creador és el que s'anomena un "coolhunter". Literalment, un caçador de moda. El que fa Schuman és el que ens agadaria fer a tots. Viatjar i fer fotos. En el seu cas immortalitza a gent del carrer normal, com tu i com jo, que vesteix amb estil.

Aquest cap de setmana al Magazine de La Vanguardia entrevistaven a aquest personatge que va deixar de treballar per Valentino i Jean Paul Gaultier per fer el que més li agradava, buscar tendències.

Una entrevista interessant.

Diamants en net

Sóc molt d'esmorzar amb diamants.

Molt d'Audrey Hepburn

i sobretot,

de Holly Golightly.

Notícies mòvils

Els diaris estan en crisi. No és cap secret. Cada vegada més, qui es vol informar acaba acudint a internet. La xarxa dona la mateixa informació però és més instantania i pot complementar amb informació extra una notícia. Impossible de superar.

Per combatre tot això els diaris han fet de tot. Han regalat collarets. Tuppers. Ganivets. Suplements. Etc. Ahir però agafant i llegint La Vanguardia vaig veure una nova modalitat: la publicitat dins les noticies. S'havia incrustat publicitat dins el contingut d'un diari, però sempre la lletra era diferent. Com per captar l'atenció.

El que va fer ahir el diari del Grup Godó (i m'estic tirant pedres sobre el meu terrat) és posar com a notícia que Nokia treu al mercat un telèfon movil que combina pantalla tàctil i teclat. Diria que aquesta combinació pot ser una novetat, però en cap cas una notícia. A més, dins el contingut de la noticia, que és d'agència, s'especifica el preu del producte i les característiques. Un escàndol.

Aquest "anunci" té més espai que notícies com que un amic de la catalana desapareguda a la Índia identifica el seu cadàver, que la SER demandarà a la COPE, que un afortunat s'endú 20 milions d'euros gràcies a un sorteig de la ONCE i que la prova per entrar a la universitat serà voluntaria pels alumnes d'FP.

I pel que descobreixo, no és la primera vegada que el diari català parla dels models de Nokia.

Personalment crec que el que ha fet La Vanguardia, un diari que preten ser seriós i se'n vanagloria, és èticament discutible. Per no dir reprobable. Cal anunciar cada nou model tecnològic? Cal anunciar cada novetat i avenç en el món de les comunicacions? Cal dir la marca i el preu? Si us plau donem més línies a notícies importants i no tant a la publicitat encoberta.

Per cert, a Buyology, un llibre que tracta sobre el per què comprem, diu que la publicitat encoberta, aquella que ens colen mentre un famós d'una sèrie beu Coca-cola o llet Pasqual; té un efecte sobre el receptor del...0%. O sigui, tots aquests anuncis incrustats en un marc d'informacions totalment diferents no té cap tipus de influència. O sigui que, senyors de Nokia deixin d'intentar-ho i acomiadin al cap de màrqueting. I senyors de La Vanguardia, els anuncis a la part reservada a la publicitat, no s'hi val tot.

Por ti

Ja havia fet un post sobre el disc en sí, però no puc evitar posar aquest tema. Sóc molt d'aquesta cançó (el videoclip original, molt bo per cert, no el puc insertar però el trobareu fàcil al Youtube)

Y es que me salen rosas de la boca...cuando me preguntan por ti...

Salsa McCartney

Lo dels Beatles no té final. 40 anys després de la seva separació, el grup de Liverpool segueix venent discos. Samarretes. Bolsos. I qualsevol cosa. Segueix sent un grup de referència i com a tal se'n segueix parlant. 40 anys després encara surten coses dels "Fab Four" que encara no sabem. I que acaben sent "noticia".

La última (o penúltima) és que Paul McCartney va escriure Yesterday a Espanya. Tots els diaris se'n fan ressó (si us plau poseu a Google: Paul McCartney yesterday españa i veure-ho que mil diaris ho diuen, i tots igual. Copiat d'agències al mil·límetre). Pel que sembla, el baixista dels Beatles va treure la melodia un cop al aixecar-se del llit. I es pensava que l'havia copiat. La va anar ensenyant als seus amics, fins que li van confirma que no era de ningú. Un cop segur de ser l'autor de la melodia, feia falta la lletra. Fins aquí tothom sabia la història de Yesterday.

No va ser fins que va fer un viatge a Espanya amb la seva nòvia, Jane Asher, que la va treure. Macca conduia camí de Portugal. Al seu costat la seva parella dormia i ell va començar a donar-li voltes a la cançó, que llavors emplenava amb la lletra Scambled eggs Ous remenats. Va sortir la paraula Yesterday i a partir d'aquí, la resta de la cançó.

Tot això ho sabem gràcies a: Paul McCartney. La biografia. De Peter Ames Carlin. I no sé si creure-m'ho o no. Arriba a un punt que s'ha de seguir alimentant el mite. Perquè aquest es vagi fent gran i gran. I al músic britànic li encanta explicar anècdotes. Anècdotes que podria haver explicat en innumerables ocasions, Anthology inclòs, però que no ho fa. Les treu amb comptagotes. Van apareixent. Curiosament sempre són de McCartney. No n'apareixen de Ringo, Harrison o Lennon. La última, o penúltima, aquesta història de Yesterday, que va molt bé per promocionar la nova biografia de l'esquerrà dels Beatles.

La resta de la història tothom la sap. Un cop feta Yesterday, la va ensenyar als seus tres companys i a George Martin. Ringo va dir que ell no feia res amb aquest tema. No necessitava bateria així que se'n desentenia. Paul la defensava sol i va ser la seva obra mestre. La seva filla. El tema que va fer que els Beatles es fessin grans i deixessin de cantar ye-ye. Però això, ja ho sap tothom, així que millor posar-li una mica de salsa. Salsa McCarntey. Caducada.

Born to be back

Dos pintes, una de Calsberg i l’altre de Carling no han estat suficients perquè el Liverpool guanyés. Els reds anaven per davant dels gunners fins al minut noranta gràcies a un gol d’Ngog. A l’últim minut, errada de Reina i els dos primers punts perduts a Anfield. El Liverpool tampoc es mereixia guanyar-ne tres. Continua en la línia de sempre. No saben a què juguen. Tan sols Joe Cole, abans de ser expulsat, donava sensació de perill. Res més.

Amb la pena per l’empat marxo pel centre de Barcelona. Sol. És el que té tenir els amics de Barcelona ocupats, a casa seva, fent de becaris o aprofitant per marxar el cap de setmana. Però bé, tampoc necessito a ningú per no fer res. Camino. Em deixo perdre pel Born. Un barri que s’ha posat de moda. Molt de moda. Passo pels carrers on hi ha artesans. Pels carrers més plens de gent. On hi ha bars i restaurants de tapes. Pel carrer Moncada o el Princesa. Però també pels carrers més estrets. Més solitaris. Em deixo perdre.

Arribo a l’Església de Santa Maria del Mar i faig una parada. Sempre està bé entrar-hi i observar. No té gàrgoles ni grans decoracions. Potser no és la millor del món però els seus vitralls enamoren i gràcies a l’Església del Mar un li dona un valor extra al temple. Després el Fossar de les moreres. I més carrers. Botiguetes. Restaurants. Bars de copes.

Entro al Museu Picasso que avui és gratuït. Sorprenc a la noia del guardarroba ja que parlo català. Tela -penso. Només tinc temps de veure una part del museu, la de Russinyol i Picasso. I l'estada dels dos a Sitges. Una petita exposició amb diferents estris de diferents segles, alguns fets per Gargallo.

Abandono el museu que ja tanca les seves portes. Penso altre cop amb allò que dic sempre: ser guiri a Barcelona és un luxe. Està molt bé veure la Barcelona bonica. Passejar sense cap pressa. Sense dependre ni pensar en ningú. Al teu ritme. Em paro una estona a llegir. Buyology. Un llibre sobre el perquè comprem el que comprem. Interessant. (tindrà un post segur)

Llavors toca tornar a casa. Surto de la Barcelona bonica per anar a la normal. A la de sempre. Camino i arribo a la Monumental. Veig la Barcelona dels curiosos. La dels taurins i la dels antitaurins. La dels cotxes, el soroll i els carrers bruts. Sento crits provinents de dins la plaça. En definitiva, la Barcelona de sempre. Hauré de tornar al Born...

Sempre esperant

Avui he anat a Palamós. I per tant, he agafat el tren per anar fins a Caldes. I observant m'he fixat amb una cosa: feien obres a totes les estacions que hem parat i hem passat. A totes. I a més, el tren ha pitat cada cop que s'acostava a una parada i cada cop que la deixava enrera.

O sigui que el que va passar a Castelldefels la passada revetlla ha servit d'escarment. Ara ens posem les piles per acondicionar les estacions que, diguem'ho clar, feien pena. Per fer passos a nivell. Posar llums. Tanques. Senyals i altaveus. I avisar cada cop que un tren passa per una estació. Ara.

En aquest país sempre passa el mateix. Som el tercer món. Han de morir persones perquè ens donem compte de que una cosa no funciona. Com per exemple les festes majors. A la de Palamós vaig tenir la sensació que de tanta gent hi podia haver-hi una desgràcia facilment.

Esperarem que algú mori aplastat un dia a un vago de metro per posar un comboi més?
Esperarem a que algú mori per millorar algun carrer de Barcelona?
Esperarem a que algú mori en algun concert per acondicionar els llocs on es fan?
Esperarem a que algú mori per millorar la seguretat d'algunes discoteques?

Ja he dit, sense pensar massa, cinc llocs on pot passar-hi una desgràcia algun dia. Espero equivocar-me i que no arreglin mai ni discoteques, ni llocs on es fan concerts, ni les barraques de Palamós, ni el Metro, ni els carrers de Barcelona. Voldrà dir que no ha mort ningú.

P.D.: Esperem que mori algun polític per adonar-nos que la política no funciona...segur que aquí no ens posariem les piles ni així...

Demà el Ramadà

Demà comença el Ramadà. I entre moltes altres coses, comporta dejuni. Des de la sortida del sol fins que es pon, els musulmans no podran menjar ni veure. I això al mes d'Agost és dur.

L'any passat recordo que a la beca que vaig fer a la Cadena SER em va tocar seguir el tema. Era el primer any en molts, que el Ramadà queia en Agost. Ho farà durant 5 anys. I per tant, cumplir-lo era molt més dur.

Van saltar els sindicats reclamant que als musulmans se'ls hi milloressin les condicions de treball per poder estar bé físicament i no patir massa. Espectacular. Des del Consell Islàmic de Catalunya no demanaven res. Al contrari, que tothom seguís com si no passés res. "Si els musulmans hem de fer aquest sacrifici el fem no demanem res a ningú" deien des de la màxima autoritat islàmica del pais.

Ridícul absolut dels sindicats. Aquest any ni una paraula. Val més. Au bon Ramadà a tots. Sobretot al català de l'any: Mohammed Jordi.

Primer videoclip de Di-versiones

Visca la música freaky...són de Calonge